Setanta-dues hores històriques
(Setanta-dues hores sense connexió. Setanta-dues hores i Telefónica encara no m'ha arreglat l'ADSL de casa. Imagineu-vos quin cap de setmana he passat, sense Internet i amb tot el que estava succeïnt. Dels nervis, estic.)
Sorprèn la rapidesa. No el desenllaç. CiU va ser qui va plantejar les eleccions en termes plebisicitaris: tripartit sí o no. I tenia raó, almenys en el missatge de la campanya. Una altra cosa és si l'objectiu perseguit, mobilitzar el votant anti-tripartit, s'hagi aconseguit. Es veu que no. Però cal reconèixer que la ciutadania estava ben avisada. O Artur Mas o tripartit amb José Montilla. I serà el segon. El tripartit anava a les eleccions amb complicitats prèvies que les urnes han permès de consolidar i perpetuar.
Setanta-dues hores per a la història. La negociació més àgil per a la formació de govern. Ràpid, ràpid, abans que torni Zapatero de Montevideo i es desdigui d'aquella promesa segons la qual Montilla podria negociar el que vulgués. ¿Zapatero respectant una promesa electoral? Permeteu-me que ho dubti. Però, en aquesta ocasió a ZP, la jugada no li ha sortit pas bé. El PSC més debilitat, amb el partit més dividit i tensionat (catalanistes revoltats enfront d'espanyolistes perplexos per l'escrutini de l'1-N), i el candidat més castigat a les urnes (Maragall, quina enveja!), està cridat a liderar una Entesa, que ara en diuen.
L'esquerra es pren una segona oportunitat. Les urnes i la legalitat ho permeten, i aquest matí ja començaven a sorgir les veus radiofòniques que ho deslegitimen. Ull, que amb la legitimitat no s'hi juga. Recordeu el DVD!
Escric això des d'un cafè, i la gent gran parla de política. Un està emprenyat amb Carod pel pacte amb Montilla. L'altre diu que Mas haurà de plegar. El primer li retreu que Carod va anar a Perpinyà i es va posar la corona d'espines, i el segon li replica que Mas es va vendre l'Estatut a La Moncloa. Picabaralla entre catalanistes. Conversa de cafè, i els ànims s'escalfen.
Ara hi intervé una dona. Diu que no és de dretes, però que el tripartit ho ha fet molt i molt malament. No ha esgotat la legislatura i ha provocat crisis diàries.
Un militant de CDC, exregidor del poble, respon la pregunta d'un dels tertulians: "Què ha fet tant malament CiU?" "Vols que t'ho digui", respon cridant, "la merda de disc aquell [DVD] i anar al notari."
Com escrivia la nit electoral, Molt de soroll per a no res.
L'esquerra es pren una segona oportunitat, deia. Volen un govern més cohesionat, més aprimat, més estable. Amb Joan Puigcercós de conseller, poca broma. Corregir els errors. Ja ho veurem.
El cap de setmana ha estat d'infart. Dissabte, després de l'entrevista Mas-Carod, els sobiranistes de CDC es mobilitzaven per terra, mar i aire. S'havia de crear un clima favorable al pacte nacional. Massa tard. Ja havien posat a negociar i donar la cara a Josep Antoni Duran, aquell que va dir que l'únic principi d'Esquerra és "no tenir principis". Ja havien tocat la porta de Montilla, quan en campanya havien rebutjat de totes totes la sociovergència.
Si pactar amb el PSC era bo per governar, fent Montilla conseller primer, no només ho ha de ser per a CiU. ERC hi té el mateix dret. La diferència és que amb ERC Montilla serà President.
Fes el que fes Esquerra, la pressió mediàtica i les trucades dels oïents emprenyats no se les estalviaria pas. En canvi, els nacionalistes que volien el pacte nacional amb ERC no truquen pas, dient pestes dels seus dirigents, que han començat la negociació per Montilla en lloc de fer-ho per Carod.
Els independentistes han estat el segon plat per a la federació nacionalista. Què hauria passat si CiU hagués obert el ball amb ERC? Segurament el mateix, però almenys ningú hauria pogut retreure als nacionalistes que declinessin l'acord nacional, d'entrada.
Ja vam dir que l'1-N era un tràmit, i que l'autèntica decisió era el pacte posterior. Ja l'hi tenim. A diferència de fa tres anys, a aquesta Entesa (ara se li diu així al tripartit) ningú no li concedirà els cent dies de gràcia. Encara no han pres possessió i s'ha obert la veda.
Algunes reaccions interessants:
Vicent Partal: Esquerra travessa el Rubicó
Lluís Foix: Derivadas de un "asesinato" en La Moncloa
Eduard Vallory: Socialistes juguen i guanyen?
Josep M. Terricabras: D'hipòtesi a projecte, Segona hipòtesi i Primera hipòtesi.
Víctor Alexandre: No és això, companys d'Esquerra
Gabriel Bibiloni: Em sembla que s'han tornat a equivocar
Sorprèn la rapidesa. No el desenllaç. CiU va ser qui va plantejar les eleccions en termes plebisicitaris: tripartit sí o no. I tenia raó, almenys en el missatge de la campanya. Una altra cosa és si l'objectiu perseguit, mobilitzar el votant anti-tripartit, s'hagi aconseguit. Es veu que no. Però cal reconèixer que la ciutadania estava ben avisada. O Artur Mas o tripartit amb José Montilla. I serà el segon. El tripartit anava a les eleccions amb complicitats prèvies que les urnes han permès de consolidar i perpetuar.
Setanta-dues hores per a la història. La negociació més àgil per a la formació de govern. Ràpid, ràpid, abans que torni Zapatero de Montevideo i es desdigui d'aquella promesa segons la qual Montilla podria negociar el que vulgués. ¿Zapatero respectant una promesa electoral? Permeteu-me que ho dubti. Però, en aquesta ocasió a ZP, la jugada no li ha sortit pas bé. El PSC més debilitat, amb el partit més dividit i tensionat (catalanistes revoltats enfront d'espanyolistes perplexos per l'escrutini de l'1-N), i el candidat més castigat a les urnes (Maragall, quina enveja!), està cridat a liderar una Entesa, que ara en diuen.
L'esquerra es pren una segona oportunitat. Les urnes i la legalitat ho permeten, i aquest matí ja començaven a sorgir les veus radiofòniques que ho deslegitimen. Ull, que amb la legitimitat no s'hi juga. Recordeu el DVD!
Escric això des d'un cafè, i la gent gran parla de política. Un està emprenyat amb Carod pel pacte amb Montilla. L'altre diu que Mas haurà de plegar. El primer li retreu que Carod va anar a Perpinyà i es va posar la corona d'espines, i el segon li replica que Mas es va vendre l'Estatut a La Moncloa. Picabaralla entre catalanistes. Conversa de cafè, i els ànims s'escalfen.
Ara hi intervé una dona. Diu que no és de dretes, però que el tripartit ho ha fet molt i molt malament. No ha esgotat la legislatura i ha provocat crisis diàries.
Un militant de CDC, exregidor del poble, respon la pregunta d'un dels tertulians: "Què ha fet tant malament CiU?" "Vols que t'ho digui", respon cridant, "la merda de disc aquell [DVD] i anar al notari."
Com escrivia la nit electoral, Molt de soroll per a no res.
L'esquerra es pren una segona oportunitat, deia. Volen un govern més cohesionat, més aprimat, més estable. Amb Joan Puigcercós de conseller, poca broma. Corregir els errors. Ja ho veurem.
El cap de setmana ha estat d'infart. Dissabte, després de l'entrevista Mas-Carod, els sobiranistes de CDC es mobilitzaven per terra, mar i aire. S'havia de crear un clima favorable al pacte nacional. Massa tard. Ja havien posat a negociar i donar la cara a Josep Antoni Duran, aquell que va dir que l'únic principi d'Esquerra és "no tenir principis". Ja havien tocat la porta de Montilla, quan en campanya havien rebutjat de totes totes la sociovergència.
Si pactar amb el PSC era bo per governar, fent Montilla conseller primer, no només ho ha de ser per a CiU. ERC hi té el mateix dret. La diferència és que amb ERC Montilla serà President.
Fes el que fes Esquerra, la pressió mediàtica i les trucades dels oïents emprenyats no se les estalviaria pas. En canvi, els nacionalistes que volien el pacte nacional amb ERC no truquen pas, dient pestes dels seus dirigents, que han començat la negociació per Montilla en lloc de fer-ho per Carod.
Els independentistes han estat el segon plat per a la federació nacionalista. Què hauria passat si CiU hagués obert el ball amb ERC? Segurament el mateix, però almenys ningú hauria pogut retreure als nacionalistes que declinessin l'acord nacional, d'entrada.
Ja vam dir que l'1-N era un tràmit, i que l'autèntica decisió era el pacte posterior. Ja l'hi tenim. A diferència de fa tres anys, a aquesta Entesa (ara se li diu així al tripartit) ningú no li concedirà els cent dies de gràcia. Encara no han pres possessió i s'ha obert la veda.
Algunes reaccions interessants:
Vicent Partal: Esquerra travessa el Rubicó
Lluís Foix: Derivadas de un "asesinato" en La Moncloa
Eduard Vallory: Socialistes juguen i guanyen?
Josep M. Terricabras: D'hipòtesi a projecte, Segona hipòtesi i Primera hipòtesi.
Víctor Alexandre: No és això, companys d'Esquerra
Gabriel Bibiloni: Em sembla que s'han tornat a equivocar