Ni fets ni paraula

I així estan les coses a dia d'avui. Solbes, l'avi del consell de ministres, diu que no complirà el calendari i que ni parlar-ne del 9 d'agost. El finançament pinta malament. Quan no és Doña Constitución és Doña Crisis. Primer la cotilla constitucional per retallar l'Estatut del 30-S, aquell de la trempera col·lectiva al Parlament de Catalunya. Després la cotilla financera, ara que ja es pot dir la paraula crisi en el país de les meravelles. La qüestió és anar marejant la perdiu. No complir ni la paraula donada ni fer complir una llei espanyola com és l'Estatut. Això és el que està fent el govern amic. Alguna cortina de fum de Zapatero hi ajuda, en l'estratègia dilatòria. En aquests dies del postpujolisme la realitat és molt crua. Tarradellas se sentia enganyat en arribar a Barajas de camí cap a casa. Ara l'engany és descarat, no cal ni rumiar-hi en el trajecte que feien Tarradellas i Pujol. En aquests dies del postpujolisme i del postmaragallisme, el desvergonyiment és gros, adobat de pàtena mediàtica favorable. Però Montilla desafia Zapatero, i Castellss'encara amb el seu homòleg Solbes. Paraules, a manca de fets. Caldrà veure si el certificat de centralitat política —aquesta gran desitjada de la sociovergència— s'obté a cop de fets, i no de paraules. Sense finançament no hi ha govern progressista que aguanti. Sense Estatut, no hi ha govern (progressista o nacional) que s'entengui. I això sí que és la centralitat. No la política del bla-bla-bla, sinó la del país, que és la que compta. I és el país el que comença a patir la crisi. És el que demana fets i paraula.