De Prada a la Moncloa
L'esperada aparició de l'exconseller Joan Carretero a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada [l'àudio, en el reproductor a sota] ofereix dos titulars. Un, que cal un referèndum d'autodeterminació. Dos, que si Esquerra no està per la labor algú (se suposa que ell) haurà de crear una nova eina, que en política vol dir un nou partit. Per tant, el líder de Reagrupament.Cat manté l'ofensiva autodeterminista i exigeix un canvi de rumb a dins d'Esquerra, i no és pas l'únic. L'acompanya Esquerra Independentista, amb el diputat Uriel Bertran i el professor universitari Hèctor López Bofill al capdavant, que precisament va presentar el seu full de ruta a Prada. El conseller de Governació i secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, no ha trigat a respondre Carretero, dient que ara toca enfortir el partit en el nou escenari posterior al referèndum i aprovació de l'Estatut.
Ja tenim, doncs, l'esperada dosi de confrontació mediàtica estiuenca a dins d'ERC. Formava part del guió. Cap novetat. El que sí em va semblar novedós és que el president del Parlament, Ernest Benach [bloc], en qualitat de dirigent d'ERC, fes una crida a Puigcercós i Josep-Lluís Carod perquè ajornin la disputa per la candidatura a les eleccions del 2010.
Ja tenim, doncs, l'esperada dosi de confrontació mediàtica estiuenca a dins d'ERC. Formava part del guió. Cap novetat. El que sí em va semblar novedós és que el president del Parlament, Ernest Benach [bloc], en qualitat de dirigent d'ERC, fes una crida a Puigcercós i Josep-Lluís Carod perquè ajornin la disputa per la candidatura a les eleccions del 2010.
Els crítics (Carretero i Bertran) demanen un gir estratègic, mentre els pacificadors (Benach) advoquen per un pacte de no agressió Carod-Puigcercós. Què en pensen aquests dos últims? Què faran? Quines aliances establiran entre ells o amb els crítics? Qui ho sap...
De moment, tant Carod —que aquest agost ha estat dies de president de la Generalitat en funcions, i la que va muntar la dreta espanyolista mediàtica per la seva assistència al funeral de Lluís Maria Xirinacs [L'adéu a Xirinacs]— com Puigcercós —que, entrevistat per El Punt, refermava la seva disposició a ser presidenciable si la militància ho vol—prou feina tenen a dins del Govern. (Per cert, que aquells que defensen el model PNB per als republicans, que s'ho pensin una mica aquests dies que Imaz i Egibarrivalitzen pel seu suport o oposició als plans autodeterministes del lehendakari Ibarretxe. El model de tu-al-Govern-i-jo-al-partit no és la solució, sinó que ho és una estratègia política compartida. Al tripartit basc també hi ha tensions.)
I el que no formava part del guió és que esclatés la indignació per la deixadesa de Rodalies, ni les apagades ni els caos a les autopistes... Una imatge de la Catalunya encara depenent de l'Estat centralista que fa vergonya i ajuda, encara que indirectament, a la idea dels traspassos, la descentralització i la major inversió. Una idea que en abstracte s'associaria amb el sobiranisme, diguem-ne. No formava part del guió veure com les televisions estatals emetrien, ahir mateix, una notícia als seus telediarios de vespre amb un José Luis Rodríguez Zapaterosolemnement a Palma demanant disculpes a Catalunya, prometent —ai quina por!— la millor xarxa ferroviària de l'Estat per al Principat i defensant la ministra de Foment [Quan el PSC tapa les vergonyes de Magdalena Álvarez].
De moment, tant Carod —que aquest agost ha estat dies de president de la Generalitat en funcions, i la que va muntar la dreta espanyolista mediàtica per la seva assistència al funeral de Lluís Maria Xirinacs [L'adéu a Xirinacs]— com Puigcercós —que, entrevistat per El Punt, refermava la seva disposició a ser presidenciable si la militància ho vol—prou feina tenen a dins del Govern. (Per cert, que aquells que defensen el model PNB per als republicans, que s'ho pensin una mica aquests dies que Imaz i Egibarrivalitzen pel seu suport o oposició als plans autodeterministes del lehendakari Ibarretxe. El model de tu-al-Govern-i-jo-al-partit no és la solució, sinó que ho és una estratègia política compartida. Al tripartit basc també hi ha tensions.)
I el que no formava part del guió és que esclatés la indignació per la deixadesa de Rodalies, ni les apagades ni els caos a les autopistes... Una imatge de la Catalunya encara depenent de l'Estat centralista que fa vergonya i ajuda, encara que indirectament, a la idea dels traspassos, la descentralització i la major inversió. Una idea que en abstracte s'associaria amb el sobiranisme, diguem-ne. No formava part del guió veure com les televisions estatals emetrien, ahir mateix, una notícia als seus telediarios de vespre amb un José Luis Rodríguez Zapaterosolemnement a Palma demanant disculpes a Catalunya, prometent —ai quina por!— la millor xarxa ferroviària de l'Estat per al Principat i defensant la ministra de Foment [Quan el PSC tapa les vergonyes de Magdalena Álvarez].
S'obre el nou curs polític, pràcticament. Amb les eleccions espanyoles de la tardor a la vista. Tot serà Zapatero o Rajoy, però en clau catalana hi ha una derivada molt interessant. El suport dels catalans —CiU o ERC i ICV— a un hipotètic govern sense majoria absoluta —del PSOE o del PP—i la correlació de forces dels grups parlamentaris catalans. Què farà CiU i amb quin propòsit —la casa comuna de Mas o el suport interessat o l'entrada al govern estatal de Duran—, quants diputats treurà ERC —els dos escons perduts al Parlament no van ser cap patacada, però i ara?— i què passarà amb ICV després de la seva decepció a les municipals, especialment a Barcelona.
Estarem distrets.
Estarem distrets.