Injustícia amb Xavier Vendrell
El vicesecretari Xavier Vendrell [wiki] ha capitalitzat mediàticament el congrés d'Esquerra. Ha estat l'únic membre de l'executiva proposada per Joan Puigcercós i Joan Ridao tombat per la militància, per 157 vots (1.288 en contra, 1.131 a favor, 231 en blanc i 6 nuls). Els afins a Josep-Lluís Carod no l'hi volien, però tampoc no l'acabaven d'acceptar alguns dels afins a Puigcercós. El seu nom va ser un dels motius de la discòrdia entre els puigcercotistes i els oficialistes del tàndem d'Ernest Benach i Rafel Niubò. I possiblement va ser el desencadenant de la ruptura del pacte que estava emparaulat, amb la participació d'un SMS que farà història [Quan Esquerra sí sorprèn]. Vendrell [fitxa] ha concentrat el vot de càstig a Puigcercós i a l'aparell que fins dissabte ell representava. Ha rebut de tots costats. De dins de l'oficialisme, de dins del puigcercotisme i, lògicament, de fora, amb els crítics al capdavant. Ha pagat els plats trencats. Segurament la seva era una caiguda previsible. Segurament havia arribat l'hora de retirar-lo de l'executiva per visibilitzar la renovació que Puigcercós i Ridao necessiten ara expressar. Segurament hi han contribuït episodis recents mediàtics, com aquella famosa calçotada, el culebrot de la carta financera i —hi podríem afegir— el documental sobre Terra Lliure. Massa en primera línia, massa en el punt de mira.
Però el debat no és si Vendrell havia de sortir o continuar a l'executiva. El debat és si Vendrell es mereix haver sortit com n'ha sortit, és a dir, absolutament maltractat. Té sentit que un partit seriós exposi un dels seus quadres més destacats a un càstig cruel com el de dissabte? Amparant-nos en la democràcia interna dels republicans, sí que tindria sentit. Però aquí el que falla no és la decisió sobirana i legítima de les bases —aquelles que xiulen a Iceta, Madí i Trias, per cert— sinó l'olfacte i la responsabilitat dels que l'hi porten, a votació. Un partit seriós no pot posar Vendrell, el qüestionat Vendrell, entre els noms a votació si no té la certesa que hi sortirà escollit. Una cosa és no proposar la seva continuïtat a l'executiva —que hauria estat el més prudent—, i una altra de molt diferent és deixar-lo venut en públic.
Malgrat la cruesa, probablement a Vendrell li sembli més just això últim, i és possible que superi el tràngol pensant que si és la decisió democràtica de les bases, benvinguda sigui. Però això no ho fa cap altre partit. Val la pena recordar que si la manifestació sobiranista del 18 de febrer de 2006 [Som una nació... sense por!] va ser un èxit, va ser en molt bona part gràcies a Vendrell, entre d'altres. Els homes dels aparells són impopulars de mena. Els homes dels aparells de formes directes i aparença contundent, encara hi són més. Però la impopularitat no hauria de marcar la retirada de la primera línia política a una persona a qui fins i tot els crítics i els oficialistes afins a Carod li reconeixen (ara) una capacitat de treball i una honestedat incontestables. "Això no s'ho mereix", m'ha dit aquest diumenge un dirigent. "És una gran injustícia", m'ha comentat el dirigent d'un altre partit. Qui no conegui Vendrell pot donar-lo, equivocadament, per mort. Però no continuar a l'executiva no serà la seva fi, políticament parlant.
Però el debat no és si Vendrell havia de sortir o continuar a l'executiva. El debat és si Vendrell es mereix haver sortit com n'ha sortit, és a dir, absolutament maltractat. Té sentit que un partit seriós exposi un dels seus quadres més destacats a un càstig cruel com el de dissabte? Amparant-nos en la democràcia interna dels republicans, sí que tindria sentit. Però aquí el que falla no és la decisió sobirana i legítima de les bases —aquelles que xiulen a Iceta, Madí i Trias, per cert— sinó l'olfacte i la responsabilitat dels que l'hi porten, a votació. Un partit seriós no pot posar Vendrell, el qüestionat Vendrell, entre els noms a votació si no té la certesa que hi sortirà escollit. Una cosa és no proposar la seva continuïtat a l'executiva —que hauria estat el més prudent—, i una altra de molt diferent és deixar-lo venut en públic.
Malgrat la cruesa, probablement a Vendrell li sembli més just això últim, i és possible que superi el tràngol pensant que si és la decisió democràtica de les bases, benvinguda sigui. Però això no ho fa cap altre partit. Val la pena recordar que si la manifestació sobiranista del 18 de febrer de 2006 [Som una nació... sense por!] va ser un èxit, va ser en molt bona part gràcies a Vendrell, entre d'altres. Els homes dels aparells són impopulars de mena. Els homes dels aparells de formes directes i aparença contundent, encara hi són més. Però la impopularitat no hauria de marcar la retirada de la primera línia política a una persona a qui fins i tot els crítics i els oficialistes afins a Carod li reconeixen (ara) una capacitat de treball i una honestedat incontestables. "Això no s'ho mereix", m'ha dit aquest diumenge un dirigent. "És una gran injustícia", m'ha comentat el dirigent d'un altre partit. Qui no conegui Vendrell pot donar-lo, equivocadament, per mort. Però no continuar a l'executiva no serà la seva fi, políticament parlant.