2006, l'any que va sacsejar el sobiranisme

CiU va decebre els sobiranistes que havia il·lusionat durant la negociació de l'Estatut al Parlament de Catalunya aquell dissabte de gener a La Moncloa quan va pactar, secretament, la retallada estatutària. El discurs sobiranista que havia fixat Artur Mas i el seu pinyol més fidel en determinat imaginari col·lectiu postpujolista quedava molt afeblit. El desconcert en l'àmbit del sobiranisme va incrementar quan ERC va protagonitzar el frenètic ball estatutari que va començar amb un "sí crític", per donar pas a la prudent abstenció per mantenir intacte el tripartit fins arribar al "no sobiranista", un cop descartat el vot nul. El referèndum del 18 de juny va passar amb més pena que glòria, malgrat l'efecte Gran Via [Som una nació... sense por!] o l'onada sobiranista del 18-F [Dissabte es va ensorrar el pacte Mas-Zapatero]. Escassa participació, cap entusiasme col·lectiu (ni cava ni senyeres al carrer, per entendre'ns) i la victòria pírrica d'un sí sociovergent que certificava la defunció del pacte del Tinell i aplanava el camí als designis del PSOE i de CiU, o de Zapatero i Mas, que és el mateix [Resultat previsible: ara toca eleccions al Parlament].

Aquesta sacsejada nacionalista al Principat no es podia fer reposar després del culebrot estatutari, i havent aparegut una nova família de sobiranistes desamparats, aquells que el sociòleg Salvador Cardús va titllar d'Els sense nom. Les eleccions de Tots Sants, que eren la cita definitiva amb la fi del pujolisme i el maragallisme històricament retroalimentats, requerien exitació i mobilització de l'electorat, una combinació que no lligava gaire amb la serenitat i pacificació catalanista. La campanya electoral, doncs, ajornava el debat, l'autocrítica i la necessària reflexió d'on som, cap a on volem anar i com ho hem de fer. La cursa de l'1-N no servia per teixir complicitats entre nacionalistes i independentistes, per reforçar la transversalitat del catalanisme ambiciós. Tot el contrari, perquè la campanya reobria ferides i abocava uns i altres a l'estratègia futbolística del catennacio.

La creativitat (ambició nacional) es va imposar al futbol italianitzant (la gestió per damunt de la política). Era l'hora, predicaven els sociovergents, de gestionar i de no fer gaire soroll. És a dir, de jugar a la defensiva i conservar el resultat (desplegament d'un Estatut decebedor). Fets, no paraules, de la campanya de José Montilla, i Governar bé, estimar Catalunya, d'Artur Mas, anaven en aquesta direcció. L'objectiu era adormir el futbol espectacle, el jogo bonito que tant fa disfrutar l'afició com sorpreses desagradables pot generar (al Japó em refereixo).

Tot i que el Parlament de Catalunya segueix sumant una majoria nacionalista, ampliable amb l'hipotètic afegitó d'una Iniciativa no subordinada a cap partit estatal, finalment el pacte de govern d'Entesa Nacional pel Progrés és el que és. I la ferida també és la que és: més profunda que mai entre simpatitzants i votants de CiU i d'ERC. (Ramon Tremosa [web]: Generació Montilla.) Un camí pràcticament sense retorn per a l'actual generació. Però acabem l'any, certament. Un any intens que ens ha deixat esgotats. Estatut, eleccions al Parlament i nou govern a Catalunya han estat un autèntic terratrèmol polític, amb rèpliques a 600 quilòmetres de distància, on la ruptura entre el PSOE i ERC ha quedat en suspens, mentre el PSOE i CiU protagonitzaven un coitus interruptus, amb un socialcristià, Josep Antoni Duran Lleida, que és qui es queda amb la faena inacabada.

Aquest és el resum del 2006 en l'àmbit del sobiranisme, vist per aquest humil blocaire. Del PP intractable que Josep Piqué pretén representar al Principat amb cara amable, de la despullada i provocadora irrupció dels exprogres de Ciutadans, un satèl·lit espatllat a les òrbites de conservadors i socialistes, i de l'aposta del PSC per jubilar la vella guàrdia catalanista que tenia Pasqual Maragall com a principal icona per fer l'assalt baixllobregatí al poder institucional que ostenta aquest partit [Adéu Maragall, arriba Montilla] ja en parlarem, arribat el cas. (Cardús: Conservadurisme nacional.)

Exhaurim el 2006, un any per a la història política d'aquest país. A les portes de Nadal ens trobem amb una federació nacionalista que intenta fer la seva pesada digestió d'una victòria a les urnes que condueix a la dura derrota dels pactes. Mentre Mas apunta a la "casa comuna del catalanisme" i intenta recuperar el discurs sobiranista que ell mateix va dilapidar a La Moncloa, Duran Lleida no fa cap esforç per dissimular el seu desacord. (Les tensions a la federació nacionalista són cada cop més públiques.) Uns, els convergents, s'aproparien als independentistes per pispar-los espai i vots. Altres, els socialcristians, més pendents de les enquestes del CIS que indiquen un empat tècnic entre Zapatero i Mariano Rajoy, intentarien relativitzar l'eix catalanisme-espanyolisme per centrar-se en l'eix dreta-esquerra i aproximar-se als conservadors espanyols, tot recordant vells temps a l'Hotel Majestic. L'estratègia de Mas pretén competir electoralment a Catalunya. La de Duran està més pensada en Madrid. Cadascú escombra cap a casa seva. (Un ideòleg nacionalista com l'escriptor Vicenç Villatoro, exdiputat de CiU, altertava del suïcidi polític que representaria per a la federació ancorar-se a la dreta, per molt catalanista que sigui.)

I mentre això succeeix, la Declaració de Barcelona revifa momentàniament encara que sigui perquè el peneuvista més conservador, Iñaki Anasagasti [bloc], s'erigeixi, amb permís de CiU, en el fuet mediàtic dels republicans a les pàgines de l'Avui: Abertzales catalans (I) i Abertzales catalans (II). Comparar Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan Puigcercós amb Mario Onaindía, que va ser militant d'ETA i va acabar al PSE, és un pèl forçat, per dir-ho suau. La mirada sobre la Catalunya actual, des d'Euskadi, pot esdevenir esbiaixada per simplista i equivocada a l'hora d'establir comparacions entre les dues realitats nacionals. (Cardús: L'eix i l'àmbit nacional.)

L'anotació Canvi de guió, al bloc de Joan Puigcercós, secretari general d'ERC explicava molt bé, dies enrere, com afronten els independentistes aquesta nova etapa política al Govern. Cal llegir-la atentament. Puigcercós no accepta de CiU ni d'aquells que reclamaven la sociovergència que ara acusin ERC de rebaixar plantejaments i fer renúncies a canvi de tornar al poder. ¿Si després de l'esgotador debat estatutari Catalunya necessitava calma i tranquil·litat, per què acusen ara els republicans de prioritzar l'acció de govern, cedint davant del soci majoritari, i aparcar la reivindicació nacional? En el fons, la "pluja fina" catalanista de Josep-Lluís Carod-Rovira, o el "patriotisme social" de José Montilla, tenen un doble propòsit: ocupar l'espai que històricament dominava Jordi Pujol [web], el del catalanisme, i posar l'accent social en l'eix esquerra-dreta. Els dos propòsits, la pluja carotista i patriotisme montillista, són una declaració de batalla política i ideològica a la federació nacionalista. (ERC vol diferenciar la seva acció de govern amb la del partit.)

Lluny de la Catalunya postnacional que alguns pronostiquen insistentment, aquest país té molta feina per endavant. Cal llegir l'entrevista de José Antich a José Montilla [L'estil Montilla] de diumenge passat perquè nega això de l'etapa "postnacional" i és molt reveladora de les prioritats del President i del Govern. (L'anterior entrevista a Montilla la van fer Luis Mauri i Josep Tordera a El Periódico. I l'anterior de La Vanguardia és aquella polèmica que li va fer l'economista proconvergent Xavier Sala-i-Martín [Montilla: "Ets un sectari. Què t'has cregut!"])

L'entrevista de Tian Riba a Artur Mas, diumenge a El Punt, també mereix atenció. Montilla i Mas, el President real i el President moral, apunten línies de futur. En el cas del segon, la proximitat d'unes altres eleccions, les municipals de la propera primavera, compliquen la presa de decisions: el caixa o faixa amb Unió. Són tradicionals les picabaralles territorials entre els socis de la federació a l'hora de tancar llistes per als ajuntaments, i amb aquest escull sobre la taula és difícil decidir el futur de CiU. Coincideixen les veus que advoquen per l'oportunitat, ara que s'és a la freda oposició, per trencar amb UDC, amb aquelles que reclamen més unitat que mai.

CiU tanca el 2006 amb l'etern dilema sense resoldre. ERC tampoc no ho té fàcil, perquè té el repte de demostrar que és possible fer acció de govern amb perfil propi i sense hipotecar el discurs de partit (ERC proposa reformar la Constitució). Catalunya postnacional? Amb tanta incògnita i feina pendent, impossible. Hi ha Catalunya nacional per anys.