Puc pensar en veu alta?
Aquest juliol farà quatre anys que vaig començar a escriure aquí [primera anotació]. Aquest és l'apunt 1.487 del bloc. Durant aquest temps he rebut 7.795 comentaris, i prop de 700.000 visites (692.410 exactament). Suposo que he escrit alguna cosa interessant, i moltes d'irrellevants i menors. He intentat convertir aquest espai en un punt de trobada, i he practicat la generositat a l'hora de repartir joc amb altres pàgines. Enllaços i referències a (i sobre) altres blocs i webs per contribuir a fer una catosfera més forta. Un apunt gairebé diari, per garantir una periodicitat i un volum de producció constants. Després va venir el portal Poliblocs, com a continuïtat lògica. El portal té un propòsit més seriós, per anar més enllà de l'espai personal que és un bloc. Després vaig escriure el llibre Nació.cat [bloc], amb 17 presentacions arreu del país. Vaig obrir un fotoloc a Flickr, un espai al YouTube, un perfil al Facebook, un compte al Bloglines, un espai al Twitter, i, només experimentalment, un espai al Twitxr, un perfil al hi5, un racó al MySpace i una línia al Quotably, entre d'altres.
No he parat quiet ni un sol dia, pràcticament. Volia viure amb intensitat el periodisme digital i la ciutadania 2.0 alhora. Volia conèixer gent potent, amb idees, i aprendre alguna cosa. Pretenia conversar i debatre, apuntar reflexions i rebre arguments al respecte. Però llavors vaig canviar de feina, i d'un diari vaig passar a una agència pública de notícies. I vaig haver d'anar amb peus de plom, de controlar-me, de mesurar les paraules, de pensar què pensaran i què diran abans de posar-me davant del teclat. Tot i els equilibris, la prudència i la distància, n'hi ha que en fan un ús malintencionat d'això que dic aquí o faig a la resta de ciberespais —un exemple—. Ja no és el bloc d'en Saül, d'aquell noi de Calella, del periodista que informa i opina, que es mostra com és i escriu què en pensa. Ara és una altra cosa, és un bloc boomerang. Se'm pot girar a la contra, perquè malgrat els equilibris i la contenció n'hi ha que et diuen el nom del porc i t'acusen de vés a saber què.
L'altre dia a Tavèrnoles em van demanar que expliqués per què vaig obrir un bloc i com m'ho havia fet per aconseguir una certa notorietat. Pobre de mi. Vaig confessar, d'entrada, que el bloc va ser per a mi un espai de llibertat, un alliberament personal. I que després va venir la resta. El bloc m'ha obert un món que mai no m'havia imaginat. Hi he disfrutat moltíssim. Però des de fa uns dies que dubto i em plantejo què hi faig. Vaig llegir aquest apunt sobre el cansament de la ciberpolítica, i la veritat és que jo també he perdut frescor i empenta. Però resisteixo, i no sé què fer. No puc plegar veles. Però m'ho plantejo. I em plantejo si tinc el dret a dubtar. Si puc pensar en veu alta, i escriure les meves contradiccions, les meves manies. Em plantejo si em puc permetre de canviar d'opinió, de caure en contradiccions, de certificar a cop de tecla que la vida és moviment i que avui pots dir una cosa i demà pensar-ne una altra, i no hauria de passar res, però passa.
Un cert exhibicionisme és inevitable quan el bloc és personal i és honest. El problema és quan algú, el lector per exemple, t'exigeix que et despullis o et retreu que no ho facis. El problema és que els que no en fan cap, de bloc, es pensen que les fotos són fixes. Sovint surten mogudes, i alguns cops surten perfectes. Però un bloc no són fotos, un bloc són imatges en moviment. És l'evolució la que fa el relat, la que li dóna sentit a tot plegat. La captura d'un frame de la pel·lícula no explica gaire cosa, és només una imatge aïllada. Últimament detecto massa captures d'aquesta mena. I quan et fan pensar i t'obliguen a un autocontrol preventiu que posa en crisi l'atreviment necessari per aparèixer aquí cada dia escrivint alguna cosa que s'aguanti és que no anem bé. O, pitjor encara, quan estàs acabant l'apunt i dubtes que s'estigui entenent alguna cosa del que volies transmetre. Per culpa meva, és clar. En definitiva, quan et qüestiones si pots pensar en veu alta. I fer-ho aquí.
No he parat quiet ni un sol dia, pràcticament. Volia viure amb intensitat el periodisme digital i la ciutadania 2.0 alhora. Volia conèixer gent potent, amb idees, i aprendre alguna cosa. Pretenia conversar i debatre, apuntar reflexions i rebre arguments al respecte. Però llavors vaig canviar de feina, i d'un diari vaig passar a una agència pública de notícies. I vaig haver d'anar amb peus de plom, de controlar-me, de mesurar les paraules, de pensar què pensaran i què diran abans de posar-me davant del teclat. Tot i els equilibris, la prudència i la distància, n'hi ha que en fan un ús malintencionat d'això que dic aquí o faig a la resta de ciberespais —un exemple—. Ja no és el bloc d'en Saül, d'aquell noi de Calella, del periodista que informa i opina, que es mostra com és i escriu què en pensa. Ara és una altra cosa, és un bloc boomerang. Se'm pot girar a la contra, perquè malgrat els equilibris i la contenció n'hi ha que et diuen el nom del porc i t'acusen de vés a saber què.
L'altre dia a Tavèrnoles em van demanar que expliqués per què vaig obrir un bloc i com m'ho havia fet per aconseguir una certa notorietat. Pobre de mi. Vaig confessar, d'entrada, que el bloc va ser per a mi un espai de llibertat, un alliberament personal. I que després va venir la resta. El bloc m'ha obert un món que mai no m'havia imaginat. Hi he disfrutat moltíssim. Però des de fa uns dies que dubto i em plantejo què hi faig. Vaig llegir aquest apunt sobre el cansament de la ciberpolítica, i la veritat és que jo també he perdut frescor i empenta. Però resisteixo, i no sé què fer. No puc plegar veles. Però m'ho plantejo. I em plantejo si tinc el dret a dubtar. Si puc pensar en veu alta, i escriure les meves contradiccions, les meves manies. Em plantejo si em puc permetre de canviar d'opinió, de caure en contradiccions, de certificar a cop de tecla que la vida és moviment i que avui pots dir una cosa i demà pensar-ne una altra, i no hauria de passar res, però passa.
Un cert exhibicionisme és inevitable quan el bloc és personal i és honest. El problema és quan algú, el lector per exemple, t'exigeix que et despullis o et retreu que no ho facis. El problema és que els que no en fan cap, de bloc, es pensen que les fotos són fixes. Sovint surten mogudes, i alguns cops surten perfectes. Però un bloc no són fotos, un bloc són imatges en moviment. És l'evolució la que fa el relat, la que li dóna sentit a tot plegat. La captura d'un frame de la pel·lícula no explica gaire cosa, és només una imatge aïllada. Últimament detecto massa captures d'aquesta mena. I quan et fan pensar i t'obliguen a un autocontrol preventiu que posa en crisi l'atreviment necessari per aparèixer aquí cada dia escrivint alguna cosa que s'aguanti és que no anem bé. O, pitjor encara, quan estàs acabant l'apunt i dubtes que s'estigui entenent alguna cosa del que volies transmetre. Per culpa meva, és clar. En definitiva, quan et qüestiones si pots pensar en veu alta. I fer-ho aquí.