Zapatero o allò que hauria pogut ser i no ha estat
Dissolució de les Corts espanyoles i fi de la legislatura. Ja hi som. Eleccions a la vista! Nerviosisme, tensió i estrès als aparells dels partits. Vendre els candidats no és fàcil. Una campanya és una feinada, però arribar a tothom en clau catalanista en un terreny de joc on l'espanyolisme i el bipartidisme s'imposen és el triple salt mortal. Què difícil fer forat mediàtic si et dius Duran [bloc], Ridao [bloc] o Herrera [bloc]. Si et dius Chacón [bloc] o (?) García-Albiol ja saps quin paper jugues: el de comparsa. La força del duel Zapatero-Rajoy és tan gran que margina qualsevol aspirant a la tercera via; ja sigui d'aquell que vol ser àrbitre i part d'un govern —Duran— com d'aquells que aspiren a influir a qui té més números de guanyar —Ridao i Herrera, amb ZP a La Moncloa—. Duran vol un Zapatero centrat cap a la dreta i collat nacionalment. Ridao i Herrera volen un Zapatero més a l'esquerra, i nacionalment menys espanyolista, més respectuós amb això que aquí anomenem autogovern de Catalunya i escrupulós amb un Estatut que va retallar tot i haver promès que no ho faria. Duran segurament no faria dir a Peces-Barba aquesta frase tan sincera i pornogràfica: "Hay que poner a los nacionalistas en su sitio." Però de quins nacionalistes parla? Dels espanyols? No pas. Parla dels nacionalismes perifèrics, oi? Vés quina gràcia, pare de la Constitució. Amb Duran fent d'àrbitre de la política espanyola, al consell de ministres o als passadissos del Congrés, diria el mateix? O Duran no és cap nacionalista? Que no és sobiranista sí que ho sabem, perquè se'n fa un fart de repetir-ho.
Zapatero és el mal menor, Catalunya estant. I entre el mal menor i el mal major, ja se sap. Rajoy és el millor argument electoral per a la maquinària socialista a l'hora de cridar els catalans a les urnes. Però Rajoy no és Aznar. No ho perdem de vista, senyors. La mala llet que generava Aznar i la seva capacitat per fabricar independentistes i esquerranosos actius —d'aquells que a més de dir que en són, van i voten— era extraordinària. En canvi, Rajoy no té aquesta capacitat. Genera més indiferència que no pas indignació, i això a l'hora de mobilitzar l'electorat compta i molt. Afortunadament, els bisbes, l'Aznar i els seus incondicionals Acebes i Zaplana hi fan molta feina per compensar la manca de ràbia que, encara, genera Rajoy entre l'electorat passiu.
Que no confiïn gaire en el PP, doncs. D'acord que entre Zapatero i Rajoy, la tria a Catalunya és clamorosa. Però de la mateixa manera que dic que Rajoy no és Aznar també dic, i aquesta és la gran novetat d'aquests comicis, que el Zapatero de La Moncloa no és el Zapatero que fa quatre anys sortia de l'ou després d'haver desbancat Bono. No l'és. Ha traït Catalunya i ha maltractat el votant socialista del Baix Llobregat fins a l'esgotament. Retallar l'Estatut del 30-S, el del Parlament, no té conseqüències entre el votant socialista. Fer-se l'orni amb els papers de Salamanca o amb el reconeixement ple del català, tampoc. Incomplir amb les infraestructures —on és el TGV? a Sants, no—, sotmetent el ciutadà metropolità al tsunami de la ministrilla Maleni, diuen que tampoc no té factura. Els senyors de les enquestes han imposat aquesta idea: que aquí no passa res. Però no s'entén l'estira-i-arronsa entre Nicaragua i Ferraz, doncs. Que és per Rodalies! Vols dir? Que és per això de la Bilateral i els traspassos! Això arriba al ciutadà? Tu creus? No sé, no sé. Aquí es mouen coses. Potser més profundes del que ens pensem. No serà que el PSC s'olora un acord Zapatero-Duran a l'estil d'aquell Mas-Zapatero estatutari?
Mentre Herrera confessa que ell, hàbilment, juga a captar el vot del socialista descontent que es nega a quedar-se al sofà el 9-M, i que també aspira a fer de crossa d'un Zapatero "castigat" per Catalunya, per la Catalunya progre, s'entén; Ridao l'indepedentista de formes elegants i savoir faire parlamentari gens puigià ni tardista aspira a ocupar l'espai del sobiranisme que abandona Duran. Un duel d'elegants parlamentaris en el marginal camp del catalanisme eclipsat per l'espanyolisme i l'eix esquerra-dreta d'aquestes eleccions. Ull amb Herrera, que apunta maneres i pot fer forat. Ull també amb Duran, que la sap llarga i va de tercer en discòrdia, de neoroquista. I ull amb Ridao, pare de la criatura del 30-S. Ja veieu que no tinc remei. Poso el focus allà on menys deu interessar al senyor Peces-Barba o al mismíssim Pepiño Blanco, que diu que això de l'Espanya autonòmica està tancat i ben tancat. L'Espanya plural no arriba. La federal, encara menys. Però la carpeta territorial va camí de l'arxiu. Mani qui mani.
Zapatero és el mal menor, Catalunya estant. I entre el mal menor i el mal major, ja se sap. Rajoy és el millor argument electoral per a la maquinària socialista a l'hora de cridar els catalans a les urnes. Però Rajoy no és Aznar. No ho perdem de vista, senyors. La mala llet que generava Aznar i la seva capacitat per fabricar independentistes i esquerranosos actius —d'aquells que a més de dir que en són, van i voten— era extraordinària. En canvi, Rajoy no té aquesta capacitat. Genera més indiferència que no pas indignació, i això a l'hora de mobilitzar l'electorat compta i molt. Afortunadament, els bisbes, l'Aznar i els seus incondicionals Acebes i Zaplana hi fan molta feina per compensar la manca de ràbia que, encara, genera Rajoy entre l'electorat passiu.
Que no confiïn gaire en el PP, doncs. D'acord que entre Zapatero i Rajoy, la tria a Catalunya és clamorosa. Però de la mateixa manera que dic que Rajoy no és Aznar també dic, i aquesta és la gran novetat d'aquests comicis, que el Zapatero de La Moncloa no és el Zapatero que fa quatre anys sortia de l'ou després d'haver desbancat Bono. No l'és. Ha traït Catalunya i ha maltractat el votant socialista del Baix Llobregat fins a l'esgotament. Retallar l'Estatut del 30-S, el del Parlament, no té conseqüències entre el votant socialista. Fer-se l'orni amb els papers de Salamanca o amb el reconeixement ple del català, tampoc. Incomplir amb les infraestructures —on és el TGV? a Sants, no—, sotmetent el ciutadà metropolità al tsunami de la ministrilla Maleni, diuen que tampoc no té factura. Els senyors de les enquestes han imposat aquesta idea: que aquí no passa res. Però no s'entén l'estira-i-arronsa entre Nicaragua i Ferraz, doncs. Que és per Rodalies! Vols dir? Que és per això de la Bilateral i els traspassos! Això arriba al ciutadà? Tu creus? No sé, no sé. Aquí es mouen coses. Potser més profundes del que ens pensem. No serà que el PSC s'olora un acord Zapatero-Duran a l'estil d'aquell Mas-Zapatero estatutari?
Mentre Herrera confessa que ell, hàbilment, juga a captar el vot del socialista descontent que es nega a quedar-se al sofà el 9-M, i que també aspira a fer de crossa d'un Zapatero "castigat" per Catalunya, per la Catalunya progre, s'entén; Ridao l'indepedentista de formes elegants i savoir faire parlamentari gens puigià ni tardista aspira a ocupar l'espai del sobiranisme que abandona Duran. Un duel d'elegants parlamentaris en el marginal camp del catalanisme eclipsat per l'espanyolisme i l'eix esquerra-dreta d'aquestes eleccions. Ull amb Herrera, que apunta maneres i pot fer forat. Ull també amb Duran, que la sap llarga i va de tercer en discòrdia, de neoroquista. I ull amb Ridao, pare de la criatura del 30-S. Ja veieu que no tinc remei. Poso el focus allà on menys deu interessar al senyor Peces-Barba o al mismíssim Pepiño Blanco, que diu que això de l'Espanya autonòmica està tancat i ben tancat. L'Espanya plural no arriba. La federal, encara menys. Però la carpeta territorial va camí de l'arxiu. Mani qui mani.