Montilla i Companys

Quan dos es barallen, un tercer surt guanyant. És el que li pot passar a ERC i ICV-EUiA, que es tiren els plats pel cap amb l'operació "dignitat Companys" i després d'oferir un espectacle curiós entre socis de govern va i surt el tercer, que és el PSC, a través de la seva figura políticia i institucional més alta, que és el President Montilla, i diu el que diu. I el que diu és molt potent. Perquè si això ho hagués dit Pujol o Maragall tothom hauria atribuït les declaracions a una concessió de cara a la galeria. Però amb Montilla, això no s'interpreta així. Diu el que diu, i ho diu ell. Poca broma. Alguns socialistes espanyols ridiculitzen tot plegat dient que Montilla s'ha contaminat d'una malaltia anomenada nacionalisme. Català, s'entén. En canvi, els retrets a Catalunya van en direcció contrària. Espanyolista! Però al marge d'uns i altres hi ha un terreny serè d'anàlisi en què hi entra la possibilitat de l'evolució d'un personatge que s'està construint. Ho fa, en aquest cas, sobre les bases i les arrels d'un cas que commou. Ho fa tocant la fibra. I ho fa mentre els seus socis de Govern es barallen. Declaracions com aquestes últimes del President són d'una significació profunda. Ara el repte que té plantejat és que d'aquí a un parell d'anys no el puguin acusar del mateix que ara s'acusa a Fernández de la Vega. De vendre fum (paraules) i incomplir els compromisos (fets), com li acaba de retreure un contundent Puigcercós.