Guerra entre l'Avui i Vilaweb per les dades d'audiència

Una de les grandeses d'Internet és la complementarietat. Jo sóc fort si tu ets fort. Llavors tots som forts. I la Internet catalana s'havia caracteritzat, almenys fins ara, per aquesta lògica de suma, de treball en equip, en xarxa, d'aplaudir els encerts dels altres i d'esperar que els altres aplaudeixin els meus. Si aquell web creix, el català creix a la xarxa. Si el meu web creix, el català creix a la xarxa. Si aquell mitjà ha tret un tema propi, el periodisme digital català avança. Si el trec jo, espero que també m'ho reconeguin. Al cap i a la fi, ens dirigim a un públic, a una comunitat que és més intel·ligent del que ens pensem. L'internauta no és fàcil d'enganyar. I els últims anys i mesos la Internet catalana està creixent en mitjans, recursos i audiències. Un creixement que beneficia tothom. Com més siguem, més riurem. Com més mitjans de comunicació hi hagi, més competència i més pluralitat.

La informació, en aquest terreny de joc, sempre hi surt guanyant. La democràcia, normalment també. I és per tot això que no entenc gaire, per no dir gens, la guerra que aquests dies s'està produint entre dos mitjans del país d'una solvència i simbolisme innegables: Vilaweb i l'Avui. Una disputa estèril, perquè si parlem de números, els números canten. Arribarem a l'extrem del surrealisme de ràdios i diaris tradicionals a l'hora d'interpretar i d'informar dels resultats de les seves pròpies audiències. Un surrealisme que fins ara no s'havia produït a la Internet catalana. Visites úniques i pàgines vistes. Coses diferents. L'audiència del mitjà (visitants únics) i els hàbits dels seus lectors (l'estona de més o de menys que s'hi estan, els visitants, un cop han entrat a casa). L'Avui va publicar això, Vilaweb va replicar amb això, l'Avui ha respost amb això. La disputa ha estat notícia.

Que parin, si us plau. No beneficia ningú, i ofèn la intel·ligència dels internautes.