La visceralitat de la pugna Mas-Duran
Segueixo sense entendre fins a on vol arribar Duran en el pols amb Mas. L'últim cop d'efecte del socialcristià, sota la síndrome d'Imaz [Duran=Imaz?], és un capítol més del culebrot de la federació nacionalista postpujolista. Antoni Puigverd hi veu dos familiars barallant-se per una herència, en aquest cas l'herència política del pare Pujol. Hi veu dues persones que han renyit.
La veritat és que la manca de sintonia, diàleg i simpatia personal que desprenen l'un de l'altre fa basarda. El nivell de tensió està arribant a nivells que jo no sé recordar. Aquest matí Duran, en una entrevista per a tot l'Estat a TVE, ha dit que estava dolgut per la manca de respecte de Convergència amb el seu comunicat. Literalment ha dit que els socis de la federació els tracten "como si nos tocásemos los cataplines". Mentrestant, Mas afirmava (àudio) a Catalunya Ràdio que no creu que la federació es pugui trencar.
Mas confia que l'ambició de Duran per ser candidat a les Corts espanyoles —pas previ per a ser aspirant a ministre— el farà afluixar en l'últim moment o, com a molt, el condicionarà el disseny de la nova casa del catalanisme que està projectant. El pols del líder d'Unió pot condicionar que la casa que dibuixa Mas sigui més modesta i petita, menys atrevida políticamnet. És a dir, que Mas moderi el discurs i apagui els focs sobiranistes que s'han encès al carrer Còrsega. Per tant, el noi de Vilassar de Mar s'hauria d'estalviar reunions com aquesta per no incomodar el senyor de la Franja, a qui no agraden segons quines companyies.
Hi ha un debat ideològic evident. Però també una qüestió personal que em recorda les picabaralles que històricament tenien els de Convergència i els d'Unió als municipis del Maresme quan havien de tancar les llistes pels ajuntaments. Era visceralitat per davant de política. Sempre hi havia direccions comarcals o nacionals que ho arreglaven, com bonament sabien. Ara, en la pugna entre Mas i Duran, hi veig aquelles baralles viscerals de poble entre Convergència i Unió (la foto explica coses). La diferència és que no hi ha ningú per damunt que hi posi pau.
Bé... m'oblidava del gran pare Jordi Pujol, que encara hi té un paper a CiU.
La veritat és que la manca de sintonia, diàleg i simpatia personal que desprenen l'un de l'altre fa basarda. El nivell de tensió està arribant a nivells que jo no sé recordar. Aquest matí Duran, en una entrevista per a tot l'Estat a TVE, ha dit que estava dolgut per la manca de respecte de Convergència amb el seu comunicat. Literalment ha dit que els socis de la federació els tracten "como si nos tocásemos los cataplines". Mentrestant, Mas afirmava (àudio) a Catalunya Ràdio que no creu que la federació es pugui trencar.
Mas confia que l'ambició de Duran per ser candidat a les Corts espanyoles —pas previ per a ser aspirant a ministre— el farà afluixar en l'últim moment o, com a molt, el condicionarà el disseny de la nova casa del catalanisme que està projectant. El pols del líder d'Unió pot condicionar que la casa que dibuixa Mas sigui més modesta i petita, menys atrevida políticamnet. És a dir, que Mas moderi el discurs i apagui els focs sobiranistes que s'han encès al carrer Còrsega. Per tant, el noi de Vilassar de Mar s'hauria d'estalviar reunions com aquesta per no incomodar el senyor de la Franja, a qui no agraden segons quines companyies.
Hi ha un debat ideològic evident. Però també una qüestió personal que em recorda les picabaralles que històricament tenien els de Convergència i els d'Unió als municipis del Maresme quan havien de tancar les llistes pels ajuntaments. Era visceralitat per davant de política. Sempre hi havia direccions comarcals o nacionals que ho arreglaven, com bonament sabien. Ara, en la pugna entre Mas i Duran, hi veig aquelles baralles viscerals de poble entre Convergència i Unió (la foto explica coses). La diferència és que no hi ha ningú per damunt que hi posi pau.
Bé... m'oblidava del gran pare Jordi Pujol, que encara hi té un paper a CiU.