El pla B
La ressaca de la indigesta calçotada reusenca es presenta en forma de discurs únic: la fatiga del catalanisme. I més fatiga. S'imposa el pessimisme. Mal símptoma. Certament, l'escenari no és gaire estimulant. Les tissores del Tribunal Constitucional, en mans conservadores, certificaran el fracàs d'un procés estatutari que almenys haurà tingut un efecte positiu: posar-nos davant del mirall. Despullats i sense maquillatge. Ens mirarem al mirall i pensarem "Què volem ser quan siguem grans?" Un país resignat, que accepta retallada rere retallada, es conforma amb amb un estatutet per sota de l'andalús i diposita les poques esperances en unes engrunes aeroportuàries? O serà l'hora de dir fins aquí hem arribat? Vull entendre que l'esperit de la calçotada era aquest últim. Plantejar que arribarà algun dia que el debat no serà si aquest o aquell ocupa la Presidència, sinó què volem fer amb el país. Fins a quina estació volem arribar, vaja. I l'única manera de saber-ho serà, lògicament, donant la veu al poble. Autodeterminació és democràcia, escriu el Col·lectiu 1707.
Llegeixo que Montilla medita el seu pla B per al cas en què el TC tombi l'Estatut. I m'interessa la lectura que en fa SpainNews. I també llegeixo, en aquest cas al portal Poliblocs, que un diputat del PSC acusa el PSOE de "tenir poca pressa a desplegar" l'estatut català. És el diputat de CpC Toni Comín [bloc], que escriu Qui defensa l'Estatut? Federalisme, ara més que mai (1). És el repte del socialisme català i espanyol, sempre i quan (la miopia de) Zapatero permeti aprofundir en aquella Espanya plural i plurinacional promesa.
Som a les portes d'unes eleccions municipals. I autonòmiques, a la resta de l'Estat. Mala època per al debat serè i seriós que mereix la qüestió que ens ocupa. El regateig curt i la mirada posada en l'urna del 27 de maig no propicia la reflexió del "què volem ser quan siguem grans". Hi haurà municipals (diuen que PSC i ERC van a la baixa, que CiU i ICV pugen, que Ciutadans poden donar algun ensurt i del PP no en tinc notícia), sabrem si l'Estat i AENA ha entès el missatge de la revolta aeroportuària, amb corbata i implicació empresarial inclosa, i llavors en situarem a les portes de la retallada del Constitucional en un clima insuportable de l'Espanya preelectoral.
Hi ha temps, doncs, per començar a abandonar el discurs del desànim i la fatiga. Per reenfocar una sortida digna a un procés viciat des de l'endemà mateix del 30-S al Parlament i mirar de posar les bases per a un futur més engrescador.
[Actualitat política blocaire a Poliblocs]
Som a les portes d'unes eleccions municipals. I autonòmiques, a la resta de l'Estat. Mala època per al debat serè i seriós que mereix la qüestió que ens ocupa. El regateig curt i la mirada posada en l'urna del 27 de maig no propicia la reflexió del "què volem ser quan siguem grans". Hi haurà municipals (diuen que PSC i ERC van a la baixa, que CiU i ICV pugen, que Ciutadans poden donar algun ensurt i del PP no en tinc notícia), sabrem si l'Estat i AENA ha entès el missatge de la revolta aeroportuària, amb corbata i implicació empresarial inclosa, i llavors en situarem a les portes de la retallada del Constitucional en un clima insuportable de l'Espanya preelectoral.
Hi ha temps, doncs, per començar a abandonar el discurs del desànim i la fatiga. Per reenfocar una sortida digna a un procés viciat des de l'endemà mateix del 30-S al Parlament i mirar de posar les bases per a un futur més engrescador.
[Actualitat política blocaire a Poliblocs]