Laporta treu el cap en política
Les sobretaules de Barcelona tenen aquests dies un protagonista: Jan Laporta [wiki]. Les converses havent dinat que apleguen periodistes i polítics en una taula s'entretenen pels camins de l'especulació, la rumorologia i l'observació de la realitat objectiva. No es parla de Ronaldinho, amb la seva lesió que no sabem si és lesió, ni del mal inici de temporada, ni del qüestionat Rijkaard. La notícia és a la presidència del club i té aquest jove advocat com a protagonista. Farà el salt a la política? Aquesta és la pregunta. I la resposta alimenta les sobretaules, entre cafè, copa i puro...
Que Laporta ha retornat el catalanisme a l'entitat és evident. Això ja és política. De la mateixa manera que Gaspart i Núñez feien política. Cadascú la seva —més espanyolista i dretana— i amb el perfil dels seus temps. Un president jove d'una entitat cabdal com el Barça i que estigui mínimament compromès amb el país ha de ser més catalanista que Gaspart, Reina i Núñez plegats. No costa gaire. Si, a més, aquest jove president prové de la militància d'un partit independentista —com el residual i emfímer PI— i manté un compromís nacional inequívoc i desacomplexat, el resultat és el que és: una presidència que es nota i incomoda. Lluís Foix escriu: El Barça no es un trampolín.
Resulta que fins ara els presidents menys catalanistes havien anastesiat el club i hi havien rebaixat el catalanisme, i ningú no es queixava pas. Com no. Però quan un president trenca generacionalment i diu el que diu després de fer l'ofrena al monument de Rafael Casanova provoca un rebuig ben curiós, amb nerviosisme inclòs. Laporta tindrà tots els defectes que vulgueu, que segurament en té i molts. Laporta tindrà els cunyats que té i ambciona el que ambiciona, com tothom que té cunyats o cunyades i ambicions per endavant. Però ningú no li pot retreure compromís amb la catalanitat del club, visió nacional clara i defensa de la identitat. Els seus grans pecats són haver reclamat als partits que facin la feina perquè Catalunya tingui seleccions esportives internacionals que no serveixin només per a partits de costellada. I el pecat més gran, i que li costarà car, és haver tocat l'intocable Zapatero. [Maragall i Laporta no s'estimen gaire Zapatero]
Ser independentista, agafar la bandera del catalanisme, recuperar la trempera del club i criticar ZP és massa. Esmorzar amb Mas i, l'endemà, haver-ho de fer forçat amb Montilla en plena campanya electoral és un error de càlcul. Però Laporta va aprenent i sap quin pa s'hi dóna, en això de la política. De fet, Laporta fa més política que molts polítics professionals, i no sé a qui estranya que insinui maneres i apunti carrera. La reedició d'un Elefant Blau aplicat a la política és una operació que cocció lenta. Que se'n parli és símptoma que alguna cosa es mou. Els fogons de Laporta comencen a escalfar en una etapa en què a la política catalana sembla faltar-li temperatura.
El desconcert de CiU, amb un Mas que no ensenya els plànols de la casa comuna que el seu soci Duran vol enderrocar abans de posar els fonaments; les tensions a dins de l'independentisme parlamentari amb Carod, Puigcercós, Carretero i Bertran debatent públicament estratègies de partit i de país; la proliferació de plataformes sobiranistes transversals; i la creixent abstenció i desafecció ciutadana pel sistema de partits actual propicia que les ambicions de Laporta esdevinguin desitjos compartits. A Laporta li queden —si no vaig errat— un parell d'anys a la presidència del Barça. Podria repetir o plantejar-se llavors l'aterratge en la pista de la política formal. Amb un Elefant Blau polític? Per què no? Segurament li seria més fàcil que fent-ho de la mà de CiU o d'ERC. Seria Laporta el pont per restablir les deteriorades relacions entre nacionalistes i independentistes? Potser sí. Però ell al capdavant, és clar.
Alguns veuen Laporta primer alcalde de Barcelona i després Déu dirà.. D'altres directament President de la Generalitat. La realitat és que avui presideix el Barça i no es talla un pèl en dir que vol seleccions nacionals i en criticar el fracàs del projecte d'Espanya plural de Zapatero. I això cou a més d'un...
Que Laporta ha retornat el catalanisme a l'entitat és evident. Això ja és política. De la mateixa manera que Gaspart i Núñez feien política. Cadascú la seva —més espanyolista i dretana— i amb el perfil dels seus temps. Un president jove d'una entitat cabdal com el Barça i que estigui mínimament compromès amb el país ha de ser més catalanista que Gaspart, Reina i Núñez plegats. No costa gaire. Si, a més, aquest jove president prové de la militància d'un partit independentista —com el residual i emfímer PI— i manté un compromís nacional inequívoc i desacomplexat, el resultat és el que és: una presidència que es nota i incomoda. Lluís Foix escriu: El Barça no es un trampolín.
Resulta que fins ara els presidents menys catalanistes havien anastesiat el club i hi havien rebaixat el catalanisme, i ningú no es queixava pas. Com no. Però quan un president trenca generacionalment i diu el que diu després de fer l'ofrena al monument de Rafael Casanova provoca un rebuig ben curiós, amb nerviosisme inclòs. Laporta tindrà tots els defectes que vulgueu, que segurament en té i molts. Laporta tindrà els cunyats que té i ambciona el que ambiciona, com tothom que té cunyats o cunyades i ambicions per endavant. Però ningú no li pot retreure compromís amb la catalanitat del club, visió nacional clara i defensa de la identitat. Els seus grans pecats són haver reclamat als partits que facin la feina perquè Catalunya tingui seleccions esportives internacionals que no serveixin només per a partits de costellada. I el pecat més gran, i que li costarà car, és haver tocat l'intocable Zapatero. [Maragall i Laporta no s'estimen gaire Zapatero]
Ser independentista, agafar la bandera del catalanisme, recuperar la trempera del club i criticar ZP és massa. Esmorzar amb Mas i, l'endemà, haver-ho de fer forçat amb Montilla en plena campanya electoral és un error de càlcul. Però Laporta va aprenent i sap quin pa s'hi dóna, en això de la política. De fet, Laporta fa més política que molts polítics professionals, i no sé a qui estranya que insinui maneres i apunti carrera. La reedició d'un Elefant Blau aplicat a la política és una operació que cocció lenta. Que se'n parli és símptoma que alguna cosa es mou. Els fogons de Laporta comencen a escalfar en una etapa en què a la política catalana sembla faltar-li temperatura.
El desconcert de CiU, amb un Mas que no ensenya els plànols de la casa comuna que el seu soci Duran vol enderrocar abans de posar els fonaments; les tensions a dins de l'independentisme parlamentari amb Carod, Puigcercós, Carretero i Bertran debatent públicament estratègies de partit i de país; la proliferació de plataformes sobiranistes transversals; i la creixent abstenció i desafecció ciutadana pel sistema de partits actual propicia que les ambicions de Laporta esdevinguin desitjos compartits. A Laporta li queden —si no vaig errat— un parell d'anys a la presidència del Barça. Podria repetir o plantejar-se llavors l'aterratge en la pista de la política formal. Amb un Elefant Blau polític? Per què no? Segurament li seria més fàcil que fent-ho de la mà de CiU o d'ERC. Seria Laporta el pont per restablir les deteriorades relacions entre nacionalistes i independentistes? Potser sí. Però ell al capdavant, és clar.
Alguns veuen Laporta primer alcalde de Barcelona i després Déu dirà.. D'altres directament President de la Generalitat. La realitat és que avui presideix el Barça i no es talla un pèl en dir que vol seleccions nacionals i en criticar el fracàs del projecte d'Espanya plural de Zapatero. I això cou a més d'un...