Lo riu (encara) és vida
Suposo que no és casual que els manifestos i les actuacions hagin tancat la manifestació d'aquest diumenge a Amposta en un escenari situat davant mateix d'una sucursal de "la Caixa". Mireu el vídeo, que prenc de La Marfanta TV, que és el canal televisiu del periodista de referència a la blocosfera ebrenca, Gustau Moreno, autor de La Marfanta. O aquestes fotos del blocaireManel Zaera. Veureu que la manifestació —30.000 persones o 8.000, segons a qui es pregunti— acaba a la porta de l'entitat d'estalvis que participa de la companyia Agbar, que és la que construirà la polèmica canonada, el minitransvasament. L'Ebresfera ha proporcionat la polifonia del rebuig al transvasament, fins al punt que el lector del manifest és el blocaireEmigdi Subirats. Fins a un centenar de blocaires se sumen al manifest contra el transvasament. L'oposició a la canonada té noves cares i veus més enllà del famós Manolo Tomàs, convertit en heroi nacional en l'època del combat contra el PHN d'Aznar. Però llavors interessava erosionar Aznar i Pujol, i des dels actuals partits del Govern es donava suport a Manolo Tomàs i tot allò que representava. Tots cantàvem i cridàvem "Lo riu és vida".
Però ara les coses han canviat. Primer, perquè el PHN era molt més bèstia i pretenia endur-se l'aigua fora de Catalunya, cap a les comunitats governades pel PP que han crescut a cop d'especulació i camp de golf. Després, perquè qui ara governa llavors feia oposició, i viceversa. I finalment perquè també és cert que l'excepcionalitat, la sequera que patim, no hi era llavors. Pel camí, el Govern —que ha de ser ferm en la recerca de solucions urgents— ha hagut de patir la humiliació del govern amic de Madrid. Ha estat un cop massa dur, però no només pel Govern sinó pel país i el seu autogovern en conjunt. Que ens haguem de proclamar espanyols per no passar sed a l'àrea metropolitana de Barcelona és molt dur. Que s'hagi marejat la perdiu i confós la ciutadania, no cal ni recordar-ho. Tot plegat ha estat esperpèntic. I ens plantem en el diumenge en què Amposta recupera l'esperit antitrasvasista, amb dirigents locals de partits de tota mena i condició (encara que alguns només es fixin en els d'ERC i ICV). Arribats a aquest punt, aquesta ja no és una confrontació de models ni un debat de solucions. El pitjor de tot plegat és que estem davant d'un enfrontament entre territoris. Tots ells catalans, per cert.
(No us perdeu els vídeos de VilawebTV per conèixer l'opinió de la gent de l'Ebre.)
Però ara les coses han canviat. Primer, perquè el PHN era molt més bèstia i pretenia endur-se l'aigua fora de Catalunya, cap a les comunitats governades pel PP que han crescut a cop d'especulació i camp de golf. Després, perquè qui ara governa llavors feia oposició, i viceversa. I finalment perquè també és cert que l'excepcionalitat, la sequera que patim, no hi era llavors. Pel camí, el Govern —que ha de ser ferm en la recerca de solucions urgents— ha hagut de patir la humiliació del govern amic de Madrid. Ha estat un cop massa dur, però no només pel Govern sinó pel país i el seu autogovern en conjunt. Que ens haguem de proclamar espanyols per no passar sed a l'àrea metropolitana de Barcelona és molt dur. Que s'hagi marejat la perdiu i confós la ciutadania, no cal ni recordar-ho. Tot plegat ha estat esperpèntic. I ens plantem en el diumenge en què Amposta recupera l'esperit antitrasvasista, amb dirigents locals de partits de tota mena i condició (encara que alguns només es fixin en els d'ERC i ICV). Arribats a aquest punt, aquesta ja no és una confrontació de models ni un debat de solucions. El pitjor de tot plegat és que estem davant d'un enfrontament entre territoris. Tots ells catalans, per cert.
(No us perdeu els vídeos de VilawebTV per conèixer l'opinió de la gent de l'Ebre.)