Corbacho ministre, metàfora de les hegemonies del PSC

Corbacho ministre, metàfora de les hegemonies del PSC
Carme Chacón serà la primera dona al capdavant del ministeri de Defensa, i Celestino CorbachorellevaràJesús Caldera al ministeri de Treball. Aquesta és la foto per al PSC en el nou executiu de Zapatero, que fa un gir que els mitjans interpreten cap al centre. Cops d'ullet al nacionalisme basc i català, mans lliures amb una segona votació que prospera en solitari i distensió —almenys formal— amb el principal partit de l'oposició, que viu un debat intern propi dels perdedors després de les eleccions. Aquesta distensió podria donar peu a enteses en grans temes d'estat entre PSOE i PP, i això en clau catalana prou bé que sabem què vol dir. De l'Espanya plural i del federalisme promès hem passat a l'Espanya unitària i "pluralista". El valor del llenguatge, de les paraules. Ni plurinacional ni plural. Pluralista i encara gràcies. Aquest és el que ens espera en l'arrencada de la segona legislatura —ai, les segones legislatures dels presidents espanyols!— d'un Zapatero que manté la guerra freda amb Montilla i enfoca més cap a tot els colors del verd del País Basc que no pas cap a la seca i maltractada Catalunya. Festeig amb dosis controlades amb Duran, però l'estratègia de sempre del poder espanyol quan s'ha d'entendre amb el poder basc, els seus concerts i els seus drets històrics. Ells sí que en tenen. I Duran és una manera de fer la guerra psicològica a un tripartit que el va fer pujar al balcó del Palau de la Generalitat el dia que Maragall era president amb els vots dels descentratsCarod i Saura. Ara que han passat més de quatre anys, és Zapatero qui menysté el segon tripartit, el del President Montilla, i un PSC —amb Chacón llavors com a principal animadora— que el va catapultar fins a la glòria. Una glòria que va venir de molt pocs vots en el congrés del PSOE i que va esdevenir la desgràcia de Bono, un senyor que des de fa pocs dies es dedica a administrar les guies telefòniques a mode de càstig respecte tot allò que excedeixi l'Espanya "pluralista", que és una Espanya on només es parla un idioma al seu parlament i en què el màxim de diversitat possible és la dels moderats i assenyats penebistes i socialcristians catalans. És el centre, estúpid!

Maragall ja no és al balcó, i l'arribada de Montilla al mateiix balcó encara no ha capgirat l'ordre de les coses, que havíem quedat que era un ordre de recel mutu entre PSOE i PSC. L'últim maragallista també ha caigut en desgràcia. Sí, em refereixo a Joan Clos, que s'ha vist desplaçat per Corbacho en un moviment que exemplifica què està passant al PSC: l'assalt de la família de dirigents baixllobregatins que jubila el socialisme catalanista de tota la vida. Del vell socialisme al nou socialisme. Del catalanisme federalista de molta teoria però que no havia tocat mai poder a Catalunya a un catalanisme més pragmàtic, més de gestió i poderío. El catalanisme al consell de ministres de Zapatero tindrà les cares de Chacón i Corbacho. D'Esplugues i de l'Hospitalet al cel. Ni Serra ni Lluch ni Majó ni Solé Tura de l'època de Felipe. Els cognoms —i jo no en faig causa en aquest sentit, perquè crec sincerament en la integració d'aquest país esponja i perquè em dic com em dic— són Chacón i Corbacho, símbol de la nova Catalunya, o, millor dit, de la Catalunya emergent. I els ministeris, gens "territorialitzables". Defensa, com Serra en els anys en què calia fer entrar la democràcia a les casernes militars, és per a tothom, per a tota l'Espanya unitària que dèiem abans. I Treball, tres quarts del mateix. Treball per a tothom, i bons aliments. Llàstima que Foment no hagi caigut en mans catalanes, nosaltres que l'únic que volíem era xuclar la sang de la resta de l'Estat i abusar fins al final, com sempre se'ns presuposa als catalans a la resta de la península.

La Diputació de Barcelona esdevé el trampolí ideal del poder socialista a Catalunya. Montilla va saltar a la Presidència de la Generalitat previ pas pel Ministeri d'Indústria. Ara és Corbacho qui es mourà de can Serra, en aquell magnífic despatx a la Rambla Catalunya, al ministeri de torn de Madrid. Alguna cosa va voler dir aquella visita llampec que Zapatero va fer al Gornal, acompanyat de Corbacho i una gentada de veïns de l'Hospitalet de Llobregat que l'aclamava malgrat els esvorancs del TGV i el retard i tota la mandanga. Potser sense Corbacho —el rellevarà Bartomeu Muñoz?—, ara les vegueries podrien prosperar en la nova divisió territorial i administrativa del Principat? O això és qüestió més de fons, i, per tant, de partit?

Restem a l'espera de veure si el PSC se'n surt en el seu intent de col·locar més fontaners que ministres, més càrrecs intermitgos que tallin el bacallà que no pas cares boniques que pronuncien discursos i es fan fotos [Xec en blanc a Zapatero o pluja final del PSC a Madrid?]. Que Vegara no sigui ministre va en aquesta direcció. Caldrà veure quants Vegaras situa el PSC en l'estructura decisiva del nou govern Zapatero, el centrat, i a veure si entra algun Miquel Iceta a La Moncloa. Tal i com estan les coses entre Palau de la Generalitat i La Moncloa serà un èxit que així sigui.

Estigues al dia. Subscriu-te al butlletí