Mossos d'Esquadra: un cos sense política comunicativa
És trist haver-ho d'escriure, però és així de clar. En la pitjor època que es recorda d'aquest cos policial, mediàticament parlant, l'absència d'una política comunicativa clara i seriosa és alarmant i preocupant. Periodistes que diuen sentir simpatia pels Mossos d'Esquadra, que se senten còmodes en un país que té policia pròpia i que no senten cap mena de nostàlgia per la Guàrdia Civil ni pel Cuerpo Nacional de Policía confessen en petit comitè que hi ha un problema seriós al cos policial de la Generalitat que, en part, s'explica per la mala traça a l'hora de comunicar enfora i, especialment, en el tracte amb els mitjans o amb determinats mitjans. Els Mossos d'Esquadra estan en el punt de mira per motius diversos, alguns d'ells evidentment polítics que s'expliquen per les sigles del conseller que hi ha al capdavant. Criticar un cos policial que tot just fa unes setmanes es va acabar de desplegar arreu del Principat i que ha suposat el relleu d'anteriors efectius policials depenents d'altres administracions forma part del joc polític, sobretot si els agents estan sota el comandament de càrrecs ecosocialistes.
Amb els socialistes liderant la policia nacional, ja es veuria fins a quin punt l'hostilitat o l'atreviment de determinats sectors seria tan desacomplexat. Però la realitat és que els socis minoritaris del Govern gestionen els Mossos d'Esquadra i que s'hi han sumat errors tècnics i polítics dins d'uns límits fins a cert punt acceptables. Que els Mossos formin part del taló d'Aquil·les del Govern no justifica, en cap cas, els nivells de desorientació comunicativa a què s'ha arribat. No ho dic jo, sinó els col·legues especialitzats en la matèria policial, acostumats a tractar amb els Mossos i la seva particular oficina del portaveu des de fa una colla d'anys. Una oficina que no fa de portaveu i que perd les veus cada dia que passa. Hi ha bons professionals a l'oficina, però la marxa dels seus responsables hauria de servir ara per visualitzar radicalment un canvi d'etapa, un nou cicle, un cop de timó que, inevitablement, passaria -segons m'expliquen aquests periodistes que més hi entenenper deixar d'usar l'oficina del portaveu com una arma llancívola, servei d'informació a la inversa i espasa de Dàmocles que genera més inseguretat a dins del cos que no pas confiança i orgull de pertinença al cos.
D'exemples i casos que justifiquin aquesta diagnosi aparentment catastrofista n'hi ha un munt. Entrar-hi al detall no portaria enlloc, perquè no es tracta de fer-hi safareig, sinó de deixar dit i escrit que això no va i que cal que algú s'hi posi decididament si realment es vol evitar d'arribar a nivells vergonyosos. Que els periodistes i els mitjans proclius a un cos policial propi, sense abandonar l'esperit crític imprescindible, estiguin en aquesta situació de desconcert vol dir moltes coses. I ara em venen al cap alguns arguments que es van fer servir per justificar relleus i canvis a l'esmentada oficina del portaveu entre l'últim govern nacionalista i el primer progressista i entre el primer i el segon progressistes. Com diria aquell: para este viaje no hacian falta alforjas.
Amb els socialistes liderant la policia nacional, ja es veuria fins a quin punt l'hostilitat o l'atreviment de determinats sectors seria tan desacomplexat. Però la realitat és que els socis minoritaris del Govern gestionen els Mossos d'Esquadra i que s'hi han sumat errors tècnics i polítics dins d'uns límits fins a cert punt acceptables. Que els Mossos formin part del taló d'Aquil·les del Govern no justifica, en cap cas, els nivells de desorientació comunicativa a què s'ha arribat. No ho dic jo, sinó els col·legues especialitzats en la matèria policial, acostumats a tractar amb els Mossos i la seva particular oficina del portaveu des de fa una colla d'anys. Una oficina que no fa de portaveu i que perd les veus cada dia que passa. Hi ha bons professionals a l'oficina, però la marxa dels seus responsables hauria de servir ara per visualitzar radicalment un canvi d'etapa, un nou cicle, un cop de timó que, inevitablement, passaria -segons m'expliquen aquests periodistes que més hi entenenper deixar d'usar l'oficina del portaveu com una arma llancívola, servei d'informació a la inversa i espasa de Dàmocles que genera més inseguretat a dins del cos que no pas confiança i orgull de pertinença al cos.
D'exemples i casos que justifiquin aquesta diagnosi aparentment catastrofista n'hi ha un munt. Entrar-hi al detall no portaria enlloc, perquè no es tracta de fer-hi safareig, sinó de deixar dit i escrit que això no va i que cal que algú s'hi posi decididament si realment es vol evitar d'arribar a nivells vergonyosos. Que els periodistes i els mitjans proclius a un cos policial propi, sense abandonar l'esperit crític imprescindible, estiguin en aquesta situació de desconcert vol dir moltes coses. I ara em venen al cap alguns arguments que es van fer servir per justificar relleus i canvis a l'esmentada oficina del portaveu entre l'últim govern nacionalista i el primer progressista i entre el primer i el segon progressistes. Com diria aquell: para este viaje no hacian falta alforjas.