"Mil dies amb PM", una crònica de part

Aquests dies he acabat de llegir el llibre de Jordi MercaderMil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. Mercader és periodista i va ser director de Comunicació de la Presidència de la Generalitat durant el primer tripartit. És, doncs, una crònica de part interessada. Un relat necessari [avenç editorial] per intentar entendre aquelles excentricitats presidencials que des de fora no enteníem. Un contrapunt a la impacable maquinària socialista, que va liquidarMaragall i el maragallisme com si res, després d'una presidència accidentada, marcada pel debat estatutari i el sacseig d'allò que es va anomenar Dragon Khan. Coprotagonista d'aquells mil dies tan propers i tan llunyans alhora, l'home de la comunicació de Maragall intenta legítimament justificar-se, explicar-se. Arriba a ser creïble en alguns fragments, i ens presenta un Maragall [web, web i wiki] humanitzat, entranyable, víctima de Zapatero, del PSOE i del PSC. Ens aporta detalls i interioritats, però amb una elegància que requereix discreció i passar-hi de puntetes. És un llibre que es llegeix molt bé, i que s'entén encara millor. Però a l'autor el venç una necessitat irrefrenable d'ajustar comptes. A part de presentar una direcció de l'aparell socialista, amb Iceta al capdavant, molt dura amb Maragall —fins al punt de fer-lo plegar, en compliment d'un suposat pacte secret i anterior entre Zapatero i Mas—, Mercader aprofita per carregar els neulers sobre els opositors nacionalistes, sobre els socis republicans —culpables de gairebé tots els mals d'aquell primer tripartit, començant per l'escapada de Carod a la Catalunya del Nord—, no estalvia algun punyalet a Saura, i es despatxa a gust amb Sellarès. Autocrítica, zero.