Un salvavides al Consell de Ministres
De la notaria al festeig n'hi ha un pas. De l'amor a l'odi, també. Qui vol fer aquest pas, trencant l'estratègia sobiranista de Convergència, és el soci socialcristià de la federació. Després de la patacada per la victòria a les urnes i la derrota als pactes, és Unió qui marca discurs. Mentre Mas queda tocat, revifa un Duran que ambiciona el desitjat ministeri més desacomplexadament que mai.
Aquesta nit hem vist un líder d'Unió en estat pur al programa de la Terribas. Quina sinceritat. Quin atreviment. Això de la visita a cal notari i del DVD eren coses d'en Mas i en Madí. I Duran, ja ho veiem, és una altra història. Sap que, per poc que puguin, hi haurà esquerres al Govern per anys i panys. Montillano ésMaragall, i el Govern s'ha baixat del Dragon Khan per trepitjar de peus a terra. Tranquil·litat i bons aliments, predica el Govern d'Entesa, mentre el nerviosisme augmenta a les files nacionalistes. Les municipals no pinten gaire bé, perquè cada cop sembla més llunyana l'equidistància republicana (ai pobre Trias, que en Portabella vol més tripartit!) i perquè entre convergents i socialcristians hi ha massa ferides obertes al territori. Recordeu que l'aliança interessada a nivell nacional esdevé visceralitat i enfrontament obert al territori. Mítiques ruptures entre CDC i UDC a l'hemeroteca. Que si el Maresme, que si Banyoles... ara em venen al cap.
Duran pretén reformular el discurs de CiU, i Mas hi va a remolc. El de la Franja publica a El País per obrir el debat mediàtic [Tripartito "exprés", ¿y ahora qué?] mentre el de la zona alta de Barcelona es llença a trepitjar país en busca de la recepta pujolista perduda. ¿Té guió, Mas? ¿Pot CiU sobreviure quatre anys a l'oposició a Catalunya, sense gratar gaire cosa nova en ajuntaments, i rebutjar l'opció d'entrar al Consell de Ministres encara que sigui de la mà de Rajoy? ¿Com paguem les nòmines, la campanya amb DVD inclòs i la hipoteca de la seu? I més encara: ¿Com defensem el perfil de força de govern, de gent assenyada, havent de fer la pataleta diària contra Montilla, Hereu i... Zapatero o Rajoy?
És l'hora de Mas. L'aposta no és fàcil. Les bases demanen ruptura. Engegar els socis a can pistraus, vaja. Llegiu els blocs i ho entendreu millor. Trencar amb Unió seria guanyar espai de centre-esquerra i abandonar definitivament una certa rèmora conservadora, massa pactista amb el PP. Més sobiranisme, més progressisme. Però la travessia pel desert seria llarga i dura. El camí que fa drecera passa per cedir als desitjos de Duran ("vés al Consell de Ministres i calla!") i tocar cuixa a Madrid amb qui sigui, sense manies. Que guanya Zapatero, doncs amb el PSOE. Que guanya Rajoy, doncs amb un PP que torni a parlar català en la intimitat. En política tot és possible. Fins i tot estripar els contractes notarials.
PD: L'obstinació de Duran és una pedra a la sabata dels candidats nacionalistes a les alcaldies de ciutats importants del Principat. Amb qui cara es presenten els alcaldables de CiU, ara? El model Tarragona (CiU+PP) serà la norma, i l'hipotètic model Girona (CiU+ERC) l'excepció?
[Entrevista de l'amic Albert Segura a Josep Maria Pelegrí (UDC) a El Punt.]