No és la tercera hora. És tot plegat
A la una de la matinada m'arriba un correu de la Plataforma per la llengua. És un comunicat en què m'informen que "una quarantena de persones s'han aplegat aquest divendres a Vilassar de Mar per a retreure al conseller d'Educació la seva actitud submisa amb el decret del govern espanyol que imposa una tercera hora de castellà. Ernest Maragall, que visitava la vila del Maresme en motiu de la proclamació de l'alcaldable socialista, Josep Petit, ha aparegut visiblement sorprès per la magnitud de la concentració." La fotografia és rotunda. Un Maragall descol·locat pel desplegament dels manifestants baixa del cotxe oficial per assistir a un acte de partit.
Segueix el correu: "A la gent aplegada s'hi sumaven un inflable de 5 metres d'alçada i pancartes demanant Compromís pel català i Prou agressions al català. Aturem les imposicions. En la protesta hi ha participat la Plataforma per la Llengua [comunicat], Maulets i la CUP de Vilassar de Mar i s'hi ha llegit un manifest en què es deia que "si hi ha una llengua que no assoleix els nivells desitjables de coneixement i ús per part de l'alumnat i que s'ha de reforçar en l'ensenyament, aquesta és el català". També s'han repartit uns fulls informatius als vianants en els quals es recordava que mestres i sindicats ja han mostrat la seva oposició a aquest decret i que, segons un informe d'Educació del 2005, els estudiants de 13 anys escriuen i parlen més bé el castellà que el català."
Ernest Maragall s'ha equivocat. Ha calculat malament la dimensió que agafaria el malestar amb el decret del govern espanyol d'ensenyaments mínims. S'ha afanyat a cedir davant d'un Estat que últimament no estalvia puntades de peu centralistes. La polèmica de la tercera hora no es pot analitzar, políticament parlant, al marge de la llei invasiva de la Dependència, de la recussació del magistrat Pérez Tremps, amb un Tribunal Constitucional dominat per conservadors de dubtós bagatge democràtic i escàs compromís amb les llibertats, totes elles, i que amenaça clarament un Estatut ja de per sí prou esporgat, [Lluís Foix: El Estatut ante el Tribunal Constitucional] i aquest divendres mateix amb un avantprojecte de llei d'adopcions internacionals que no té escrúpols amb l'autogovern català.
Una tercera hora de castellà a la setmana posa en perill el català? Segurament no. El drama no ve de 60 minuts setmanals més de qualsevol assignatura dita en espanyol. El context de la societat mediàtica al Principat és més influent, per a l'alumnat. Diem que TV3 perd audiència, mentre avancen a Catalunya els mitjans en llengua castellana. Però el decret d'una envalentonada i ferma ministra Mercedes Cabrera és un punt d'inflexió, una amenaça estratègica al model educatiu del país, basat en la immersió lingüística. L'error és analitzar-ho des de l'òptica horària, com si la suma d'hores i minuts fos sinònim de major rendiment i èxit escolar en aquesta o aquella matèria. [Josep Maria Terricabras: La tercera hora] Alguns experts tomben la sisena hora diària a l'escola, per exemple. Perquè l'escola no pot ser el contenidor que tot ho acull i recull. [Xavier Diez: Tercera hora de castellà, sisena hora de primària... ¿Qué he hecho yo para merecer esto?]
El clam del sector, dels pedagogs i mestres del nostre país, sobre la curtesa de mires de la tercera hora setmanal d'espanyol ha estat notable, rotund. Conseller Ernest Maragall, baixi del burro i admeti que al govern de Catalunya li ha mancat cintura política i fermesa en la defensa del model propi d'ensenyament i, més enllà, d'una idea de país i del seu autogovern.
Amb aquesta Espanya excitada pel clima preelectoral, aquest Estat que criminalitza Oleguer Presas [Ke...què? Kelme? No, gràcies!] i que apreta els cargols del centralisme com a fórmula fàcil per marcar perfil a les portes de les eleccions estatals -l'anticatalanisme sempre és més rendible que no pas l'antibasquisme-, no s'hi val a badar. Cal diferenciar l'embogiment del PP i de la dreta judicial, mediàtica, políticia i social, un gruix que no hi entén de diàleg ni pacte, d'un PSOE que es dedica a la dutxa escocesa, últimament amb més de fredes que no pas de calentes. On és el talante de Zapatero, ara que el seu somriure ha quedat desdibuixat per la treva interruptus?
El conseller Maragall i els seus companys de Consell Executiu han d'entendre que determinats sectors del país acostumats a la renúncia permanent -que si Estatut del 30-S, que si finançament, que si infraestructures que es retarden i donen ensurts, que si seleccions esportives, etcno tenen una paciència infinita. I més veient el pa que s'hi dóna els últims dies.
El debat, al meu modest entendre, no és que si tercera hora setmanal de castellà amunt o avall, que també. El debat és que el Govern ha de fer compatible la cohesió interna des d'un simple però atrevit (per a alguns) posicionament ideològic. Cal sentit d'Estat. Més convicció i fermesa i menys regat a la curta distància. No voler fer emprenyar els companys de comitè federal del PSOE sovint és incompatible amb exercir el càrrec de governant del teu país. Sobretot si el teu país necessita blindar-se políticament i institucionalment a les portes d'un desplegament estatutari que no resol, ni de bon tros, les necessitats de competències, finançament i recursos per intentar afrontar amb garanties els problemes reals dels catalans. Això sí que és patriotisme social. I la resta, retòrica i mareig mediàtic.
Algunes anotacions:
-Miquel Bofill, senador d'ERC: Més castellà a l'educació a Catalunya? I si aprenguessin una mica de català a la resta de l'Estat?
Segueix el correu: "A la gent aplegada s'hi sumaven un inflable de 5 metres d'alçada i pancartes demanant Compromís pel català i Prou agressions al català. Aturem les imposicions. En la protesta hi ha participat la Plataforma per la Llengua [comunicat], Maulets i la CUP de Vilassar de Mar i s'hi ha llegit un manifest en què es deia que "si hi ha una llengua que no assoleix els nivells desitjables de coneixement i ús per part de l'alumnat i que s'ha de reforçar en l'ensenyament, aquesta és el català". També s'han repartit uns fulls informatius als vianants en els quals es recordava que mestres i sindicats ja han mostrat la seva oposició a aquest decret i que, segons un informe d'Educació del 2005, els estudiants de 13 anys escriuen i parlen més bé el castellà que el català."
Ernest Maragall s'ha equivocat. Ha calculat malament la dimensió que agafaria el malestar amb el decret del govern espanyol d'ensenyaments mínims. S'ha afanyat a cedir davant d'un Estat que últimament no estalvia puntades de peu centralistes. La polèmica de la tercera hora no es pot analitzar, políticament parlant, al marge de la llei invasiva de la Dependència, de la recussació del magistrat Pérez Tremps, amb un Tribunal Constitucional dominat per conservadors de dubtós bagatge democràtic i escàs compromís amb les llibertats, totes elles, i que amenaça clarament un Estatut ja de per sí prou esporgat, [Lluís Foix: El Estatut ante el Tribunal Constitucional] i aquest divendres mateix amb un avantprojecte de llei d'adopcions internacionals que no té escrúpols amb l'autogovern català.
Una tercera hora de castellà a la setmana posa en perill el català? Segurament no. El drama no ve de 60 minuts setmanals més de qualsevol assignatura dita en espanyol. El context de la societat mediàtica al Principat és més influent, per a l'alumnat. Diem que TV3 perd audiència, mentre avancen a Catalunya els mitjans en llengua castellana. Però el decret d'una envalentonada i ferma ministra Mercedes Cabrera és un punt d'inflexió, una amenaça estratègica al model educatiu del país, basat en la immersió lingüística. L'error és analitzar-ho des de l'òptica horària, com si la suma d'hores i minuts fos sinònim de major rendiment i èxit escolar en aquesta o aquella matèria. [Josep Maria Terricabras: La tercera hora] Alguns experts tomben la sisena hora diària a l'escola, per exemple. Perquè l'escola no pot ser el contenidor que tot ho acull i recull. [Xavier Diez: Tercera hora de castellà, sisena hora de primària... ¿Qué he hecho yo para merecer esto?]
El clam del sector, dels pedagogs i mestres del nostre país, sobre la curtesa de mires de la tercera hora setmanal d'espanyol ha estat notable, rotund. Conseller Ernest Maragall, baixi del burro i admeti que al govern de Catalunya li ha mancat cintura política i fermesa en la defensa del model propi d'ensenyament i, més enllà, d'una idea de país i del seu autogovern.
Amb aquesta Espanya excitada pel clima preelectoral, aquest Estat que criminalitza Oleguer Presas [Ke...què? Kelme? No, gràcies!] i que apreta els cargols del centralisme com a fórmula fàcil per marcar perfil a les portes de les eleccions estatals -l'anticatalanisme sempre és més rendible que no pas l'antibasquisme-, no s'hi val a badar. Cal diferenciar l'embogiment del PP i de la dreta judicial, mediàtica, políticia i social, un gruix que no hi entén de diàleg ni pacte, d'un PSOE que es dedica a la dutxa escocesa, últimament amb més de fredes que no pas de calentes. On és el talante de Zapatero, ara que el seu somriure ha quedat desdibuixat per la treva interruptus?
El conseller Maragall i els seus companys de Consell Executiu han d'entendre que determinats sectors del país acostumats a la renúncia permanent -que si Estatut del 30-S, que si finançament, que si infraestructures que es retarden i donen ensurts, que si seleccions esportives, etcno tenen una paciència infinita. I més veient el pa que s'hi dóna els últims dies.
El debat, al meu modest entendre, no és que si tercera hora setmanal de castellà amunt o avall, que també. El debat és que el Govern ha de fer compatible la cohesió interna des d'un simple però atrevit (per a alguns) posicionament ideològic. Cal sentit d'Estat. Més convicció i fermesa i menys regat a la curta distància. No voler fer emprenyar els companys de comitè federal del PSOE sovint és incompatible amb exercir el càrrec de governant del teu país. Sobretot si el teu país necessita blindar-se políticament i institucionalment a les portes d'un desplegament estatutari que no resol, ni de bon tros, les necessitats de competències, finançament i recursos per intentar afrontar amb garanties els problemes reals dels catalans. Això sí que és patriotisme social. I la resta, retòrica i mareig mediàtic.
Algunes anotacions:
-Miquel Bofill, senador d'ERC: Més castellà a l'educació a Catalunya? I si aprenguessin una mica de català a la resta de l'Estat?
-Salvador Cardús: Quatre pel preu d'un
-Carles Puigdemont, diputat de CiU: Ja han començat
-Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés: El català a l'escola i Quin catalanisme social
-Moisès Rial (ERC): Maragall dimissió. Campanya per la derogació decret d'ensenyament al món blocaire i més
-Jordi Salvia (CUP): Gol en pròpia porta
-Isaac Garcia (ERC): Sobre el decret del castellà
-Isaac Peraire (ERC): Gripau important
-Jaume Planas (ERC): La tercera hora
-Marc Espasa (ERC): No a la tercera hora de castellà
-Aleix Cardona (independent per ERC): Una hora de més: Carod diu que és d'hora per valorar-ho i Sí senyor, amb això ja n'hi ha prou
-Oriol Vaquer (JSC): Yo speak en català
-Xavi Roman (ERC): Sobre el decret d'ensenyaments mínims a primària