1-D: És la dignitat, estúpid
Manllevant aquella frase d'"és l'economia, estúpid", dic que això d'aquest dissabte va a l'arrel del que seria la dignitat. La dignitat nacional en la seva essència. Aquesta és la segona entrega del 18-F. Un crit nacional en favor del respecte, un crit polític i cívic que arriba després d'un exemplar comportament dels milers i milers de catalans emprenyats i perjudicats. Els soferts usuaris de Renfe són avui els convidats preferents a una manifestació que, lògicament, va més enllà i albira la sobirania plena. La resta són punyetes. És per això que dic que l'1-D és la segona tongada d'allò que va arrencar el 18-F. Una exemplar i transversal expressió de llibertat, de sana manifestació col·lectiva en positiu. Màxim respecte als manifestants, senyors polítics i senyors periodistes. Qui ha patit els serveis de Renfe i els despropòsits de l'Estat amb les infraestructures es mereixen el màxim respecte. Encara que només hi hagués un viatger afectat manifestant-se aquest 1-D caldria ser respectuós. No faltin ningú al respecte, ni abans d'hora ni després de la manifestació.
Aquest país no es pot permetre un fracàs col·lectiu aquest dissabte. No se'l pot permetre, perquè el missatge que donaria, el país en conjunt, és d'un derrotisme i d'una submissió sense precedents històrics. Ni durant els anys més durs des del 1714 s'hauria arribat a un nivell d'autodestrucció més profund si aquest dissabte el país es queda a casa i dóna l'esquena a la saludable expressió de llibertat que representa sortir tranquil·lament al carrer i fer costat a una causa que no va contra ningú sinó a favor de tothom. Perquè d'usuaris de Renfe maltractats n'hi ha de tots els partits i colors. Tant fa si és la patronal qui crida a la protesta, més que no pas els sindicats anomenats majoritaris. Tant fa si mig Govern i mitja oposició comparteixen pancarta. Tanta fa si hi va Pujol o Barrera; Carod, Herrera o Mas. Tant li fa si veiem que la preparació i llençament de l'acte s'hauria pogut fer millor. Molt millor, sincerament.
Ara i aquí és qüestió de dignitat nacional. Perquè tant de menyspreu i perjudici, tanta deixadesa i negligència, tanta política anticatalana i desinversió, tanta comprensió covarda i supeditació interessada, no poden quedar impunes. I això ho comprèn tothom qui sigui mínimament sensat i visqui i treballi en aquest país nostre. Parli la llengua que parli i hagi nascut on hagi nascut. És la dignitat d'un sol poble, ara que Candel ens ha deixat...
Una altra cosa, i aquí ja no hi entro (em reservo els apunts per més endavant), és que en acabat, tothom escombri cap a casa. Que serà així com sempre. Però en aquest moment, el que toca és fer un exercici (un més) de dignitat, i sortir serenament al carrer a dir "ja som aquí". Encara som aquí. I amb el cap ben alt. Malgrat tot, ministra.
Aquest país no es pot permetre un fracàs col·lectiu aquest dissabte. No se'l pot permetre, perquè el missatge que donaria, el país en conjunt, és d'un derrotisme i d'una submissió sense precedents històrics. Ni durant els anys més durs des del 1714 s'hauria arribat a un nivell d'autodestrucció més profund si aquest dissabte el país es queda a casa i dóna l'esquena a la saludable expressió de llibertat que representa sortir tranquil·lament al carrer i fer costat a una causa que no va contra ningú sinó a favor de tothom. Perquè d'usuaris de Renfe maltractats n'hi ha de tots els partits i colors. Tant fa si és la patronal qui crida a la protesta, més que no pas els sindicats anomenats majoritaris. Tant fa si mig Govern i mitja oposició comparteixen pancarta. Tanta fa si hi va Pujol o Barrera; Carod, Herrera o Mas. Tant li fa si veiem que la preparació i llençament de l'acte s'hauria pogut fer millor. Molt millor, sincerament.
Ara i aquí és qüestió de dignitat nacional. Perquè tant de menyspreu i perjudici, tanta deixadesa i negligència, tanta política anticatalana i desinversió, tanta comprensió covarda i supeditació interessada, no poden quedar impunes. I això ho comprèn tothom qui sigui mínimament sensat i visqui i treballi en aquest país nostre. Parli la llengua que parli i hagi nascut on hagi nascut. És la dignitat d'un sol poble, ara que Candel ens ha deixat...
Una altra cosa, i aquí ja no hi entro (em reservo els apunts per més endavant), és que en acabat, tothom escombri cap a casa. Que serà així com sempre. Però en aquest moment, el que toca és fer un exercici (un més) de dignitat, i sortir serenament al carrer a dir "ja som aquí". Encara som aquí. I amb el cap ben alt. Malgrat tot, ministra.