Viatge a Brussel·les (VI)
Ara que estem en confiança crec que us puc confessar que el viatge va tenir tres moments àlgids. Tres captures per al record. Primer va ser una caipirinha la nit de diumenge en un local brasiler de Brussel·les. Imagineu-vos la festessa d'un diumenge de desembre a la nit a la capital belga... L'animada conversa amb els companys d'escapada va compensar sobradament la fredor de l'oferta nocturna. Un català que treballa a la Comissió Europea i defensava aferrissadament el federalisme en el cas de l'Estat espanyol va servir per animar la taula, on ell estava en franca minoria però precisament la seva capacitat argumental va igualar la disputa dialèctica. El PSC necessita joves com aquest.
El segon moment va ser una altra conversa, dilluns a la tarda en una cervesseria artesanal propera a la Grand-Place de Brussel·les, entre els periodistes de la comitiva. La crosta famosa de Joan Ferran va fer acte de presència —ella, que no hi era convidada— i va encendre els ànims sobre els mitjans públics, la professió i el nacionalisme que tot ho empastifa. El català, s'entén. De l'altre ningú no en parla, pero haberlo haylo. La cosa no va sortir de mare, tot i que allà, cervesa en mà, hi havia un parell de professionals dels mitjans directament al·ludits, que van suportar estoïcament la carregada per part d'un company d'un rotatiu que veu crostes a pertot.
El tercer moment per al record, i aquest sí que és l'àlgid, va ser la trobada amb el comissari de Transports, Jacques Barrot [web i wiki]. Quin geni! L'esbroncada va ser forta. Tot va començar perquè l'home va perdre els papers el minut u de partit. La primera pregunta va ser sobre el TGV, concretament sobre els problemes de retard pel desinterès de l'Estat francès en el tram Perpinyà-Montpeller. Vés quina cosa, li vam preguntar! El comissari Barrot desconeixia —o ho feia veure amb un teatre que hauria seduït el propi Mouirnho— que el TGV tingués cap mena de problema de Perpinyà en amunt. Només portava papers sobre el tram de Perpinyà en avall, i el maltractament al qual va sotmetre els seus dos soferts assistents va ser de pel·lícula. Mai vist. Mentre els periodistes preguntaven, l'assistent del costat li escrivia les respostes a una velocitat de vertígen. Però el comissari Barrot és massa comissari. O potser tenia una mala tarda. Dolentíssima. Agafa les notes i les rebotia sobre la taula, o desautoritzava l'assistent verbalment davant de tothom. Per a sorpresa nostra i dels traductors, que en acabada la trobada ens van confessar no haver assistit mai abans a un episodi d'aquestes característiques amb el comissari francès. El nom de comissari ja diu coses, oi?
Doncs, la segona pregunta ho va acabar d'adobar tot. Li vam preguntar per la "pèrdua de drets" dels viatgers als aeroports, arran d'aquestes mesures excessives que et fan deixar pràcticament en pilotes i indefens sota un arc metàl·lic que xiula i davant d'uns senyors uniformats amb cara de pomes agres. Doncs al comissari Barrot no se li acut res millor que començar a picar contra la taula demanat que algú de nosaltres li aportés la solució als requeriments de seguretat que precisament els aeroports. Quin geni! Finalment, la cosa es va apaivagar i fins i tot ens va demanar comprensió per la seva manera espontània d'haver-nos atès. El millor de tot és que almenys la nostra sessió de boxa amb el comissari europeu haurà servit perquè hi participi properament, i amb especial interès pel TGV, en la cimera franco-espanyola que se celebrarà properament amb Sarkozy i Zapatero al capdavant. L'amigaCarla Bruni no hi serà pas, però l'enèrgic comissari Barrot sí. A primera filera. (La foto, amb el mòbil, pretenia captar algun dels impactes sobre la taula del gran Barrot, al centre amb cabell blanc.)
El segon moment va ser una altra conversa, dilluns a la tarda en una cervesseria artesanal propera a la Grand-Place de Brussel·les, entre els periodistes de la comitiva. La crosta famosa de Joan Ferran va fer acte de presència —ella, que no hi era convidada— i va encendre els ànims sobre els mitjans públics, la professió i el nacionalisme que tot ho empastifa. El català, s'entén. De l'altre ningú no en parla, pero haberlo haylo. La cosa no va sortir de mare, tot i que allà, cervesa en mà, hi havia un parell de professionals dels mitjans directament al·ludits, que van suportar estoïcament la carregada per part d'un company d'un rotatiu que veu crostes a pertot.
El tercer moment per al record, i aquest sí que és l'àlgid, va ser la trobada amb el comissari de Transports, Jacques Barrot [web i wiki]. Quin geni! L'esbroncada va ser forta. Tot va començar perquè l'home va perdre els papers el minut u de partit. La primera pregunta va ser sobre el TGV, concretament sobre els problemes de retard pel desinterès de l'Estat francès en el tram Perpinyà-Montpeller. Vés quina cosa, li vam preguntar! El comissari Barrot desconeixia —o ho feia veure amb un teatre que hauria seduït el propi Mouirnho— que el TGV tingués cap mena de problema de Perpinyà en amunt. Només portava papers sobre el tram de Perpinyà en avall, i el maltractament al qual va sotmetre els seus dos soferts assistents va ser de pel·lícula. Mai vist. Mentre els periodistes preguntaven, l'assistent del costat li escrivia les respostes a una velocitat de vertígen. Però el comissari Barrot és massa comissari. O potser tenia una mala tarda. Dolentíssima. Agafa les notes i les rebotia sobre la taula, o desautoritzava l'assistent verbalment davant de tothom. Per a sorpresa nostra i dels traductors, que en acabada la trobada ens van confessar no haver assistit mai abans a un episodi d'aquestes característiques amb el comissari francès. El nom de comissari ja diu coses, oi?
Doncs, la segona pregunta ho va acabar d'adobar tot. Li vam preguntar per la "pèrdua de drets" dels viatgers als aeroports, arran d'aquestes mesures excessives que et fan deixar pràcticament en pilotes i indefens sota un arc metàl·lic que xiula i davant d'uns senyors uniformats amb cara de pomes agres. Doncs al comissari Barrot no se li acut res millor que començar a picar contra la taula demanat que algú de nosaltres li aportés la solució als requeriments de seguretat que precisament els aeroports. Quin geni! Finalment, la cosa es va apaivagar i fins i tot ens va demanar comprensió per la seva manera espontània d'haver-nos atès. El millor de tot és que almenys la nostra sessió de boxa amb el comissari europeu haurà servit perquè hi participi properament, i amb especial interès pel TGV, en la cimera franco-espanyola que se celebrarà properament amb Sarkozy i Zapatero al capdavant. L'amigaCarla Bruni no hi serà pas, però l'enèrgic comissari Barrot sí. A primera filera. (La foto, amb el mòbil, pretenia captar algun dels impactes sobre la taula del gran Barrot, al centre amb cabell blanc.)