Tura i Mascarell, els primers sacrificats?
L'entrega del Palau de la Generalitat a José Montilla, això que algunsmanifestants titllen de traïció, es va gestar en poques hores. Entre 48, 72 o 96 hores. Els serrells de la negociació encara estan per resoldre, amb disputes incloses. A diferència de fa tres anys, amb el primer tripartit, que no va pas provocar discrepànciesreconegudes amb Zapatero, ara la discreció és major. L'estil Montilla és això. Negociar als despatxos amb el cul de ferro, si cal. Mantenir-ho tot en secret fins al moment oportú. Que el futur executiu (cuinat abans?) sigui encara un misteri, i que els negociadors de les tres forces [entrevistes a VilawebTV] s'hagin conjurat per evitar les fuites informatives és la millor prova que el futur President de la Generalitat vol tancar l'etapa de l'ensurt diari maragallista.
Amb tot, hi ha relliscades notables. La més sonada es va produir dilluns al migdia, quan Jordi Guillot va comparèixer davant la premsa a la seu d'ICV per anunciar, entre d'altres coses, que Joan Saura assumiria el Departament d'Interior, és a dir, el comandament polític dels Mossos d'Esquadra i la corresponsabilitat de la seguretat pública en aquest país. L'entorn de la consellera Montserrat Tura i ella mateixa es van assebentar pels periodistes. Tura encara no ha paït la decisió dels montillistes de sacrificar-la, almenys apartant-la del departament que dirigia amb gran èxit mediàtic. [Biel Barnils: La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura]
Ferran Mascarell, conseller en funcions de Cultura, també serà sacrificat, en aquest cas no per satisfer l'augment de la quota de poder ecosocialista sinó per cedir la cartera als republicans. Josep-Lluís Carod-Rovira (que es compara amb CiU) havia promès en campanya que ERC ocuparia aquesta conselleria en cas de governar. Dit i fet. Alguns diuen que Mascarell ha estat el millor conseller de Cultura de la Generalitat democràtica, però em sembla massa agosarat tractant-se d'un mandat tant breu, el de l'exregidor barceloní. Mascarell es deu estirar els cabells blancs que té només de pensar que haurà estat un breu conseller de Cultura circumstancial quan bé podria haver ocupat la vacant de Joan Clos a l'alcaldia de Barcelona, en lloc del delfí nicaragüenc Jordi Hereu.
Tura i Mascarell són segurament les víctimes més sonades d'entre l'executiu bipartit que Pasqual Maragall té per exhaurir el seu mandat com a President de la Generalitat. Tots dos catalanistes i maragallistes. Tots dos amb projecció i molts números, ella com a possible candidata a la Presidència i ell com a possible candidat a l'alcaldia de Barcelona.
La reflotació de la nau socialista, molt en hores baixes per un fracàs de resultat electoral (Artur Mas li ho retreu) que quedarà dissimulat per la continuïtat al poder, no està exempta de tensions internes. Montilla és discret, seriós i ferm, en la negociació de l'anomenat Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. No hi ha tant de soroll com si al capdavant hi fos Maragall. [Aquest dijous, Maragall i Montilla s'han reunit al Palau.] A més, l'empresariat més conservador ja li llença floretes, mentre ERC fa de CiU al Congrés omplint el cove i CiU amenaça amb fer d'ERC al Senat.
Però la seva derrota a les urnes no li permet treure gaire pit. S'ho haurà de guanyar a la Presidència, allò que no va guanyar l'1-N. Haurà de demostrar que la imatge d'home fet a si mateix, treballador i obstinat, és certa. Haurà de demostrar això, i no pas que és un gran conspirador. Perquè el PSC no es pot permetre anar deixant cadàvers com Tura i Mascarell per les cantonades. Amb un cadàver, el de Maragall, ja n'hi ha hagut prou. Diria jo...
[Joan-Josep Isern: ZP-Mas: el pacte que no fou]
Amb tot, hi ha relliscades notables. La més sonada es va produir dilluns al migdia, quan Jordi Guillot va comparèixer davant la premsa a la seu d'ICV per anunciar, entre d'altres coses, que Joan Saura assumiria el Departament d'Interior, és a dir, el comandament polític dels Mossos d'Esquadra i la corresponsabilitat de la seguretat pública en aquest país. L'entorn de la consellera Montserrat Tura i ella mateixa es van assebentar pels periodistes. Tura encara no ha paït la decisió dels montillistes de sacrificar-la, almenys apartant-la del departament que dirigia amb gran èxit mediàtic. [Biel Barnils: La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura]
Ferran Mascarell, conseller en funcions de Cultura, també serà sacrificat, en aquest cas no per satisfer l'augment de la quota de poder ecosocialista sinó per cedir la cartera als republicans. Josep-Lluís Carod-Rovira (que es compara amb CiU) havia promès en campanya que ERC ocuparia aquesta conselleria en cas de governar. Dit i fet. Alguns diuen que Mascarell ha estat el millor conseller de Cultura de la Generalitat democràtica, però em sembla massa agosarat tractant-se d'un mandat tant breu, el de l'exregidor barceloní. Mascarell es deu estirar els cabells blancs que té només de pensar que haurà estat un breu conseller de Cultura circumstancial quan bé podria haver ocupat la vacant de Joan Clos a l'alcaldia de Barcelona, en lloc del delfí nicaragüenc Jordi Hereu.
Tura i Mascarell són segurament les víctimes més sonades d'entre l'executiu bipartit que Pasqual Maragall té per exhaurir el seu mandat com a President de la Generalitat. Tots dos catalanistes i maragallistes. Tots dos amb projecció i molts números, ella com a possible candidata a la Presidència i ell com a possible candidat a l'alcaldia de Barcelona.
La reflotació de la nau socialista, molt en hores baixes per un fracàs de resultat electoral (Artur Mas li ho retreu) que quedarà dissimulat per la continuïtat al poder, no està exempta de tensions internes. Montilla és discret, seriós i ferm, en la negociació de l'anomenat Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. No hi ha tant de soroll com si al capdavant hi fos Maragall. [Aquest dijous, Maragall i Montilla s'han reunit al Palau.] A més, l'empresariat més conservador ja li llença floretes, mentre ERC fa de CiU al Congrés omplint el cove i CiU amenaça amb fer d'ERC al Senat.
Però la seva derrota a les urnes no li permet treure gaire pit. S'ho haurà de guanyar a la Presidència, allò que no va guanyar l'1-N. Haurà de demostrar que la imatge d'home fet a si mateix, treballador i obstinat, és certa. Haurà de demostrar això, i no pas que és un gran conspirador. Perquè el PSC no es pot permetre anar deixant cadàvers com Tura i Mascarell per les cantonades. Amb un cadàver, el de Maragall, ja n'hi ha hagut prou. Diria jo...
[Joan-Josep Isern: ZP-Mas: el pacte que no fou]