La irrupció de Carretero i les crisis de tots els partits
L'exconseller de Governació i exalcalde de Puigcerdà Joan Carretero va fer ahir una demostració de força a l'Auditori de Barcelona, acompanyat per més de mig miler de militants i càrrecs municipals d'ERC que aposten per un canvi d'estratègia. Reagrupament.cat es constitueix com a corrent intern d'Esquerra. Ja es pot dir, doncs, que Reagrupament.cat ha passat de la virtualitat a la política real per rellançar i redreçar ERC. [Mireu el recull digital que ens aporta l'Arcadi a aquest bloc.]
Carretero es presenta com a alternativa creïble al lideratge que actualment representen Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, protagonistes tots dos d'una enquesta que avui publica El Periódico. Puigcercós dobla en partidaris Carod per liderar Esquerra. I el diari editorialitza: Carod i Puigcercós, cara a cara. Diu: "Esquerra fagocita cada cert temps —els períodes acostumaven a ser de 10 anys— els seus líders: Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom... Ara li toca a Carod-Rovira trencar o confirmar aquest malefici. Però s'ha de tenir en compte que Carod va rellevar Colom el 1996 gràcies al suport de Puigcercós, que era i és qui controla l'organització del partit, per bé que en una organització tan peculiar com la d'Esquerra (segueix mantenint un caràcter assembleari) la situació interna és molt fluida i escapa al control que sí que exerceixen els dirigents d'altres formacions polítiques. En els congressos d'ERC se sap com s'hi entra però no com se'n surt, i la temptació és posarse al davant amb la pancarta."
I aquesta és la incògnita, ja que ara el debat no és només el relleu de Carod per un Puigcercós més sobiranista [Puigcercós: una ànima cap a la sobirania], sinó com afectarà en el guió la irrupció de Carretero que exhibeix programa i ordre renovadors, en un acte al qual hi va assistir Uriel Bertran [bloc], emergent dirigent "crític" que planteja un horitzó autodeterminista pel 2014, és a dir, 300 anys després de la derrota a mans de Felip V. El periodista David Miró, analista coneixedor dels moviments a Esquerra, desdramatitza en el seu article de títol prou explícit: ¿Crisis? ¿What crisis? Curiosament, no esmenta ni Carretero ni Bertran: el debat successori aniria pels camins del guió escrit.
Temps al temps. La cosa no serà d'avui per demà. Almenys s'han posat les cartes sobre la taula d'una manera civilitzada: Puigcercós fa un pas endavant, Carod no llença la tovallola i els emergents Carretero i Bertran —junts o per separat— plantegen batalla a nivell intern, un cop esvaïts els dubtes de les inicàtiques incerteces pirinenques que amenaçaven amb sortides del partit i fundacions d'un de nou o vés a saber què. Algú dubta que el cartell electoral dels propers comicis al Parlament de Catalunya serà força diferent?
Un altre element positiu de tot plegat és que a Esquerra ja no li poden encolomar el mort mediàtic —habitual i recurrent— segons el qual el merder intern i l'assamblearisme són sinònim d'immaduresa i irresponsabilitat. Bàsicament perquè la febrada que pateix Esquerra no és única. La cosa no va d'un nou episodi cíclic de fagocitament de líders. La cosa va d'una nova Catalunya que ha pagat ben cara la broma estatutària i, malgrat això, se segueix mirant cada dia al mirall abans d'anar a treballar i es diu: "no m'agrado".
En aquesta Catalunya postpujolista, cabrejada amb les retallades i les mancances competencials i financeres que es tradueixen avui en Rodalies demà en terceres hores de castellà i demà passat en opes interruptus o coaccions constitucionals per tombar (encara més) l'esperit que pugui quedar del 30-S o del 18-F, les crisis internes dels partits estan ben repartides. Ningú se'n queda al marge. I qui n'estigui lliure, que llenci la primera pedra.
Els socialistes es remouen incòmodes, reflexius. Per molta esperança blanca que hagi de seguir sent Zapatero —per imperatiu confederal—, les relacions entre Nicaragua i Ferraz no van per massa bon camí. Grup propi del PSC al Congrés? Per què no? Com La Moncloa i Ferraz no reaccionin a la creixent insatisfacció ciutadana catalana i ofereixin respostes clares des del poder real que ostenta l'Estat, els socialistes catalans poden arribar a una situació límit. Aquest pols Barcelona-Madrid en la casa confederal socialista (malgrat que l'espantall conservador ho aguanti tot) es manté mentre a Nicaragua hi ha moviments renovadors. El sector catalanista aixeca el cap. Amb permís de l'aparell, és clar. Però resulta divertit parlar de "renovadors" quan els que s'hi posen al davant són joveníssimes promeses com Antoni Castells o Raimon Obiols [bloc]. Deia un dirigent socialista l'altre dia, en petit comitè: "A nosaltres la renovació ens la farà qui escrivia lletres per en Lluís Llach fa trenta o quaranta anys!" I tot això mentre acomiaden fredament un Pasqual Maragall que surt per la porta de darrere de Nicaragua i es refugia en els seus incondicionals Ciutadans pel Canvi.
Ara que parlo de Ciutadans i de crisis. Els que han batut tots els rècords en acumular vicis dels partits tradicionals, i tensions i batalletes internes, són els Ciudadanos. A Albert Riverali tomben l'informe de gestió, en una rebolcada que distancia el sector liberal. Fa quatre dies que existeixen i ja tenen sectors!
En canvi, els que intenten rebaixar tensió són els nacionalistes, adduint que calen regles del joc clares amb la mirada posada en les eleccions espanyoles i presentant CiU com la casa comuna del catalanisme. Artur Masexigirà per al PSOE i s'autoexigirà a Madrid allò que el PSC no ha complert a Catalunya. Unes condicions que haurem d'esperar per saber si Josep Antoni Duran Lleida comparteix. De moment, el seu segon, Josep Maria Pelegrí, reclama la llibertat d'Unió de mantenir estratègies estatals pròpies. La pregunta és qui farà d'àrbitre: Mas o Duran.
L'actualitat política blocaire a Poliblocs.
Carretero es presenta com a alternativa creïble al lideratge que actualment representen Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, protagonistes tots dos d'una enquesta que avui publica El Periódico. Puigcercós dobla en partidaris Carod per liderar Esquerra. I el diari editorialitza: Carod i Puigcercós, cara a cara. Diu: "Esquerra fagocita cada cert temps —els períodes acostumaven a ser de 10 anys— els seus líders: Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom... Ara li toca a Carod-Rovira trencar o confirmar aquest malefici. Però s'ha de tenir en compte que Carod va rellevar Colom el 1996 gràcies al suport de Puigcercós, que era i és qui controla l'organització del partit, per bé que en una organització tan peculiar com la d'Esquerra (segueix mantenint un caràcter assembleari) la situació interna és molt fluida i escapa al control que sí que exerceixen els dirigents d'altres formacions polítiques. En els congressos d'ERC se sap com s'hi entra però no com se'n surt, i la temptació és posarse al davant amb la pancarta."
I aquesta és la incògnita, ja que ara el debat no és només el relleu de Carod per un Puigcercós més sobiranista [Puigcercós: una ànima cap a la sobirania], sinó com afectarà en el guió la irrupció de Carretero que exhibeix programa i ordre renovadors, en un acte al qual hi va assistir Uriel Bertran [bloc], emergent dirigent "crític" que planteja un horitzó autodeterminista pel 2014, és a dir, 300 anys després de la derrota a mans de Felip V. El periodista David Miró, analista coneixedor dels moviments a Esquerra, desdramatitza en el seu article de títol prou explícit: ¿Crisis? ¿What crisis? Curiosament, no esmenta ni Carretero ni Bertran: el debat successori aniria pels camins del guió escrit.
Temps al temps. La cosa no serà d'avui per demà. Almenys s'han posat les cartes sobre la taula d'una manera civilitzada: Puigcercós fa un pas endavant, Carod no llença la tovallola i els emergents Carretero i Bertran —junts o per separat— plantegen batalla a nivell intern, un cop esvaïts els dubtes de les inicàtiques incerteces pirinenques que amenaçaven amb sortides del partit i fundacions d'un de nou o vés a saber què. Algú dubta que el cartell electoral dels propers comicis al Parlament de Catalunya serà força diferent?
Un altre element positiu de tot plegat és que a Esquerra ja no li poden encolomar el mort mediàtic —habitual i recurrent— segons el qual el merder intern i l'assamblearisme són sinònim d'immaduresa i irresponsabilitat. Bàsicament perquè la febrada que pateix Esquerra no és única. La cosa no va d'un nou episodi cíclic de fagocitament de líders. La cosa va d'una nova Catalunya que ha pagat ben cara la broma estatutària i, malgrat això, se segueix mirant cada dia al mirall abans d'anar a treballar i es diu: "no m'agrado".
En aquesta Catalunya postpujolista, cabrejada amb les retallades i les mancances competencials i financeres que es tradueixen avui en Rodalies demà en terceres hores de castellà i demà passat en opes interruptus o coaccions constitucionals per tombar (encara més) l'esperit que pugui quedar del 30-S o del 18-F, les crisis internes dels partits estan ben repartides. Ningú se'n queda al marge. I qui n'estigui lliure, que llenci la primera pedra.
Els socialistes es remouen incòmodes, reflexius. Per molta esperança blanca que hagi de seguir sent Zapatero —per imperatiu confederal—, les relacions entre Nicaragua i Ferraz no van per massa bon camí. Grup propi del PSC al Congrés? Per què no? Com La Moncloa i Ferraz no reaccionin a la creixent insatisfacció ciutadana catalana i ofereixin respostes clares des del poder real que ostenta l'Estat, els socialistes catalans poden arribar a una situació límit. Aquest pols Barcelona-Madrid en la casa confederal socialista (malgrat que l'espantall conservador ho aguanti tot) es manté mentre a Nicaragua hi ha moviments renovadors. El sector catalanista aixeca el cap. Amb permís de l'aparell, és clar. Però resulta divertit parlar de "renovadors" quan els que s'hi posen al davant són joveníssimes promeses com Antoni Castells o Raimon Obiols [bloc]. Deia un dirigent socialista l'altre dia, en petit comitè: "A nosaltres la renovació ens la farà qui escrivia lletres per en Lluís Llach fa trenta o quaranta anys!" I tot això mentre acomiaden fredament un Pasqual Maragall que surt per la porta de darrere de Nicaragua i es refugia en els seus incondicionals Ciutadans pel Canvi.
Ara que parlo de Ciutadans i de crisis. Els que han batut tots els rècords en acumular vicis dels partits tradicionals, i tensions i batalletes internes, són els Ciudadanos. A Albert Riverali tomben l'informe de gestió, en una rebolcada que distancia el sector liberal. Fa quatre dies que existeixen i ja tenen sectors!
En canvi, els que intenten rebaixar tensió són els nacionalistes, adduint que calen regles del joc clares amb la mirada posada en les eleccions espanyoles i presentant CiU com la casa comuna del catalanisme. Artur Masexigirà per al PSOE i s'autoexigirà a Madrid allò que el PSC no ha complert a Catalunya. Unes condicions que haurem d'esperar per saber si Josep Antoni Duran Lleida comparteix. De moment, el seu segon, Josep Maria Pelegrí, reclama la llibertat d'Unió de mantenir estratègies estatals pròpies. La pregunta és qui farà d'àrbitre: Mas o Duran.
L'actualitat política blocaire a Poliblocs.