Basquització de la política catalana
La basquitis aguda és realment un dels símptomes que mostren determinats entorns sobiranistes del país. Una admiració i un interès desmesurats per la realitat basca, quan molt sovint aquesta preocupació no és recíproca. Ho explica Manuel Cuyàs, i dilluns ho va repetir a la tertúlia d'El Matí de Catalunya Ràdio, una temporada d'estiu més amb Pere Mas, que, per cert, se'n surt prou bé, i a mi m'agrada perquè és innovador i fresc (l'espai d'Internet i noves tecnologies n'és la prova). Però jo no parlo de basquitis, sinó de la basquització de la política catalana. Crec percebre una actitud, un convenciment, una determinació a casa nostra que fa pensar en la fermesa habitual dels bascos a l'hora de negociar amb l'Estat. Els bascos van forts, i encara que acabin aprovant pressupostos generals de l'Estat a PSOE i PP indiscriminadament, com que tenen els coves plens de peixos, un concert econòmic i competències exclusives al sac i ben lligades, llavors es poden permetre de parlar de tu a tu amb el senyor Estat. Els catalans estem lluny d'aquest saber fer basc, potser perquè els bascos i els espanyols s'assemblen més del que ells mateixos no es pensen i, en canvi, nosaltres som molt diferents. Però com que ara tenim l'Estatut i un compromís de finançament que molts maldecaps ens han costat d'aconseguir, sembla que ens hem posat estupendus i que ens ho creiem. Sembla, i dic sembla, perquè és agost i fa una calor de por, i els cops de calor són allà a la cantonada, que ens estem posant seriosos, prediquem unitat del catalanisme divers i fem gestos en la línia de l'ara-va-de-bo.
Perquè encara que alguns segueixin dient que els socialistes catalans són el càncer de Catalunya i el perill públic número u —amb vint-i-cinc diputats a Madrid, una majoria aplastant a les darreres eleccions estatals, però un perill públic, quina contradicció!— la realitat és que el carrer Nicaragua està menys sucursalista que mai. Allà encara ressonen les paraules, crues i històriques, del President Montilla al president espanyol Zapatero. I això, a dia d'avui, té un valor important. Jo —i ara em direu ingenu, venut i cul d'olla, perquè segur que algú m'ho dirà— em vull creure que la cosa és seriosa. D'acord que hi ha molta escenificació i tot plegat. Com sempre en política. Però el PSC té una patata calenta gruixuda sobre la taula que es diu Estatut i, especialment, finançament. La patata és tan grossa que ni l'avi Solbes ni el somrient Zapatero poden tapar-la. El PSC ho sap, i les polítiques del Govern d'esquerres en depenen.
Amb un PSC així, que gesticula, però de quina manera, a l'escenari polític català tenim una oposició liderada per Mas que es torna a veure i creure protagonista, necessària, i els nacionalistes saben que els estan mirant, que tots hi estem pendents. Ara no s'hi val a badar. Si els dos grossos, els dos partits grans vull dir, aguanten, i no es deixen enganyar pel Madrid centralista en temps de crisi, la basquització és possible. Posar-se seriosos, fer-se respectar i aguantar el que calgui, és ara més que mai una necessitat i una oportunitat alhora. Hi ha estirabots que no hi ajuden gaire, certament. Com aquest o aquell, tant li fa. Relliscades exagerades interessadament a nivell mediàtic, perquè ara que les balances fiscals canten i les canten clares, alguns necessiten furgar en les anècdotes personals per recuperar el recurs del català insolidari. No caiguem en la trampa, si us plau.
La basquització de les forces catalanes —i ho dic jo, que no pateixo la basquitis aguda que critica Cuyàs— costa d'anar-se forjant. Però es va fent a foc lent. Aquest dimarts, per posar només dos exemples, ho han evidenciat dos consellers del Govern de Catalunya —i algú em dirà ingenu, venut i cul d'olla, però com que ho penso ho escric— en el context d'aquest estira-i-arronsa entre la Generalitat i l'Estat. El conseller Ausàs (a la foto) ha advertit en una entrevista a l'ACN que una negativa al finançament fixat per llei a l'Estatut obre la porta al concert econòmic. Com els bascos, ho veieu? I el conseller Nadal ha dit que hi ha full de ruta amb l'oposició nacionalista i ha reclamat respecte i pulcritud a l'Estat. El PSOE, però, té un altre full de ruta.
La basquització requereix obstinació i idees clares. Paciència, unitat i desacomplexament.
Perquè encara que alguns segueixin dient que els socialistes catalans són el càncer de Catalunya i el perill públic número u —amb vint-i-cinc diputats a Madrid, una majoria aplastant a les darreres eleccions estatals, però un perill públic, quina contradicció!— la realitat és que el carrer Nicaragua està menys sucursalista que mai. Allà encara ressonen les paraules, crues i històriques, del President Montilla al president espanyol Zapatero. I això, a dia d'avui, té un valor important. Jo —i ara em direu ingenu, venut i cul d'olla, perquè segur que algú m'ho dirà— em vull creure que la cosa és seriosa. D'acord que hi ha molta escenificació i tot plegat. Com sempre en política. Però el PSC té una patata calenta gruixuda sobre la taula que es diu Estatut i, especialment, finançament. La patata és tan grossa que ni l'avi Solbes ni el somrient Zapatero poden tapar-la. El PSC ho sap, i les polítiques del Govern d'esquerres en depenen.
Amb un PSC així, que gesticula, però de quina manera, a l'escenari polític català tenim una oposició liderada per Mas que es torna a veure i creure protagonista, necessària, i els nacionalistes saben que els estan mirant, que tots hi estem pendents. Ara no s'hi val a badar. Si els dos grossos, els dos partits grans vull dir, aguanten, i no es deixen enganyar pel Madrid centralista en temps de crisi, la basquització és possible. Posar-se seriosos, fer-se respectar i aguantar el que calgui, és ara més que mai una necessitat i una oportunitat alhora. Hi ha estirabots que no hi ajuden gaire, certament. Com aquest o aquell, tant li fa. Relliscades exagerades interessadament a nivell mediàtic, perquè ara que les balances fiscals canten i les canten clares, alguns necessiten furgar en les anècdotes personals per recuperar el recurs del català insolidari. No caiguem en la trampa, si us plau.
La basquització de les forces catalanes —i ho dic jo, que no pateixo la basquitis aguda que critica Cuyàs— costa d'anar-se forjant. Però es va fent a foc lent. Aquest dimarts, per posar només dos exemples, ho han evidenciat dos consellers del Govern de Catalunya —i algú em dirà ingenu, venut i cul d'olla, però com que ho penso ho escric— en el context d'aquest estira-i-arronsa entre la Generalitat i l'Estat. El conseller Ausàs (a la foto) ha advertit en una entrevista a l'ACN que una negativa al finançament fixat per llei a l'Estatut obre la porta al concert econòmic. Com els bascos, ho veieu? I el conseller Nadal ha dit que hi ha full de ruta amb l'oposició nacionalista i ha reclamat respecte i pulcritud a l'Estat. El PSOE, però, té un altre full de ruta.
La basquització requereix obstinació i idees clares. Paciència, unitat i desacomplexament.