Rajoy s'aznaritza i Zapatero s'aferra al centre

Això del PP és tremendo. Rajoy ha sorprès tothom amb un acte d'autoritat que posa en perill la convivència interna. Tanca les portes a Gallardón i aquest fa un cop de porta al partit. Perdre Gallardón a poques setmanes de les eleccions pot semblar un suïcidi polític. Gallardón va fer un resultat magnífic a l'alcaldia de Madrid. Però també és cert que per a certa dreta és un personatge que no agrada gens perquè el troben massa centrista, massa tou. Pedro J. va dir a Zapatero que guanyaria les eleccions el candidat que aconseguís assemblar-se més a l'altre. L'aposta de Rajoy, per tant, trenca el viratge de Rajoy cap al centre i la seva suposada operació moderada i de metamorfosi zapatista. Rajoy s'assembla menys a Zapatero avui respecte ahir, amb aquesta tria de Pizarro, número dos mediàtic que pretenia tapar un cop de porta que no hi ha manera de silenciar. És molt gros, això. Posar Pizarro, el d'Endesa, el de l'apagada de Barcelona, l'anticatalà declarat, és duríssim. Fer-ho mentre Gallardón anuncia que se'n va i l'omnipresent Aznar retorna, encara més. Aquest PP va fort. Tot o res. I el ciri intern anima les files del PSOE, que veuen en Solbes un àngel salvador i observen com el viratge de Zapatero cap al centre —per assemblar-se més a Rajoy, teoria Pedro J.— els garanteix el lleuger aventatge demoscòpic de què gaudeixen. Zapatero sense Ibarra, Maragall, Pla i amb... un retornat Bono i treient pit davant de l'indisciplinat Montilla és allò que agrada més a les Espanyes. No a la plural, que no existeix, però sí a les Espanyes que voten, que són les úniques que interessen ara. Complint la teoria de Pedro J., avui Zapatero és més a prop de la victòria.