Bertran marca distàncies amb Carretero
Fa la impressió que els diferents aspirants en el congrés del juny d'ERC comencen a compartir almenys una cosa: positivitzar el debat i treure-li dramatisme. Aquesta nit Uriel Bertran [bloc] ho ha dit al programa de Mònica Terribas, i ha comparat el debat intern d'ERC amb les primàries demòcrates dels Estats Units, en què la confrontació entre Barack Obama i Hillary Clinton té nivells de cruesa més elevats que els dels independentistes catalans. És com si algú hagués aconseguit el miracle de posar d'acord els quatre sectors en què cal defugir de l'espectacle per l'espectacle. I llavors Uriel Bertran, que no és cap nouvingut en això de la política malgrat la seva joventut (és el més jove dels vuit aspirants a secretari general i president), insisteix que la qüestió de fons és política, d'estratègia, i no pas de càrrecs ni personalismes. El plantejament de l'impulsor d'Esquerra Independentista, el primer que va sortir de l'executiva nacional del partit per discrepàncies a la direcció, el primer que va plantar batalla interna i es va enfrontar obertament al seu pare polític, Joan Puigcercós [bloc], el militant de Badalona, dic, ha resumit aquesta nit l'escenari congressual en dues opcions: la continuïtat que representen Puigcercós i Ernest Benach [bloc i web] o la renovació que encarnen ell i Joan Carretero [web]. Ell ho dibuixa així.
Per diferenciar-se de Reagrupament.cat, però, Bertran ha matisat que la seva és una proposta més d'esquerres que no pas la de Carretero, i que la seva és una oferta més renovadora generacionalment parlant, més dinàmica en les formes, més moderna, en definitiva. Bertran ha posat l'accent en què ell és l'únic dels aspirants que ha nascut després de la mort de Franco, i això ho interpreta com a símptoma de la necessària jubilació dels dirigents polítics catalans fills de la transició i com a relleu generacional imprescindible per fer el salt en la línia del dret d'autodeterminació i del plantar cara, des de Catalunya, a l'Espanya de l'espoli. Bertran ha marcat l'equidistància respecte el PSC i CiU, ha insistit en la necessitat de "posar el comptador del catalanisme a zero" i de formar un govern d'unitat nacional en què el PSC assumeixi que els interessos del país estan per davant dels interessos del PSOE. Com que difícilment allò que planteja el líder d'Esquerra Independentista podria ser assumit pel PSC —encara que ell o el mateix Carretero guanyessin el congrés—, les tesis de les dues candidatures "rupturistes" abocarien ERC a la sortida del Govern i el seu pas a l'oposició.
És imaginable un PSC assumint ara la bandera del concert econòmic, del dret a decidir i tornant a les trinxeres de l'Estatut del 30-S? És imaginable, almenys ara, una CiU en aquesta direcció? Si la resposta és sí, ERC podria continuar en algun govern. Si la resposta és no, ERC hauria de tornar a l'oposició. I en això últim, tant Bertran com Carretero coincideixen a no mostrar-se contraris ni reticents. Però Bertran, que ha guanyat l'adhesió d'Elisenda Paluzie, sumada a la d'Hèctor López Bofill, i que té en Jaume Renyer [bloc] el seu aspirant a president del partit, es dedica en clau electoralista interna a distanciar-se de Reagrupament.cat i a marcar diferències. El mateix que, en un altre nivell, fan els suposats continuïstes Puigcercós i Benach. Marcar diferències. És com si la disputa electoral del juny fos entre Carretero i Bertran pel sector més rupturista de la militància, i entre Puigcercós i Benach pels vots del sector més moderat. O potser aquest esquema es trenca i entra en crisi si algun dels quatre es retira i pacta amb algun altre aspirant o si, vés a saber, el militant acaba votant fent equilibris: el president d'aquests i el secretari general d'aquells altres. I ara, a entendre-us! T'imagines?
Per cert, Vilaweb ha organitzat xats amb els candidats d'ERC. Aquest dimarts ha començat amb Jaume Renyer ["La diferència amb Carretero és que ell aposta per un model de partit amb lideratge únic"] [vídeo] i seguirà amb la resta els propers dies. Aquest és el bloc de la sèrie de xats.
Per diferenciar-se de Reagrupament.cat, però, Bertran ha matisat que la seva és una proposta més d'esquerres que no pas la de Carretero, i que la seva és una oferta més renovadora generacionalment parlant, més dinàmica en les formes, més moderna, en definitiva. Bertran ha posat l'accent en què ell és l'únic dels aspirants que ha nascut després de la mort de Franco, i això ho interpreta com a símptoma de la necessària jubilació dels dirigents polítics catalans fills de la transició i com a relleu generacional imprescindible per fer el salt en la línia del dret d'autodeterminació i del plantar cara, des de Catalunya, a l'Espanya de l'espoli. Bertran ha marcat l'equidistància respecte el PSC i CiU, ha insistit en la necessitat de "posar el comptador del catalanisme a zero" i de formar un govern d'unitat nacional en què el PSC assumeixi que els interessos del país estan per davant dels interessos del PSOE. Com que difícilment allò que planteja el líder d'Esquerra Independentista podria ser assumit pel PSC —encara que ell o el mateix Carretero guanyessin el congrés—, les tesis de les dues candidatures "rupturistes" abocarien ERC a la sortida del Govern i el seu pas a l'oposició.
És imaginable un PSC assumint ara la bandera del concert econòmic, del dret a decidir i tornant a les trinxeres de l'Estatut del 30-S? És imaginable, almenys ara, una CiU en aquesta direcció? Si la resposta és sí, ERC podria continuar en algun govern. Si la resposta és no, ERC hauria de tornar a l'oposició. I en això últim, tant Bertran com Carretero coincideixen a no mostrar-se contraris ni reticents. Però Bertran, que ha guanyat l'adhesió d'Elisenda Paluzie, sumada a la d'Hèctor López Bofill, i que té en Jaume Renyer [bloc] el seu aspirant a president del partit, es dedica en clau electoralista interna a distanciar-se de Reagrupament.cat i a marcar diferències. El mateix que, en un altre nivell, fan els suposats continuïstes Puigcercós i Benach. Marcar diferències. És com si la disputa electoral del juny fos entre Carretero i Bertran pel sector més rupturista de la militància, i entre Puigcercós i Benach pels vots del sector més moderat. O potser aquest esquema es trenca i entra en crisi si algun dels quatre es retira i pacta amb algun altre aspirant o si, vés a saber, el militant acaba votant fent equilibris: el president d'aquests i el secretari general d'aquells altres. I ara, a entendre-us! T'imagines?
Per cert, Vilaweb ha organitzat xats amb els candidats d'ERC. Aquest dimarts ha començat amb Jaume Renyer ["La diferència amb Carretero és que ell aposta per un model de partit amb lideratge únic"] [vídeo] i seguirà amb la resta els propers dies. Aquest és el bloc de la sèrie de xats.