I després et diuen català "emprenyat"
Si algú s'ho hagués proposat, no ho hauria fet millor. El cúmul d'incidències que els últims dies (ahir també, més avaries) han deixat el servei de Rodalies de Renfe a l'alçada del betum té un efecte positiu: ens obre els ulls de la història d'una desinversió anunciada. Dimecres, l'administració catalana per boca del conseller Joaquim Nadal i l'espanyola per la ministra Magdalena Álvarez -ambdues governades pels socialistesva anunciar en plena precampanya electoral una injecció de 3.500 milions d'inversió en la xarxa ferroviària en sis anys. La foto d'ahir, s'ho val.
[Avui: Peix al cove, versió 2.0]
[Albert Sáez, columnista d'El Periódico: Sexe, mentides i pressupostos]
[Antoni Soy, alcalde d'Argentona (ERC): La cerimònia de la confusió]
[Carquinyol: Els peatges i la pastanaga electoral]
[Setmana de la Mobilitat: on és la inversió?]
El tema de les inversions i les infraestructures, de pesada digestió, ha donat pas a l'estrella mediàtica de la jornada: el Constitucional ha admès a tràmit el recurs del PP contra la reforma de l'Estatut. Després de Múgica, el Constitucional. I jo diria que el Constitucional encara és a mansdel PP. Per tant, calcem-nos.
A veure avui, divendres, com il·lustren els diaris les seves portades. Els paraigües i les pancartes rotllo "Tots som Elvira Lindo" van omplir les primeres pàgines de la majoria de rotatius, de Barcelona i de Madrid, l'endemà del pregó de la Mercè. [Basquitis aguda i Lindo pregón] M'ho pregunto perquè anit un centenar de feixistes intolerants (a la foto) van rebre l'estrena de l'obra Lorca eran todos, de Pepe Rubianes, a l'auditori de Comisiones Obreras al crit de "Rubianes muérete". No crec recordar que els catalans emprenyats --així els defineix cada diumenge Enric Juliana a La Vanguardia-de la plaça Sant Jaume desitgessin la mort de la senyora Lindo. Tot el contrari. Només lluien uns cartellets d'impressora casolana a favor del català. A veure si els manifestants anti-Rubianes i anti-Lorca omplen les portades d'avui també.
Precisament Juliana, subdirector del rotatiu de Godó, és un dels autors del llibre que reclama "una rectificació". D'això, jo diria "cornuts i pagar el beure". Té nassos la cosa. Després de la retallada estatutària i del recent miratge inversor en els pressupostos de l'Estat, per no recordar l'episodi del Congo, el caos a l'aeroport del Prat i altres desgràcies nostres de cada dia, a sobre hem de sentir-nos malament. I ens pengen l'etiqueta d'"emprenyats" o "torracollons".
[Pep Montes, gerent de l'Ateneu Barcelonès: Catalans emprenyats]
[Joan Ferran, diputat del PSC al Parlament:Els "mai contents"]
Juliana deu patir una mena de síndrome d'Estocolm a Madrid. Em sembla fantàstic que determinats catalans s'instal·lin còmodament en la lògica del pont aeri. Però que et tractin de català insatisfet, emprenyat i amargat de la vida simplement perquè no comparteixes la linda relliscada, l'enganyifa pressupostària o l'ofensiva de l'agressor del poble Enrique Múgica, doncs tampoc. En els esquemes del pingüí Juliana suposo que Òmnium Cultural deu ser el refugi espiritual dels milers de catalans "emprenyats" i insatisfets, una mena de catedral de l'amargor. Precisament aquest dijous l'entitat que presideix Jordi Porta ha reclamat que a la Fira de Frankfurt la cultura es reconegui com a catalana. També deu ser demanar massa, oi?
Catalans "emprenyats" uniu-vos! Ha nascut una plataforma que segurament agruparà molts d'aquests ciutadans amargats: Sobirania i Progrés.
Mentrestant, la causa dels "emprenyats" ha guanyat una modesta batalleta: el CAC autoritza l'emissió de l'anunci pro seleccions catalanes. (Polèmic?)
[Gustau Navarro, blocaire de l'Alguer: Un anunci ple de dignitat]
En aquest país a les portes d'eleccions i rebent sacsejades de pertot, també hi ha advocats que van a la presó, Piqué Vidal; i judicis a exconsellers socialcristians, Ignasi Farreras. Taques negres d'aquells anys del pujolisme...