"Al loro", Jan
El passat juliol em posicionava contra la moció de censura al president del Barça, Joan Laporta [Moció de censura? Ara no toca]. Segueixo pensant que no era oportuna, i segueixo creient que Laporta [wiki] ha fet una gran contribució a la recatalanització del club. Però després de veure el derbi contra l'Espanyol de dissabte a la nit, començo a tenir dubtes que Laporta estigui capacitat per al càrrec que ocupa i, ja sense cap mena de dubte, que pugui aspirar a una segona etapa pública en l'àmbit de la política. Quan alguns polítics desacreditaven Laporta com a possible valor del catalanisme en una hipotètica etapa del postarturmasisme o del postcarodisme, pensava que s'amagaven enveges i interessos ocults. "El critiquen perquè té possibilitats", pensava jo, innocentment. Però després de veure'l anit per televisió, absolutament fora de lloc, a la llotja de l'estadi Lluís Companys, enmig dels gravíssims incidents [vídeo] entre aficionats violents dels dos equips [les portades d'avui] que van obligar a aturar el partit i amb invasions de camp per part de seguidors pericos, vaig arribar a la conclusió que Laporta no duraria ni cinc minuts en política. Algú li deuria dir una inoportunitat, potser un insult. Sospito que algun aficionat de l'Espanyol el deuria culpar dels incidents protagonitzats (i iniciats amb llençament de bengales) pels Boixos Nois, i ell no es va saber contenir i es va comportar com un energúmen. El Barça [wiki] no es mereix aquest Jan Laporta. Es mereixia el Jan de l'Elefant Blau, el jove advocat independentista atrevit i valent que va donar la sorpresa renovadora contra Lluís Bassat [wiki] i companyia. Puc arribar a entendre que l'improperi que li deurien dir l'indignés, ja que ell n'és aliè, ha estat víctima dels violents en primera persona i ha estat dels pocs presidents a plantar cara als Boixos Nois. Ho puc entendre. Ha de dur escorta i s'ha jugat la pell per dir-los prou. Però això no justifica la violència verbal i gestual que va demostrar, en directe per TV3, a la llotja de Montjuïc. Em va recordar el Laporta embogit a no sé quin estadi anglès contra no sé quin rival de Champions. L'impassible i educat Marc Ingla era un dandi, un autèntic senyor, al costat d'un excitat Laporta aquell dia. Anit, el President José Montilla i el delegat de l'Estat Joan Rangel [bloc i Facebook] —els dos homes més tranquils de Catalunya— van al·lucinar amb el numeret de Laporta. I alguns espectadors també. Al loro, Jan.