Adéu Maragall, arriba Montilla

Dijous al matí al Parlament de Catalunya. Sessió del debat d'investidura de José Montilla com a 128è President de la Generalitat, que acabarà aquesta tarda de divendres amb la votació. Últimes hores de Pasqual Maragall com a President. TV3 li ha dedicat un homenatge a Maragall, primer amb un reportatge rigorós i molt ben fet i després amb un recull dels millors moments del mític Polònia. (Aquí els trobareu.) Adéu Maragall!

El discurs de Montilla (aquí trobareu vídeos i talls de veu i aquest és el pdf) no és d'aquells que fa vibrar un país. Més aviat el contrari. El discurs de qui avui serà elegit 128è President de Catalunya ha estat una injecció de realisme, una carpetada definitiva a la Catalunya convulsa del maragallisme i el postpujolisme que es repensava el seu encaix a l'Estat espanyol amb la reforma estatutària. Una convulsió política creativa, capaç d'il·lusionar el 30-S al Parlament, però també generadora de tensions entre aquells que no volen soroll. "Que els catalans deixin d'emprenyar!" Ha arribat l'hora de la calma, del que Zapatero anomena sosiego.

El carisma dels Jordi Pujol i Pasqual Maragall, amb aquella combinació de seny i rauxa tan típicament catalana, amb aquella herència del catalanisme de tota la vida, ha passat a la història, senyors. Aquest dijous al Parlament hem assistit a l'acte de defunció d'aquest concepte patriòtic, estil polític i perfil institucional. Passem pàgina a la Catalunya de l'autogovern bastit en la transició democràtica. Sense Pujol i Maragall, el discurs d'investidura de Montilla [L'estil Montilla] és la certificació d'això. És l'hora d'aparcar la reivindicació nacional, de guardar el debat identitari al calaix. Arriba Montilla, benvingut President! És el que hi ha. Agradi o no. I aquest President no vol soroll, i com que és català d'adopció i catalanista de destí, pretén trencar l'equilibri típicament català entre el seny i la rauxa. Hi haurà molt més seny que rauxa. O això diuen...

L'arquitecte socialista del primer tripartit ha assumit l'autoria de la seva obra, el balanç de l'accidentat govern Maragall, que va començar tripartit i va acabar bipartit, i amb uns consellers en funcions que mostraven les cares de pomes més agres que feia temps que observava al Parlament. Montserrat Tura pagava, amb la cara. Però no era pas l'única. N'hi ha que no les tenen totes. Penso, per exemple, en Joaquim Nadal. Ai, Nadal, que ets als socialistes el mateix que Josep Bargalló representa als republicans. ¿Si Esquerra sacrifica Bargalló per oferir imatge de necessària renovació, i acabar amb l'herència maragallsita més mediàtica, què faran amb el súperconseller i portaveu que ha hagut d'aguantar el govern els últims mesos?

L'arquitecte del primer tripartit, deia, s'ha presentat com a pont entre l'herència de Pasqual Maragall i l'Espanya plural del company Zapatero. Aquest és l'únic objectiu del futur President: que l'encaix de la nació catalana no grinyoli en el puzzle plural del company José Luis. És l'hora de la gestió, prenguem nota. S'ha acabat la política amb majúscules quan aquesta fa més mal que bé, i manté el govern i l'administració en el Dragon Khan permanent. La gestió, el benestar social i el desenvolupament de l'Estatut reformat que tants maldecaps i boicots ens ha provocat. Per aquesta via, Montilla Aguilera sí que està disposat a incorporar nous patriotes. Només a través de les polítiques socials. Ja no toca la reivindicació, ara va de pencar amb eficiència perquè els catalans se sentin millor a Catalunya. Aquesta és la pàtria de Montilla. Més socialista que nacionalista. De Maragall, en canvi, no podríem dir el mateix, oi?

Així les coses, doncs, la sessió parlamentària ja us ho podeu imaginar com s'ha presentat. Avorrida, sincerament. De la mateixa manera que la posada en escena del segon tripartit [L'Entesa neix al Parlament] no va tenir res a veure amb la teatralitat i simbolisme del Pacte del Tinell (en pdf), el discurs d'investidura de Montilla no el podem comparar amb el de Maragall. Menys il·lusió i menys ingenuïtat, també. Més austeritat i més pragmatisme. Un discurs i un programa de govern (aquí el document del Govern d'Entesa Nacional pel Progrés, al web d'ICV, i el pdf al web del PSC) repartits de qualsevol manera pels passadissos del Parlament amb clip i grapa. ¿On han quedat els espirals i la tapa dura ben presentada de fa tres anys?

Del discurs calculadament poc compromès i ambigu (s'ha estalviat d'esmentar la MAT o el Quart Cinturó, per posar dos exemples) de José Montilla, em quedo amb el fragment final (pdf):

"Catalunya necessita bons projectes, pensats amb rigor i acordats socialment, perquè la llarg comuna del nostre futur sigui sòlida –sòlida–, àmplia i acollidora, amb generosos espais per compartir amb els veïns i amb vista al món. Això és el que vol Catalunya, i això és el que em comprometo a fer. Vaig acabant. Sóc un home del treball, un treballador i em sento orgullós que sigui així. Més que un ideòleg, un polític, em sento un treballador de la política. Un home que ha fet dels valors del treball la seva norma de conducta moral i la seva guia personal, una persona que ha comprovat la relació directa entre l’esforç i el resultat, entre el sacrifici i l’èxit. I això és el que vull ara per a Catalunya. Seré el primer treballador per a Catalunya i per als catalans i catalanes, ningú no treballaré més que jo, els ho asseguro, i el treball té recompensa. I espero rebre la confiança de la majoria dels parlamentaris de la cambra. I sóc conscient també que sense la confiança dels catalanes i les catalanes, l’aritmètica parlamentària no serà suficient.

Jo tinc confiança en mi mateix, en Catalunya i en la seva gent, la que parla i la que escolta, la que escoltem i la que hem de sentir; tinc passió pel que faig. No competiré estèticament, però vull ser dels primers en l’exemple ètic; no competiré en oratòria, però vull ser el primer en dir el que penso i en fer el que dic; no competiré en promeses, però seré el primer en complir els meus compromisos. Hi ha una passió dins meu: la passió del servei públic. Sempre ho he fet, és la meva identitat bàsica: servei, compromís, esforç, lluita i confiança. Sóc discret, però transparent; no crido, però ser dirigir; no gesticulo; però sabré gestionar; no faig rialles, certament; però sóc feliç de poder servir el meu país; sóc reservat, sí, però estic segur, convençut i decidir a fer honor a la trajectòria moral i política del fil roig del catalanisme polític i dels compromisos cívics que van marcar Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. Són per a mi els meus mestres i referents. Respecto i admiro la experiència i la història, però no visc condicionat pel passat. Ara és l’hora de la Catalunya del present i del futur. Visca Catalunya!"

Informació a: Vilaweb, Telenotícies, La Vanguardia, El Periódico, El País, El Mundo, Telecinco, Ser

Informació al web del PSC: Montilla i Manuela de Madre

Informació al web de CiU: Felip Puig

Informació al web d'ERC: Joan Ridao

En aquest bloc: Eleccions 2006