Gràcies, Renfe
Els catalans mai agrairem prou a Renfe la seva obstinada contribució al sobiranisme de pluja fina. Això és. La companyia ferroviària és avui una autèntica factoria de construcció de consciència nacional entre els soferts usuaris del transport públic de rodalies. Quin servei a la causa! Quina efectivitat!
Cada avaria, cada retard, cada incident a la xarxa de rodalies del Principat comporta un augment de la indignació popular fàcilment traduïble en anti-centralisme. Renfe és la millor aliada de l'independentisme tranquil, pacífic i intel·ligent. D'aquell que no es deixa endur per la passió del cor, sinó que prioritza la fredor del cap. El caos de la companyia ferroviària comandada des de Madrid esdevé argumentari sobiranista indubtable. Qui s'ho hauria d'imaginar.
La inculcació per part de Renfe del discurs sobiranista entre les classes populars del país no té precedents en aquesta Catalunya que alguns anomenen postnacional. Fa més camí la inestimable col·laboració de l'empresa del ferrocarril que no pas el més depurat dels discursos catalanistes del millor polític del moment. No siguem, doncs, desagraïts amb Renfe i amb la inefable ministra de Foment Magdalena Álvarez.
El debat de les infraestructures, amb el desastre del ferrocarril de rodalies en l'aspecte tangible, amb el teló de fons del monstre incert de la terminal sud del Prat, el xiuxiueig permanent dels peatges que s'han de pagar malgrat accident o col·lapse, i altres batalles més economicistes com l'execució de l'obra pública a càrrec del presupuesto, són la revàlida d'una reforma estatutària que va nèixer maleïda. "Són les infraestructures, estúpid!"
Perduda la batalla sobiranista de la foguerada del 30-S i del 18-F, sotmesos a un clima que alguns diputats catalans socialistes al Congrés qualifiquen de "guerracivilista" a la villa y corte, l'única esperança és que la pressió ciutadana i el desacomplexament empresarial aboquin l'administració estatal al vertigen d'apropar-se al mirall i mirar-se les vergonyes d'un model centralista que té en Renfe i el Prat les icones d'allò que mai no hauria de ser a l'inici del segle XXI.
Rodalies ha de recaure en mans de l'autogovern català, però no a qualsevol preu. Qui és el guapo que rep ara la patata calenta d'un servei caòtic sobre una infraestructura pràcticament abandonada? I a aquestes alçades de la pel·lícula, per què tants escrúpols i reticències a l'aposta alemanya de l'aliança Star Alliance quan la clarivident Ibèria no se n'amaga i, si molt m'apureu i per posar un exemple, el poder econòmic espanyol prefereix una Endesa alemana antes que catalana?
Seguiu el debat a la catosfera política: Poliblocs
Per cert, dijous hi haurà boicot d'usuaris a l'estil passa-ho que es neguen a pagar el bitllet a Renfe. [Adjunto un correu a la resta de l'article]