Ambició

Més que perplexitat, catalans emprenyats o catalanistes indignats, a mi m'agrada més la idea de l'ambició i l'exigència. Quan algú té ambició, exigeix. Si l'exigència (i l'autoexigència, sobretot) no compleix les expectatives es pot caure en el desànim i la desorientació. Però una exigència i ambició nacionals ben conduïdes han de portar lluny, més enllà de l'horitzó de la perplexitat. Com que tinc la teoria de la basquització de la política catalana, vull pensar que les expressions d'emprenyada, indignació i perplexitat amaguen al darrere una resposta molt més profunda. En la línia de l'ambició col·lectiva. Mai com ara hi ha hagut una consciència tan clara de la necessitat d'un bon finançament, d'allò que representa l'autogovern vinculat als recursos (diners i competències) i a l'inevitable diàleg de tu a tu amb Madrid, amb el poder estatal desacomplexat i arrauxat, ja sigui en mans d'uns o altres. Que determinades forces polítiques defensin quotes d'autogovern, parlin de concert econòmic i es decantin cap a posicionaments tradicionalment exclusius del sobiranisme o de l'independentisme és un gran símptoma. Quan governava Pujol, l'únic que havia de negociar amb l'Estat era ell. L'oposició d'esquerres no comptava gaire. La foto avui és una altra, molt diferent. Es parla de fronts catalans i de necessària unitat. I sentir dir segons què a segons quins polítics, si fem una abstracció i agafem el gran angular hauria de ser vist com un èxit col·lectiu. En clau nacional, s'entén. Ara només falta que els polítics estiguin a l'alçada del català ambiciós i exigent, que és una figura que anirà agafant cos. No ens queda cap altra sortida.