El Periódico (de Catalunya) com a símptoma

Cap empresa del país ha estat capaç de conservar El Periódico en mans catalanes. El rotatiu fundat per Antonio Asensio [wiki] ha anat a parar a mans d'Alfonso Gallardo, soci de Prisa. [Juan Varela: Y Zeta es para... Gallardo (perdón, Prisa)] El diari més llegit a Catalunya i el tercer de l'Estat, segons l'últim Estudi General de Mitjans, és propietat d'El Chatarrero. D'Antonio Asensio Mosbah, el fill del fundador, a Gallardo el siderúrgic, el Murdoch a l'extremenya. El diari popular, referent mediàtic de l'esquerra, no serà per a Jaume Roures [wiki], que va tenir tot l'escalf en el seu moment per llençar Público [A punt de fer-se Público] gràcies a l'entorn de La Moncloa [Público es nota al quiosc abans de sortir]. Roures torna a quedar-se in albis a l'hora de comprar diaris catalans. Ja li va succeir amb l'Avui. Però mentre l'Avui va quedar en mans —repartides— catalanes de Godó i Planeta, El Periódico és propietat de l'extremeny. Bonica metàfora. Un símptoma més d'això que últimament s'anomena dèficit de lideratge, pèrdua de pistonada a (i de) Catalunya. Sempre es posa l'accent en el lideratge polític, en el sector públic català, però ja tenia raó l'altre dia un dirigent polític amb qui sopàvem una colla quan es preguntava què ens passa, com a país, quan no hi ha grup o empresaris catalans capaços de comprar El Periódico. Què ens passa? Evitem preguntar-ho al catalanista deprimit.