Periodisme sota sospita

El periodisme està en crisi. La crisi és de confiança. Els nous mitjans i l'assalt de la ciutadania a la xarxa posen els periodistes en entredit. Els consumidors sospiten dels professionals i dels mitjans. Tenen més canals que mai per fer-ho saber, per expressar-se críticament. Aquesta desconfiança és encara més notable al nostre país. Els mitjans públics estan permanentment en el punt de mira. Ja sigui pel mapa dels Països Catalans amb núvols i clarianes, ja sigui per l'alonsomanía o per expressions com aquesta. Uns per poc, d'altres per massa. La insatisfacció té una caixa de ressonància evident a la web 2.0, especialment a la catosfera. És el context que ens ha tocat viure als professionals que avui intentem fer la feina de la millor manera possible. El periodisme d'abans no patia la pressió des de sota, sinó des de dalt. Ara això ha canviat. El món és més complex, i ens toca rebre de dalt, de sota i dels costats. Una carta al director inoportuna tenia un destí evident: la paperera. Una trucada incòmoda, també. No entrava en antena i prou. El mateix amb la televisió. Però això d'avui és molt i molt diferent. I, sincerament, crec que la crítica pública als mitjans a través de tots els canals són un pas més cap a la democratització, un estímul de millora, un repte en definitiva. Només ens en sortirem, els professionals, amb més i millor periodisme. Més i millor periodisme per sortir d'aquest escenari exagerat i depressiu en què tots som iguals i ho fem igual de malament. L'estirabot, així com els comentaris fora de lloc, tenen data de caducitat. Quan la novetat sigui una altra, passaran com si res. I entre el soroll i la conversa massiva, només hi haurà una sortida digna: el periodisme rigorós i els referents. És això.