El mapa municipal i l'esgotament electoral
La saturació de cites electorals i el debat estatutari passen factura, que arriba a Catalunya en forma d'una abstenció per damunt de la mitjana estatal. Decepció per una abstenció creixent, mal símptoma per a l'actual sistema democràtic. Els ajuntaments reben la patacada d'aquest esgotament electoral. Alguna cosa profunda es mou en l'ànima de determinada ciutadania cansada.
Segurament els ajuntaments ja no són el que eren. El 1979 havien de resoldre molts problemes d'unes viles i ciutats abandonades, víctimes de l'urbanisme franquista i d'un creixement demogràfic descontrolat. Ara, el 2007, les viles i ciutats tenen molts d'aquests problemes resolts, i els problemes nous són d'un abast supramunicipal. En aquesta línia, seguretat i immigració com a arma electoral en mans de candidatures xenòfobes fan forat en determinats municipis.
L'habitatge i l'urbanisme, en mans de candidatures alternatives com la CUP, carregades de discurs nacional desacomplexat, també han fet camí. En algunes ciutats han fet mal a ERC i en d'altres, a ICV-EUiA. Ara les CUP tenen sobre la taula un debat estratègic: quin paper han de jugar en aquells consistoris on l'aritmètica els situa com a possibles àrbitres de pactes.
Han estat estranyes, aquestes eleccions. No es pot fer una radiografia nítida, perquè la cosa ha anat molt per barris. Hi ha resultats sorprenents i contradictoris. Depèn molt de les particularitats locals. Crec que ha pesat més el factor local que no pas l'ideològic. L'eterna discussió d'unes eleccions municipals.
Però sí que es poden dibuixar uns traços d'urgència: CiU fa un bon paper tot i perdre Tarragona i no fer el tomb amb Xavier Triasa Barcelona; el PSC s'aprofita de la retirada de Joan Miquel Nadal a Tarragona i es col·loca com a primera força a les quatre capitals de demarcació, conservant la poderosa Diputació de Barcelona, i Jordi Hereucontinuarà d'alcalde amb un tripartit en què ERC i ICV-EUiA queden un pèl tocats; ERC es manté com a tercera força, però rellisca en algunes ciutats i haurà de jugar amb els pactes de maquillar els resultats; i ICV-EUiA posa cara de pomes agres i pateix el mateix mal que els republicans: un cert desgast per l'acció de govern a Catalunya.
El mapa municipal no canvia gaire, amb l'excepció de Tarragona i de les alcaldies que ballaran els propers dies en funció dels pactes (l'aritmètica del tripartit pot arraconar CiU, però els republicans poden donar cert joc als nacionalistes en algunes institucions). Al regust agre de l'abstenció [activa] s'afegeix la foto fixa que proporcionen les eleccions al País Valencià i les Illes Balears. El PP manté la majoria absoluta al País Valencià i es queda a un escó a les illes. I, en clau estatal, la victòria del PP per davant del PSOE que dibuixa un escenari de tardor calenta per a un Rodríguez Zapatero que té el calendari electoral a les seves mans, però la pressió de les urnes a favor de Rajoy.
Dèiem que hi havia esgotament electoral. Doncs, el que ens espera.
Almenys una alegria.
Segurament els ajuntaments ja no són el que eren. El 1979 havien de resoldre molts problemes d'unes viles i ciutats abandonades, víctimes de l'urbanisme franquista i d'un creixement demogràfic descontrolat. Ara, el 2007, les viles i ciutats tenen molts d'aquests problemes resolts, i els problemes nous són d'un abast supramunicipal. En aquesta línia, seguretat i immigració com a arma electoral en mans de candidatures xenòfobes fan forat en determinats municipis.
L'habitatge i l'urbanisme, en mans de candidatures alternatives com la CUP, carregades de discurs nacional desacomplexat, també han fet camí. En algunes ciutats han fet mal a ERC i en d'altres, a ICV-EUiA. Ara les CUP tenen sobre la taula un debat estratègic: quin paper han de jugar en aquells consistoris on l'aritmètica els situa com a possibles àrbitres de pactes.
Han estat estranyes, aquestes eleccions. No es pot fer una radiografia nítida, perquè la cosa ha anat molt per barris. Hi ha resultats sorprenents i contradictoris. Depèn molt de les particularitats locals. Crec que ha pesat més el factor local que no pas l'ideològic. L'eterna discussió d'unes eleccions municipals.
Però sí que es poden dibuixar uns traços d'urgència: CiU fa un bon paper tot i perdre Tarragona i no fer el tomb amb Xavier Triasa Barcelona; el PSC s'aprofita de la retirada de Joan Miquel Nadal a Tarragona i es col·loca com a primera força a les quatre capitals de demarcació, conservant la poderosa Diputació de Barcelona, i Jordi Hereucontinuarà d'alcalde amb un tripartit en què ERC i ICV-EUiA queden un pèl tocats; ERC es manté com a tercera força, però rellisca en algunes ciutats i haurà de jugar amb els pactes de maquillar els resultats; i ICV-EUiA posa cara de pomes agres i pateix el mateix mal que els republicans: un cert desgast per l'acció de govern a Catalunya.
El mapa municipal no canvia gaire, amb l'excepció de Tarragona i de les alcaldies que ballaran els propers dies en funció dels pactes (l'aritmètica del tripartit pot arraconar CiU, però els republicans poden donar cert joc als nacionalistes en algunes institucions). Al regust agre de l'abstenció [activa] s'afegeix la foto fixa que proporcionen les eleccions al País Valencià i les Illes Balears. El PP manté la majoria absoluta al País Valencià i es queda a un escó a les illes. I, en clau estatal, la victòria del PP per davant del PSOE que dibuixa un escenari de tardor calenta per a un Rodríguez Zapatero que té el calendari electoral a les seves mans, però la pressió de les urnes a favor de Rajoy.
Dèiem que hi havia esgotament electoral. Doncs, el que ens espera.
Almenys una alegria.