Puigcercós: una ànima cap a la sobirania
El país, en crisi i desconcertat. La ressaca estatutària és tremenda. Quin mal de cap! No hi ha gelocatil que ho arregli. Què hem fet malament? En què ens hem equivocat? Comences a fer memòria i recordes moments d'una mala nit, d'una nit que ens remunta als anys trenta i, molt més enllà, al 1707. Almansa. Derrotes històriques que, a mesura que passa el temps, s'acumulen amb la de la reforma estatutària. I el desànim creix, i llavors un dia el secretari general d'Esquerra, Joan Puigcercós, mig en clau interna, mig en clau de govern i mig en clau de país, es planta al World Trade Center per pronunciar una conferència: Una majoria social per la sobirania.
Puigcercós arrenca citant el president del seu partit i conseller de la Vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, absent. Una absència que convida a les interpretacions. Però la conferència és generosa en interpretacions: triï i remeni, tituli com vulgui, senyor periodista. Puigcercós crida a fer una "manifestació" a Madrid amb agents socials i econòmics i reclamar un altre finanaçament. Una altra opció: Puigcercós vol que Esquerra acceleri l'embat contra Espanya. Malgrat aquests titulars, no es pensin pas que el secretari general d'ERC i conseller de Governació hagi pronunciat una conferència arrauxada. No pas. Més aviat el contrari.
Ha fet una profunda autocrítica. Com a país —classe política, societat civil i sectors econòmics— i com a partit, del qual ha dit que necessita una "renovació" a nivell ideològic i de persones. "A Esquerra fa falta gent, no hi sobra ningú", ha precisat, allunyant així interpretacions que al·ludissin al sector de Joan Carretero i al sectoret d'Uriel Bertran. El de Puigcerdà no hi era. El de Badalona, sí.
El país no acaba d'anar del tot, ara que l'Estatutet ha quedat despullat i ara que Madrid ja no dissimula. La mateixa setmana que el President José Montilla reclama el traspàs de Rodalies de Renfe, sembla que s'entreveu una estratègia de reforçament a l'interior del tripartit. La conferència de Puigcercós encaixa en aquest puzzle. Però també és la continuïtat lògica de la recent entrevista en què admetia que, arribat el cas, estava disposat per al que convingués. I això, tractant-se d'un dirigent independentista, vol dir disposat a aspirar a la presidència del teu país.
Puigcercós, més liberal que mai —ai, els peatges, que al final seran el mal menor dels catalans!—, amic dels Estats Units, com ja vam llegir al llibre Corredor de fons, d'Edicions Dau, partidari d'abandonar l'essencialisme identitari —"la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure", m'ha semblat apuntar— i més disposat a posar l'accent en la "sobirania" que en el "social". Una cosa —l'innombrat pacte d'esquerres— durà l'altra. I aquest és el camí: la independència.
Així de contundent s'ha mostrat, assenyalant la fi del túnel d'aquesta Catalunya víctima del festum estatutari, víctima del botxí de sempre. Puigcercós decreta la fi de l'autonomisme i del federalisme. Amb Espanya no s'hi pot. El de Ripoll cita Maragall: Madrid se'n va! No hi ha pas manera, i l'única forma de garantir una nova investidura a Zapatero serà a canvi d'un pacte profund i seriós. Res a veure amb el pacte de La Moncloa del seu sociMas. (La referència al ministeri de Duran no ha faltat.)
La nova proposta catalana que Puigcercós ha desenvolupat, acompanyat de mig govern-sector-republicà i de tota la cúpula del partit, i amb una mica de representació de l'anomenada —i criticada— "societat civil", té vuit punts. Finançament i llengua, poca broma. Espai comunicacional: el famós Baròmetre. El marc de referència importa, més que mai. Només sabent a dins de quin marc et mous pots saber cap a on anar. I per integrar la nova immigració, que és una manera de dir la nova ciutadania, en el projecte sobiranista, cal un marc ben definit. Espai comunicacional, dèiem.
Després d'esmentar Jordi Pujol i els empresaris Rosell, Cima i Abad —aquests tres, com a exemples de complicitat nacional enfront d'un Solbes representatiu de l'Espanya rígida—, i recuperant la cita del principi a Carod, el secretari general que no ha mogut els peus de terra, que s'ha mantingut immòbil, com una ànima que surt de terra, acaba la conferència que pretén passar pàgina al tacticisme català per donar pas a una etapa de més ambició nacional. El primer pas, està disposat a fer-lo Esquerra i ell.
Això he entès, aquest dijous al vespre, en una calorosa sala del WTC vestida de fusta, a primera fila, flanquejat per Vicent Sanchis i Lluís Foix [bloc i bloc].
(Per cert, els blocs d'Esquerra no recullen —a aquesta hora— cap referència a la conferència. Deixadesa, cofoïsme, depressió postelectoral? Només trobo un apunt, que encaixa amb part del discurs de Puigcercós, del president del Parlament, Ernest Benach: Una mala salut de ferro. La realitat dels mitjans de comunicació en català.)