ERC hauria de proclamar que respectarà el guanyador
Encara som en precampanya. Tot apunta que CiU guanyarà les eleccions, després d'haver fet una travessia pel desert de l'oposició de només tres anys. Mèrits propis? Demèrits dels altres partits? Una mica de cada, hi deu haver. Artur Mas ha proclamat solemnement dues coses: que anirà a cal notari per comprometre's a no formar govern amb el PP de Josep Piqué, i, dos, que rebutjarà accedir a la Presidència de la Generalitat si no guanya les eleccions. CiU, per tant, afrontarà la campanya i la posterior negociació postelectoral amb aquests compromisos que la condicionen: això serà cosa de 4 grups parlamentaris i Mas no forçarà cap pacte a la desesperada per aconseguir la Presidència de Catalunya als despatxos allò que no obtingui de les urnes.
Això vol dir moltes coses. La primera, que Mas es veu vençedor. La segona, que ha de purgar pels errors, incoherències i traïcions del passat. M'estic referint a la trajectòria erràtica de la federació nacionalista que va del pacte del Majèstic del 1996, ara fa deu anys, al pacte de La Moncloa del 21 de gener passat. Jo, i ara no sorprenc a ningú, incloc la rebaixa estatutària de La Moncloa com un error, encara que això hagi suposat escurçar la travessia del desert de la federació nacionalista, forçant que el nou aliat dels nacionalistes a Madrid, Rodríguez Zapatero, dinamités el tripartit d'esquerres i liquidés el catalanisme del PSC servint el cap de Pasqual Maragall en safata de plata, per a satisfacció més espanyola que catalana, tot sigui dit de passada.
Mas es marca un terreny de joc més reduït que no pas el que tenia el seu predecessor a CiU Jordi Pujol.
1) Govern inestable en minoria, amb suports externs més o menys puntuals del PP, del PSC o d'ERC. Els vots dels conservadors espanyols no els podrà pas refusar. Una altra cosa és que CiU no incorporarà al Consell Executiu cap militant del PP.
2) Pacte del tripartit sociovergent, és a dir, la "grossen koalizionen" de dreta-centre-esquerra formada per UDC, CDC i PSC, respectivament.
3) Pacte del tripartit nacional, és a dir, el subscrit per UDC, CDC i ERC, entenent que també seria una "grossen koalizionen" essencialment en l'eix dreta-esquerra.
A Mas, li agradi o no, li faltaran les opcions de maniobra de què va gaudir Jordi Pujol: la majoria absoluta, a partir de l'escombrada del 1984 a les urnes, i el pacte d'estabilitat amb el PP resultant dels excessos del Majèstic, el 1996. L'estratègia dels nacionalistes, en aquesta campanya històrica del 2006, és no casar-ne amb ningú: ni amb el PSC ni amb ERC. A la recerca d'una emancipació sense matrimoni, l'actual CiU posa la mà al foc que mai anirà al llit amb el PP. CiU s'entén amb el "ligue" centralista de La Moncloa, i promet que no hi haurà sexe amb els conservadors de Génova. Ni que sigui amb preservatiu.
Així les coses, i perdoneu l'extensió d'aquesta anotació, crec que l'Esquerra del tàndem Carod-Puigcercós només té un camí per atrinxerar-se en els exitosos 23 escons de fa tres anys i no experimentar cap reculada. Per evitar ser víctima electoral del naufragui del tripartit, ERC ha de proclamar solemnement que no desvirtuarà el resultat electoral de Tots Sants. Per molt dolorós que això li resulti. Per moltes temptacions que tingui de donar una segona oportunitat a un govern d'esquerres en aquest país, havent après dels errors del Tinell. Per moltes tensions internes entre Villarroel i "clan de l'avellana" que això suposi. Les dues ànimes republicanes —la que prioritza el progressisme per damunt del sobiranisme i la que prefereix precisament l'inrevés— s'han d'acabar trobant allà mateix. La política és això.
¿Quina millor oportunitat per a la definitiva catarsi interna que aprofitar el veredicte de les urnes? ¿Si l'endemà del referèndum del 18-J els republicans van deixar els analistes amb un pam de nas aconseguint una pau interna entre carotistes i puigcercotistes, i es postposava així qualsevol crisi fins l'endemà de l'1-N, per què no tancar aquest interinatge demostrant que ERC és respectuosa amb el vot dels ciutadans i sap llegir la suprema voluntat de les urnes?
No sóc ningú per donar consells, només opino. El discurs de l'equidistància (mireu l'acudit de Ferreres, publicat dijous a El Periódico) no té sentit tres anys després. ERC ha fet possible una alternança necessària per al país i les seves institucions. Ha propiciat una reforma estatutària al Principat que ningú havia impulsat abans i que tampoc ningú no ho hauria promogut al marge dels independentistes. Ha format part del Govern, després de molts anys de no ser-hi, amb la qual cosa assolia un acte de normalitat democràtica i institucional, ja que ERC té alcaldies i governa molts ajuntaments i ocupa poder a administracions supramunicipals com les diputacions —a Barcelona amb el triaprtit d'esquerres, i a Girona amb CiU, per posar dos exemples— i a diferents consells comarcals. Dels errors al Govern de Catalunya —imputables no només a ERC, perquè Maragall i la seva difícil relació amb el PSC i el PSOE han estat tant o més accidentades— se n'aprèn.
¿Per què ERC hauria de fer perillar una part del seu vot més progressista anunciant que farà President qui guanyi les eleccions? Per evitar que una part del "vot prestat" de CiU de fa tres anys retorni a un favorit Artur Mas. Poseu-vos en la pell d'aquells votants hitòrics del pujolisme que a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya van fer el salt a CiU per fer confiança a ERC. L'única manera que tenen els republicans de no perdre aquest "vot prestat" és emetre el missatge inequívoc que el vot a favor d'ERC el proper 1-N no servirà per frustrar, per segona vegada, l'accés d'un President nacionalista a la Generalitat en favor d'un President socialista com José Montilla.
Entre determinats sectors catalanistes, sobiranistes i/o independentistes ja es dóna per fet que Mas guanyarà còmodament. Vull dir que guanyarà en escons i també en vots. Per tant, l'intent per conservar els "prestats" nacionalistes que fa tres anys van contribuir al creixement republicà fins als 23 escons passa, ara i aquí, per anunciar formalment que no hi haurà fontaners ni arquitectes de tripartits que valguin. A no ser que siguin arquitectes del tripartit UDC-CDC-ERC si guanya Mas, o del clàssic tripartit PSC(CpC)-ERC-ICV(EUiA) en cas d'una sorpresa per Tots Sants que deixaria les enquestes en evidència. Si Montilla guanya, no hauré dit res.
M'agradaria saber la vostra opinió. Escriviu comentaris per incentivar el debat.
[Entrevista de Vicent Partal a Artur Mas i també a Josep-Lluís Carod-Rovira]
Anotacions anteriors relacionades d'aquest bloc
[Ja sé qui guanyarà les eleccions]
[Montilla contra Montilla: s'albira la sociovergència]
[La història es repeteix: més peix al cove]
[Aspirant Montilla i favorit Mas]
[Carod: "El resultat electoral serà bastant definitori"]
[Montilla contra els elements, inclòs el PSOE]