Sociovergència 2.0 i el recel de l'elector català

Les entregues demoscòpiques del CIS i del CEO presenten un panorama en què l'empat pràcticament tècnic entre PSOE i PP pretén afavorir la participació electoral. Però el ciutadà desconfiat, el més murri de tots, arrufa el nas i es pregunta si és certa tanta disputa, tant poc marge entre el governant i l'opositor espanyol. Té motiu per a la sospita. "Vols dir?", diuen, mentre fullegen un diari ple de gràfics, dades i aquells "caretos" de polítics amb una puntuació a sota. La sobredosi documental omple les planes de les seccions de política. Els infografistes han tingut feina. Els periodistes s'han dedicat a abocar allò que els enquestadors han recollit i els cuiners demoscòpics han elaborat. "Empat tècnic." Això va ajustat. I és llavors quan, vés quina cosa, llegiràs a la portada d'un diari d'aquest diumenge —El Periódico— que Zapatero demana "ajut als catalans" per derrotar el PP. Quina ironia, aquesta. El president espanyol, que no va aguantar l'estrabada del PP i dels seus enmig de la tempesta estatutària, ara demana ajuda. Catalunya i, com no, Andalusia, en auxili d'un socialisme allunyat del federalisme promès.

La gràcia de tot plegat és que hi hagi o no ajut massiu a les urnes del Principat a la causa del company Zapatero, aquest sempre tindrà una segona volta, que és la dels passadissos. Serà llavors quan el transvassament de vots li podrà donar aquell plus necessari, aquell coixí per sortir del pas i barrar el pas al PP. A dia d'avui, l'oferta està feta, i el remitent l'ha ben difosa. Sociovergència 2.0. La versió primera, tot sigui dit, no va ser gaire exitosa. Dels pactes de dissabte a La Moncloa més val que no en parlem, oi? Allò, la sociovergència 1.0, no va reeixir. Un tal Montilla i els socis independentistes s'hi van interposar en el camí. El segon tripartit va ser l'aigua que van llençar al vi de la celebració, abans d'hora, de Mas i Zapatero. I la vida segueix, i la política té cicles, i arriben les eleccions espanyoles i és llavors quan te n'adones que, en lloc de corregir i donar proves d'haver entès el missatge, descobreixes —amb una perplexitat que preocupa, per ingenu o ignorant, o ambdues alhora— que ni Mas ni Zapatero no han ben entès. Per molt que Zapatero, que es fa acompanyar per González a l'Hospitalet, a tocar del Gornal dels forats i les vies de la desconfiança, vagi dient que serà president al costat —"colze amb colze", s'ha atrevit a dir— de Montilla com a presidents ambdós la suspicàcia i el recel generalitzat a casa nostra floreix: "Zapatero president i Montilla president. Però amb qui? Amb Duran de ministre i Mas de conseller en cap?" Votar Chacón-Duran o Zapatero-Mas. Tàndems de segona volta.

El ciutadà murri, que aixeca la mirada del diari ple de gràfiques i suposades certeses, ja no es creu gaire res. I el pitjor de tot plegat és que es pregunta de què es queixen els polítics quan l'abstenció es dispara si aquestes eleccions, com alguns pretenen, haurien de servir per rectificar allò que s'ha derivat de les anteriors. Amb la diferència que unes són espanyoles i altres, catalanes. Però això sembla no importar a alguns polítics. Per molt nacionalistes que siguin.