Cap dia de gràcia per a l'Entesa Nacional pel Progrés
Mentre a Barcelona les forces d'esquerres negociaven a corre-cuita la formació del primer govern postmaragallista per convertir el socialista José Montilla en President de la Generalitat i mentre el candidat més votat l'1-N, el nacionalista Artur Mas, acusava republicans i socialistes de desvirtuar la qualitat democràtica i enganyar l'electorat català, l'encara President de Catalunya, Pasqual Maragall, protagonitzava al Senegal unes imatges per a la història. Un Maragall sudorós i amb un barret de turista que feia molt de riure apareixia a la televisió pública catalana escenificant un intent de ball africà que m'ha recordat la vicepresidenta espanyola Fernández de la Vega i no em pregunteu per què.
Mentre el país vivia pendent dels polítics que negociaven el proper Govern, mentre Josep Piqué (PP) en deia pestes del pacte i mentre el cap de l'oposició de CiU (que tanca files amb David Madí), escortat per un Josep Antoni Duran molt seriós i indignat, compareixia en to greu per criminalitzar l'acord PSC-ERC-ICV-EUiA, el President de la Generalitat feia l'indi al Senegal [mireu el vídeo] i feia de pitonisso. L'última entrega del tripartit? O la primera de l'Entesa Nacional pel Progrés?
Mentre el país vivia pendent dels polítics que negociaven el proper Govern, mentre Josep Piqué (PP) en deia pestes del pacte i mentre el cap de l'oposició de CiU (que tanca files amb David Madí), escortat per un Josep Antoni Duran molt seriós i indignat, compareixia en to greu per criminalitzar l'acord PSC-ERC-ICV-EUiA, el President de la Generalitat feia l'indi al Senegal [mireu el vídeo] i feia de pitonisso. L'última entrega del tripartit? O la primera de l'Entesa Nacional pel Progrés?
José Montilla presenta aquest migdia al Parlament de Catalunya l'Entesa Nacional pel Progrés, que és el nom amb el qual les forces d'esquerres pretenen passar pàgina al tripartit, de cuyo nombre no quiero acordarme. Montilla es farà la foto amb els diputats (70 en total, inclòs ell) que donaran suport al nou executiu català. Ho farà sense gaudir dels famosos cent dies de gràcia de què disposen la majoria de governs.
Montilla, l'estabilitzador postmaragallista, hereta un tripartit en ruïnes (bipartit en la fase més agònica) i la reedició de l'acord d'esquerres pretesament estable arrenca amb una cassolada i xiulada de protesta davant la seu d'ERC i alguna que altra pintada de "Botiflers" contra els independentistes, i senyeres amb crespó negre. Montilla no tindrà ni cent ni cinquanta ni un dia de gràcia. Ja es veu. Passa-ho.
Al Parlament els negociadors socialistes, independentistes i ecosocialistes enllestien el programa, les bases i l'organigrama de l'Entesa que presidirà l'exministre Montilla. Ball de noms amunt i avall. ICV ja s'havia avançat al migdia, dient que el seu líder Joan Sauradesplaçarà la socialista Montserrat Tura com a titular d'Interior, és a dir, responsable de la seguretat ciutadana i dels Mossos d'Esquadra. Un desmarcament en l'anunci dels nous consellers que feia recordar allò de fa tres anys.
Des de Madrid, el PSOE i el PP es manifestaven. Els de Ferraz per expressar el seu "respecte" al pacte de govern. Quin remei. Els fets consumats tenen això. El tripartit exprés aprofitava el viatge oficial de Zapatero a Montevideo i canalitzava les tensions internes que es viuen al carrer Nicaragua. Els de Génova, en canvi, posaven el crit al cel condemnant el govern, ahir encara embrionari, i acusaven ZP d'afavorir l'independentisme i la ruptura d'Espanya. Perales (PSOE) i Acebes (PP) en concert. Una música que no per repetida deixa de ser molesta. L'expresident espanyol Felipe Gonzáleztambé entona aquesta música.
L'executiva d'ERC d'aquest dilluns ha aprovat l'acord de la comissió negociadora, encara inacabat al matí quan es duïa a votació, amb un únic vot contrari, d'un president regional partidari de la continuïtat dels independentistes a l'oposició. No pas del pacte amb CiU, sinó de romandre als bancs de l'oposició. El suport de l'executiva d'Esquerra passarà l'autèntic examen aquest cap de setmana, quan se celebrarà el Consell Nacional. No hi haurà assemblees de militants a l'estil del referèndum de l'Estatut. Recordeu aquelles assemblees tant critacades per la resta de partits? Doncs, ara no n'hi haurà.
Em fa la impressió (i potser m'equivoco) que cada pintada, cada crespó negre i cada sms proclamant "Mas, President!" contribuirà a la cohesió interna dels republicans, que tenen una base municipal clarament partidària del pacte d'esquerres. Una altra cosa és l'electorat, entre el qual segurament hi ha votants decebuts. Però fos quina fos la tria postelectoral del tàndem Carod-Puigcercós hi hauria hagut sarau. Tenir la clau i decidir el govern té aquests riscos.
La ciutadania té una excel·lent oportunitat de castigar ERC. En pocs mesos. La propera primavera hi haurà eleccions municipals. Potser Jordi Portabella, Xavier Sàez [bloc], Sergi de los Ríos o Cristina Alsina acaben pagant els plats trencats d'aquests quatre dies d'infart en els comicis municipals a les ciutats de Barcelona, Lleida, Tarragona o Girona, respectivament. Ja es veurà. Fins a quin punt l'exitació d'aquestes últimes hores és de votants propis dolguts per l'aposta renovada de la direcció d'Esquerra o fins a quin punt responen a un soroll induït des de fora, des del bàndol perdedor en els pactes i guanyador a les urnes.
La fractura entre CiU i ERC és avui greu i profunda. Els ponts entre sobiranistes no existien. S'ha vist aquest cap de setmana. No s'ha articulat cap moviment seriós per lobby per tombar les negociacions en favor del pacte anomenat nacional. Les floretes de la premsa de diumenge a Carod quedaven fora de lloc. Massa tard, quan qui t'elogia és aquell que t'ha vilipendiat. Ara, entre sobiranistes d'un i altre bàndol, hi ha un camp de mines d'aquells que anys i anys després de la batalla segueixen explotant.
[Croat Català: L'hara-kiri català]
Em comentava aquest dilluns a la tarda un company que a CiU les cares són de pomes molt agres. I que hi ha contestació interna a la campanya de Madí. [En aquest bloc, la campanya a Eleccions 2006] Però de portes enfora no s'ha projectat cap autocrítica. Em comentava també, aquest company, que la reedició del govern d'esquerres trenca qualsevol acord futur entre CiU i ERC per a una generació. El mateix que entre CiU i el PP, que les relacions són irreconciliables i les anades a la notaria (merescudes, però inoportunes) no s'obliden fàcilment. En definitiva, que si CiU no es pot entendre a curt termini amb els conservadors espanyols ni tampoc amb els independentistes catalans, l'única opció que li quedarà en el futur en cas de necessitar pactes postelectorals seria amb el PSC i acabem de veure les carbasses de Montilla a l'oferta sociovergent. El panorama és dur, per a CiU.
Algunes reaccions blocaires:
Dessmond: L'Esguerra Republicana de Catalunya
Toni Ibàñez: Resultats IX
Ramon Alcoberro: Sant Pujol ja ho sabia, els seus cadells no
Gustau Navarro: Il potere logora a chi non ce l'ha (II)
Borinotus: Vot de confiança
Lluís Foix: Calma, sosiego, racionalidad i Shakespeare, Sófocles y Arniches
Jordi Salvat: El dia després
Jesús Cardona: Tornen els grisos
Desfilosofant: Visca Catalunya i olé!
Marcús: Sentiment (polític) confús