Maragall versus Pujol

Pasqual Maragall és aquests dies la pedra a la sabata dels socialistes. Ho ha estat sempre. Quan era alcalde, quan aspirava a la Generalitat i quan n'ocupava la Presidència. I ho segueix sent ara que és Molt Honorable, però com a expresident. Maragall va ser un president incòmode, o es va sentir incòmode en el càrrec. O totes dues coses alhora. Quan feia de President, trobàvem a faltar en més d'una ocasió l'ofici de Jordi Pujol. Maragall l'inestable, l'imprevisible i l'arrauxat, també l'absent, ens feia bo un Jordi Pujol que amb el pas del temps es guanyava l'estimació de partidaris i detractors. Si Maragall no acabava d'encaixar amb la figura del President de Catalunya a la qual Pujol ens va acostumar al llarg del seu mandat de 23 anys, ara el socialista també es reivindica com a un expresident incòmode. Tot el contrari que Pujol, que malgrat tot s'ha acostumat a la difícil posició del governant enretirat. És a dir, que Maragall tampoc emula les passes del nacionalista ni per adaptar-se al paper d'expresident.

El personatge és coherent, en això. Cal admetre-ho. I una part del seu discurs és assumible. Penso, per exemple, en la insatisfacció estatutària i la pèrdua de la innocència de Zapatero. El que no es pot acceptar, però, és que ho digui Maragall com si tot plegat no hagués anat amb ell. Maragallades, les justes. Fins i tot com a expresident.

Europa: «Che fatica per lo Statuto catalano. Ne valeva la pena?» [pdf]

L'Avenç: Pasqual Maragall.

La Vanguardia: Maragall sueña con un partido distinto.

Vilaweb: Maragall aposta pel Partit Demòcrata Europeu i Maragall diu que Zapatero el va fer plegar perquè preferia Montilla de president.