La pugna CiU-ERC amb l'enemic comú del bipartidisme

La campanya serà dramàtica per als partits catalans. El bipartidisme arracona les opcions del catalanisme entès com a forces d'obediència estrictament catalanes, no vinculades a cap projecte estatal. En la mesura que els debats televisius serveixin per fomentar la participació en funció de la pugna Zapatero-Rajoy, l'espai mediàtic dels candidats que representen partits circumscrits només al Principat serà reduït, gairebé marginal. Fins i tot els mitjans editats i emesos des de Catalunya cauen en aquest parany. Columnes de breus, cues de paquets de cròniques i altres escorrialles conviden als mals presagis. Si el sistema mediàtic català no defensa el panorama plural de partits del país, qui l'ha de defensar? Aquesta pregunta, aquesta preocupació, és compartida aquests dies d'arrencada de campanya per CiU i ERC. El vídeo de dalt, del vídeobloc d'Artur Mas, expressa aquesta agònica crida al vot útil en clau estrictament catalanista. El contrapunt de Convergència a una campanya que està en mans d'Unió —jo no l'acabo d'entendre, la campanya— pretén arrossegar el discurs cap a posicions més sobiranistes. Però l'intent topa amb una Esquerra de Joan Ridao que recupera la proposta independentista desacomplexadament. I ja hi som al cap del carrer: el graudalisme pactista de Josep Antoni Duran Lleida [bloc] enfront del sobiranisme rupturista en clau espanyola que planteja Ridao [bloc]. CiU defuig el bipartidisme i albira la fórmula de la tercera via, mentre ERC va més enllà: vol acabar amb un marc en què aquest bipartidisme serà sempre estructural a l'Estat. En aquestes coordenades es mouen les disputes pel vot catalanista. Sense més "ismes" a consideració.