Esperant Solbes

Aquest dimarts sabrem quina inversió anuncia l'Estat a Catalunya per al 2007. Després d'un ball de xifres en què no es posaven d'acord els partits entre ells ni amb els empresaris, aquest passat cap de setmana el PSC ha intentat capitalitzar l'assignació del 18,8% de la inversió estatal que correspon a Catalunya en funció del producte interior brut del Principat, tal i com preveu l'Estatut d'Autonomia. La premsa afí ha anat filtrant les negociacions entre governs, és a dir, entre socialistes espanyols i catalans. Aquí del que es tracta, i ja ho hem entès, és de fer-se la foto novament. Arribava Zapatero a Gavà per donar una empenteta al candidat Montilla, i calia tenir reservat un dels seus habituals regalets electorals. Exhaurits els cartutxos de l'Estatut que aprovés el Parlament i de la cessió del castell de Montjuïc a Barcelona sense condicions -dues promeses que no s'han complert en la literalitat-, Zapatero va fer una finta amb la gestió de l'aeroport del Prat i va permetre que Montilla treiés pit amb la inversió de l'Estat pel 2007. De l'aeroport, res de res: "La Generalitat tindrà una participació decisiva", va dir. Això vol dir que tindrem aeroport per entregues. En canvi, Montilla va afirmar que l'Estat invertirà el 2007 més que els quatre primers anys de governs d'Aznar. I què? Aquí només es tracta de complir escrupolsament l'Estatut, el text pactat entre Zapatero i Mas aquell dissabte a La Moncloa.

La política de filtracions --amb un ham molt sucós: la supressió d'algunes barreres a través de la fórmula del peatge a l'ombra-i el secretisme interessat per facilitar l'apropiació indeguda a favor del PSC ha intentat mantenir un clima d'incertesa i suspens, com si es tractés d'una pel·lícula de Hitchkook. Serà avui, sembla que finalment, quan el vicepresident i ministre d'Economia Solbes (a la foto amb Fernández de la Vega) oferirà les dades d'inversió territorialitzades al Congrés dels Diputats. A veure què diuen. Jo em mantinc a l'expectativa.

Creus de Sant Jordi i sociovergència demoscòpica

Aquest dilluns Maragall, que va fer esperar Zapatero i Montilla una bona estona i després va fotre el camp de Gavà el primer, ha entregat les seves últimes creus de Sant Jordi. Quina creu, la seva. M'expliquen que al Liceu, durant l'entrega, un dels més aplaudits ha estat precisament Roca Junyent, que ha rebut la Creu de Sant Jordi igual que el seu amic de la infància i company de bufet Serra, Narcís. La sociovergència del passat. Caldrà veure si aquesta última tongada de creus és premonitòria.

Diumenge, La Vanguardia ja ensenyava les seves cartes amb la publicació d'una enquesta electoral que --com totes, inclosa la tercera entrega del Racòmetre [pdf, de 5 planes]-situa CiU com a claríssima favorita. Ensenyava les cartes, deia, perquè destacava amb especial èmfasi que el pacte CiU-PSC "cuenta con más partidarios que la reedición del tripartito".

L'enquesta indicava que un 54% dels votats socialistes i un 42% dels nacionalistes aposten per l'acord sociovergent. Un 35% dels nacionalistes i un 41% dels republicans aposten pel pacte nacional. Un 28% dels socialistes, un 40% dels republicans i un 66% d'ecosocialistes són partidaris d'un govern d'esquerres. Només el 12% de nacionalistes prefereix l'acord amb el PP, que és desitjat pel 85% de votants conservadors. Aquestes dades posen de manifest que especialment el votant republicà està dividit: 40% volen tripartit i 41% pacte nacional, mentre un 12% desitgen l'acord CiU-PSC. Però la divisió també existeix entre els votants nacionalistes (42% volen sociovergència i 35% acord nacional) i, en menor mesura, entre els votants socialistes (54% volen pactar amb CiU i 28% un nou tripartit).

Els pactes secrets de La Moncloa

Esquerra, que ha renovat el seu web, a part de crear el propi de Carod, pregunta si l'acord Mas-Zapatero de La Moncloa té clàusules secretes com l'exclusió dels independentistes del Govern. Caldrà esperar. Però és evident, almenys fins ara, que el guió s'ha anat complint a la perfecció: acord PSOE-CiU per aprovar l'Estatut retallat, ruptura del tripartit català d'esquerres, avançament electoral, precipitada retirada política de Maragall i el seu relleu per Montilla. N'hi haurà més?

El (maleït) cara a cara entre Mas i Montilla

Els estrategs nacionalistes i socialistes, és a dir, els Madís i els Zaragozas de Còrsega i Nacaragua, no paren amb el famós debat televisiu entre els caps de llista de CiU i del PSC, els senyors Mas i Montilla. Una mica d'intriga va bé, però el culebrot em comença a cansar. Ara sembla que els papers s'hagin intercanviat. Madí-Mas el demanava amb insistència fa setmanes a Zaragoza-Montilla, que es feien els bojos. Les enquestes, totes les que s'han fet públiques, com a mínim, presenten CiU favorita i el PSC aspirant. Així les coses, doncs, qui té més ganes de buscar el cos a cos ara seria Montilla i no Mas. I són els socialistes els que empaiten amb el debat en qüestió que, per cert, tinc entès que no es farà a TV3.

Evitar la diàspora maragallista i recuperar l'espantall de la dreta

Com que les coses no van com haurien d'anar a can socialista, el manual aconsella no fer gaire trencadissa interna més, i no incidir en la diàspora de maragallistes. Tancar files. El segon pas és, sempre amb el mateix manual, treure l'espantall al crit "que ve la dreta!" La indefinició del PSC --igual que CiU, que tampoc aclareix si voldrà Mas de President amb Montilla o Castells de conseller primer-no deu ajudar a la mobilització d'un electorat que segueix visualitzat els comicis al Parlament com a secundaris. L'important és el municipi i el gobierno. Montilla tindrà feina a despertar aquest votant passota.