Tot és possible a Esquerra, el "Yes, we can" dels carodistes

Vaig un dia tard, sí, però la vida del pare novell és molt dura. Com que he anat repassant totes les candidatures i la majoria de moviments interns en aquest procés en què Esquerra es despulla davant de l'opinió pública i mediatitzada, no volia deixar de comentar el darrer cop d'efecte del sector afí a Carod [bloc], que és el tàndem Benach-Niubò com a candidats a la presidència i la secretaria general del partit, respectivament. Els nivells de demagògia arriben a l'extrem d'exigir a Benach [bloc] que deixi de presidir el Parlament per optar a aquest càrrec intern. Niubò, en canvi, abandonarà el Govern perquè s'hi vol dedicar plenament, a la disputa interna. Totes les energies de la mà dreta de Carod per plantar cara al sector afí a Puigcercós [bloc], sabent que l'empresa és difícil perquè l'aparell és molt aparell. Havent-se retirat Carod de la batalla interna —la seva és una altra batalla, però postposada—, la pugna de cara al congrés aquest famós del juny és més oberta que mai. Cada militant tindrà dret a vot secret, i això en un partit de les característiques d'ERC és tota una incògnita. És per això que el sector Carod, que, poca broma, aplega un grapat de càrrecs i dirigents institucionals de primer ordre —vés quina cosa, Portabella presenta Niubò, i Tresserras fa el mateix amb Benach en l'acte del Col·legi de Periodistes— no dóna el partit per perdut. I percep que el sector Puigcercós, per molt aparell que tingui i molt control de la situació, per molta foto amb Ridao [bloc] i Huguet, juga massa sueltu. Els excessos de confiança sempre són dolents, i els perdedors a priori han centrat el seu discurs en el debat de les idees. La proposta té la virtut d'allunyar la disputa de la bronca interna —que hi és, però cal dissimular-la, oi?— i situar-la en el terreny de la unitat, la cohesió i la renovació, agafant els aspirants puigcercotistes un pèl a contra peu. Ja ho van dir Benach i Niubò a can Terribas, que és allà on es produeix el combat mediàtic, juntament amb els micros de can Bassas, les pàgines de l'Avui —potser també d'El Punt— i la immensitat d'Internet. Van dir que ells apareixen en escena per sumar, per aportar discussió de fons, i per positivitzar un procés que té —Benach dixit— parel·lelismes amb les primàries demòcrates dels Estats Units. I és llavors quan se m'acut que la colla de Carod s'ha plantejat el repte a l'estil d'Obama [web], i quan s'ajunten els Carod, Benach, Niubò, Portabella, Tresserras, Amorós, Cid, Balcells i Llansana deuen cantar plegats el famós Yes, we can, que ja va camí dels 7 milions de visualitzacions al YouTube. "Sí, podem", canten uns optimistes carodistes a l'espera de la sorpresa a l'urna o d'algun pacte d'última hora. La pregunta és: serà Puigcercós un fenomem Hillary Clinton [web]?

(Queda pendent escriure sobre Carretero [nova web] i Bertran [bloc i web].)