Barnils i Sentís

Coincidències. Aquests dies una exposició organitzada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils a la Universitat Pompeu Fabra [web] recorda Ramon Barnils [viquipèdia], mort ja fa cinc anys, com a periodista de referència [notícia]. També es projecta als cinemes la pel·lícula de Marc RechaDies d’agost [tràiler i entrevista a Recha a VilawebTV], inspirada en Barnils. [Vador Montalt: Sobre Dies d'agost] I aquests dies també es publica Memòries d’un espectador, d’un altre periodista, Carles Sentís, a punt de complir 95 anys. Manuel Cuyàs va un xic més enllà i, diplomàticament, el titlla d’«espectador actiu».

Rellegint articles de Barnils publicats a El Temps, que trobo recollits a Contrastant [hemeroteca], vaig a parar -vés quina cosaa una peça que fa referència al periodista autodenominat centrista: «Carlitos Sentís, que va començar la revolució i la guerra com a funcionari de la Generalitat, i que la va acabar, només dos anys i mig després, d’oficial de l’exèrcit feixista, amb a l’endemig un reciclatge a base de fer espionatge per al seu nou amo i en contra del vell. Molts anys després, i després de successius reciclatges i canvis d’amo -ell, pobret, no ha pogut manar mai, no passa d’estiracordetesva cometre l’únic pecat imperdonable que ha comès, en pecar enllà de les seves forces: aprofitant que Eugeni Xammar, un dels nostres grans periodistes, ja era mort, li va dir mentider. Xammar és qui a la seva biografia Seixanta anys d’anar pel món explica la trajectòria republicano-feixista del patufetista Espion de Franco.» Ja ho veieu. «Geni i caricatura fins a la sepultura», que escrigué Barnils d’en Carlitos.