Desconcert i decepció

Dino amb un amic que m'expressa el seu desconcert i decepció. Efectivament, diu, hi ha un país en moviment. El sobiranisme és més visible, influent i decisiu que mai. Comparteix l'opinió que aquest és un país on proliferen les plataformes [Catalunya, drag queen sobiranista]. Però la seva preocupació és sobre la classe política. Està aquesta classe dirigent al servei de tanta eferversència sobiranista? Hi ha realment un instrument polític en el sistema de partits al servei d'aquesta causa? El meu amic és crític amb tot el ventall del catalanisme: des del PSC supeditat a Zapatero i el PSOE, fins a una CiU en què els sobiranistes són minoritaris i el cap de cartell al Congrés es diu Duran, declaradament anti-sobiranista; passant per una ERC que renuncia a canvi d'estar al Govern i pactar amb Montilla; i una ICV que es declara autodeterminista i para de comptar. Ho diu ell, que és un catalanista de pedra picada, un sobiranista passional i un periodista rigorós professionalment vinculat a una institució pública de primer ordre. Si ho diu ell, almenys m'aturo a pensar-hi.