De Pizarro a Monzó

Dos discursos retraten els temps que corren. Afortunadament hem anat de menys a més. Hi ha país, doncs. I si no l'aguanten els polítics, ho fan els escriptors. El primer discurs és el del president de Fecsa-Endesa, Manuel Pizarro, el passat agost al Parlament, on es va rifar dialècticament els representants parlamentaris catalans després de l'apagada de Barcelona. Pizarro va deixar la classe política catalana a l'alçada del betum. Tot i contradir-se amb el president de Red Eléctrica Española, Luis Atienza, Pizarro va sortir victoriós de la compareixença parlamentària. Ridícul espantós dels diputats i "sensació de frustració" col·lectiva, segons recollia Pere-Oriol Costa a Pizarro dixit. La humiliació va ser profunda, i els seus efectes encara prevalen. Per a sortir amb la cua entre cames, més valia no haver convidat Pizarro a lluir-se en seu parlamentària sense oposició intel·lectual ni rigor documental per part dels electes de la cambra. La imatge del nostre parlament va quedar tocada de debò.

El tomb a aquesta amargor nacional l'obtenim ara, a l'octubre, gràcies al discurs inaugural [vídeo] de la Fira del Llibre de Frankfurt a càrrec de l'escriptor i periodista Quim Monzó [web i wiki]: "Senyores i senyors, els explicaré un conte" El discurs de Monzó és magistral, i permet aixecar l'autoestima del país. El ressò mediàtic i el consens demostren que les paraules de Monzó van ser les miraculoses. El relat d'aquest escriptor brillant davant del públic de Frankfurt va ser una pluja de fantasia, il·lusió i ambició nacional en un desert de política d'Estat, en temporada de fortíssima sequera i certa desorientació.

Dijous, tot sopant amb els amics, ho comentàvem. Vam començar parlant de Pizarro, perquè a la colla encara ho tenen enregistrat en el disc dur de la decepció i el desànim català. I de Pizarro vam passar —encara que fos per no anar a fer el gintònic deprimits del tot— a la conversa sobre Quim Monzó. I a la seva salut ens vam prendre un gintònic. O en van ser més?