Intervenció a la taula "La llibertat d'expressió a l'era digital"
Internet és sinònim de llibertat,
i la comunitat blocaire no admet cap mesura de control ni cap norma de
conducta. Hi regna la
llibertat.Però en
països mancats de democràcia l’accés als blocs està barrat (per exemple, a la
Xina amb “paraules prohibides per Microsoft com llibertat, democràcia o
independència Taiwan” -els monstres de la xarxa cedeixen a la censura xinesai a Cuba amb els “balseros virtuals”, ip’s bloquejades des de l’illa però
consultables des de fora del país com el bloc Generación Y.)
A l’Estat espanyol, la blocosfera
és lliure i el contingut dels blocs està sotmès a la lesgilació vigent (l’etern
debat entre el dret a la informació i la llibertat d’expressió i el dret a
l’honor i a la pròpia imatge). Una legislació del segle XX per a un fenomen del
segle XXI.
A diferència dels Estats Units, a
l’Estat encara hi ha pocs casos de condemnes judicials a blocaires. Recentment,
però, l’autor d’un bloc va ser condemnat a indemnitzar amb 9.000 euros l’SGAE
per comentaris ofensius. La sentència diu que, encara que l'administrador del
bloc no és autor de les opinions expressades en comentaris dels lectors, sí que
n'és col·laborador.
A Catalunya, la blocosfera és
molt dinàmica i nombrosa (hi ha milers de blocs i no existeix cap cens més
enllà de prop d’un centenar d’agregadors de blocs). La blocosfera política
(blocs de polítics i blocs de ciutadans polititzats) és envejable, i envejada a
fora.
El gener d’aquest any, 2008, vaig
traslladar aquesta proposta a una taula rodona en el marc de les primeres
jornades de la Catosfera, celebrades a Granollers. M’acompanyaven els
periodistes Juan Varela
[bloc] i Vicent Partal [bloc]. Tots dos es van mostrar contraris al codi ètic o al segell de
qualitat dels blocs catalans, i cap dels blocaires allà presents va portar-los la contrària. Elcodi
ètic quedava aparcat en el calaix virtual del meu bloc. Només alguns lectors em
segueixen animant a no llençar la tovallola.
Si el codi ètic és inviable per a
la comunitat blocaire, imaginin-se per a la resta d’eines de la web social i
participativa, la web 2.0. Com regules les pràctiques al YouTube, al Twitter o
al Facebook?
La conclusió és que la comunitat
internauta té al·lèrgia als controls, als auto-controls, a les regulacions, als
censos, als decàlegs de bones pràctiques, als codis ètics o a qualsevol cosa
que se li assembli. No en volen sentir parlar.
Per què deu ser?
Perquè interpreten que aquestes
mesures qüestionen el principi fonamental de llibertat d’expressió. Perquè els
blocs, entesos com a eines globals a l’abast de tothom, són una conquesta
social, una fita democràtica, un triomf en la línia de la participació
democràtica, un pas més en la revolta digital que vivim. Perquè feia molt de temps
que els ciutadans de peu pla esperaven trencar el monopoli dels mitjans de
comunicació, entesos aquests com a pilars de la llibertat, però vistos per
determinada ciutadania crítica i formada com a peces de l’engranatge del poder
polític, econòmic i mediàtic.
L’era digital supera l’era de la
premsa, dels mass mèdia. Hem passat de la generació Gutenberg
a la generació Internet.
I en aquesta nova era hi ha una nova generació, que és la
generació bloc, més jove i preparada, que té molt a dir i no vol que li tapin
la boca.
Internet és llibertat. Gràcies a
Internet hi ha més llibertat d’expressió. És innegable. Però també és cert que
hi ha noves amenaces.
Una d’elles és la de l’exclusió.
L’escletxa digital existeix a Catalunya. Segons el Baròmetre de la Comunicació
i la Cultura, un 48,8% dels catalans s’ha connectat els últims 30 dies. I
d’aquests, un 61,5% es connecten diàriament o gairebé. ¿I la meitat de la
població catalana que no hi accedeix a la xarxa periòdicament? Què en fem? Els
condemnem a l’exclusió de les tecnologies de la informació i del coneixement?
No tenen aquests dret a la llibertat d’expressió, a exercir-la i a gaudir-la?
Hi ha territoris del nostre país on la connectivitat és una broma de mal gust.
Una altra de les noves amenaces
és la del control per part de les operadores i dels grans monstres globals, les
companyies que controlen bona part de la xarxa. Cada vegada saben més de nosaltres, la
nostra privacitat queda amenaçada. Saben què llegim, què comprem, on viatgem,
què ens agrada, què escrivim (si és que ho fem), amb qui ens comuniquem... De
l’ús que se’n pugui fer d’aquesta informació, de les nostres dades, dependrà el
nivell de l’amenaça futura a possibles drets fonamentals.
Finalment existeix l’amenaça del
control polític. Als Estats Units, George W. Bush va anunciar la creació d’un
cens de blocs i el sarau va ser monumental. A Europa, el Parlament Europeu va
rebutjar per només 45 vots la regulació dels blocs. El debat és obert, però.
Internet és vital per a la
identitat catalana. Sense la xarxa no s’entendrien molts comportaments polítics
recents a casa nostra. El catalanisme en el sentit més ampli i divers ha fet un
ús intensiu de les eines digitals [pdf de l'article Blocs, llibertat d'expressió, política i futur de la democràcia i del sobiranisme amb les noves tecnologies], des dels mitjans digitals a l’ús fins a les
noves eines socials i participatives (l’anomenada web 2.0).
La normalització del català a
Internet contrasta amb els dèficits que encara pateix en el “món real”. El català és la 88ena llengua
parlada al món i, en canvi, és la 23ena llengua a Internet. Un salt que demostra que alguna cosa
estem fent bé. Tot això, s’està aconseguint amb un domini propi per a la
llengua i la cultura, el domini .cat (el primer d’aquestes característiques, i
motiu d’enveja de gallecs, gal·lesos, escosessos i bretons), que ja supera els
30.000 dominis i s’ha convertit en un dels més dinàmics dels de la seva
categoria a nivell global.
Un dels temes recurrents sempre
que parlem de blocs (i també de mitjans digitals) és el dels comentaris. Des d’ahir he decidit
moderar-los, és a dir, validar la seva publicació prèviament. La moderació m’ha
de permetre evitar els comentaris insultants o injuriosos. No pot ser que uns
pocs tirin per terra la participació d’una majoria. La tecnologia no ha de ser
la trinxera dels covards, ja que els estirabots provenen d’anònims. La
moderació dels comentaris pretén preservar drets com el de la intimitat, la
pròpia imatge i l’honor, que també són fonamentals com la llibertat
d’expressió. Això pot semblar un pèl pedant, però cal tenir en compte que
qualsevol apunt, comentari, vídeo, fotografia o article aparegut avui serà
consultable i perdurarà d’aquí a molts anys. Els cercadors poden,
indirectament, lesionar la identitat digital d’una persona.
La fi de l’era de la premsa, la
fi de la generació
Gutenberg, ha coincidint amb l’assalt ciutadà a la informació. Els
blocs i totes les eines 2.0 permeten a qualsevol generar i difondre continguts
audiovisuals i de text en format digital. El periodista ja no és qui determina
en solitari el que és i el que no és notícia. L’opinió del ciutadà compta, i
molt. Ja sigui perquè envia continguts propis als mitjans tradicionals que
s’han obert a la participació o sigui perquè els seus consums o la seva opinió
condiciona i jerarquitza determinades informacions. El consumidor passiu ha
passat a millor vida, és el moment del consumidor que condiciona i influeix. I
això està molt bé.
Voldria acabar reivindicant el
paper del periodista i la necessitat del bon periodisme, malgrat la revolta
digital que vivim. Precisament per la revolta digital calen més i millors
professionals. No caiguem en l’error de confiar-ho tot a l’anomenat “periodisme
ciutadà”. No enganyem la gent ni ens enganyem. El ciutadà pot ser font
informativa, emissor i no només receptor. Però en un temps d’excés
d’informació, de bombardeig de continguts, cal reivindicar la figura dels
professionals que garanteixen el dret a la llibertat d’expressió sense envair altres
drets ja esmentats.
