Transfuguisme
Trenta anys d'ajuntaments democràtics, dèiem. Als ajuntaments, cada cop que un regidor trencava la disciplina de partit i votava amb el grup municipal del costat se li deia de trànsfuga en amunt. Grups mixtos o regidors no adscrits han marcat els episodis més convulsos, divertits o fins i tot dramàtics d'aquestes tres dècades de consistoris elegits democràticament. Trànsfugues que trencaven majories absolutes i donaven l'alcaldia al cap de l'oposició. Trànsfugues que governaven des de l'oposició, fent d'àrbitres de situacions complicadíssimes. O simplement trànsfugues que sense variar la correlació de forces a la sala de plens decidien fer l'enfant terrible i se n'anaven a l'oposició a fer la guitza per interessos inconfessables o, per desgràcia, massa evidents i materials.
A tots aquests personatges, els cronistes comarcals els hi dèiem trànsfugues. Ells s'emprenyaven com una mona. No et saludaven, et cridaven l'atenció, els seus familiars et feien mala cara, algun cop la roda del cotxe apareixia punxada... Un munt d'anècdotes que expliquen la crua, la sovint crispada vida municipal. No a tots ni a la majoria d'ajuntaments, però sí en alguns d'ells. Em vénen un munt de records d'aquells trànsfugues, d'aquelles mocions de censura, d'aquells embolics monumentals en clau local. I recordo que el que més mal els hi feia, a aquells regidors de poble o ciutat, era que els diguéssim trànsfugues. S'indignaven, perquè sempre tenien excusa. "Jo no he canviat, han canviat els altres." O el clàssic "Jo sóc coherent amb els meus principis" eren els recursos argumentals habituals.
La llibertat de la persona per davant de la dictadura del partit. La lliure elecció del càrrec electe enfront de la disciplina del grup municipal. La persona, sola, tangible, i, a l'altra banda, una cosa més estranya de concretar com són els partits, els grups, els equips, les sigles, la disciplina, la voluntat popular, etcètera. En el fons, hi havia un problema atribuible a la llei electoral. Votes una candidatura, no pas electes triats a la carta. No hi ha llistes obertes, sinó tancades. Votes a les municipals, al Parlament de Catalunya, al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu una llista tancada. Només al Senat es permet la llibertat de les llistes obertes, no fos cas que ens hi acostuméssim.
Vostès es preguntaran a què treu cap tot aquest remember when. Doncs, molt senzill. Ve a tomb d'això últim, o penúltim, que acaba de consumar el senyor Ignasi Guardans. És un acte de transfuguisme en tota regla. No cal gaire reflexió. A les coses, pel seu nom.
A tots aquests personatges, els cronistes comarcals els hi dèiem trànsfugues. Ells s'emprenyaven com una mona. No et saludaven, et cridaven l'atenció, els seus familiars et feien mala cara, algun cop la roda del cotxe apareixia punxada... Un munt d'anècdotes que expliquen la crua, la sovint crispada vida municipal. No a tots ni a la majoria d'ajuntaments, però sí en alguns d'ells. Em vénen un munt de records d'aquells trànsfugues, d'aquelles mocions de censura, d'aquells embolics monumentals en clau local. I recordo que el que més mal els hi feia, a aquells regidors de poble o ciutat, era que els diguéssim trànsfugues. S'indignaven, perquè sempre tenien excusa. "Jo no he canviat, han canviat els altres." O el clàssic "Jo sóc coherent amb els meus principis" eren els recursos argumentals habituals.
La llibertat de la persona per davant de la dictadura del partit. La lliure elecció del càrrec electe enfront de la disciplina del grup municipal. La persona, sola, tangible, i, a l'altra banda, una cosa més estranya de concretar com són els partits, els grups, els equips, les sigles, la disciplina, la voluntat popular, etcètera. En el fons, hi havia un problema atribuible a la llei electoral. Votes una candidatura, no pas electes triats a la carta. No hi ha llistes obertes, sinó tancades. Votes a les municipals, al Parlament de Catalunya, al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu una llista tancada. Només al Senat es permet la llibertat de les llistes obertes, no fos cas que ens hi acostuméssim.
Vostès es preguntaran a què treu cap tot aquest remember when. Doncs, molt senzill. Ve a tomb d'això últim, o penúltim, que acaba de consumar el senyor Ignasi Guardans. És un acte de transfuguisme en tota regla. No cal gaire reflexió. A les coses, pel seu nom.