"Carretera y manta"
La política catalana es debat entre el desastre o l'èpica. La participació electoral i el nivell de satisfacció política entre els ciutadans baten rècords. Per escassa i per insatisfactòria. Les enquestes del CEO ho certifiquen. Els catalans estan decebuts amb els polítics, amb els seus i amb els espanyols. Aquí no hi ha Zapatero que valgui. L'esgotament del llarg debat estatutari, l'engany monclovita, els compliments sistemàtics, el resultat electoral i la posterior formació de Govern, la crisi econòmica i altres ingredients han dut el plat del desànim a bona part de les taules catalanes. Alguns comensals, però, hi veuen indicis d'optimisme. Els acusen d'ingenus. Si hi veus sobiranisme pràctic (Spanair, empresaris queixosos, consciència d'espoli continuat...) o si hi veus sobiranisme teòric (més quotes d'autogovern que mai, malgrat tot, algun indici d'unitat nacional a l'entorn de temes de país fonamentals), l'etiqueta d'ingenu, d'allunyat de la realitat o somiatruites no te la treu ningú. Al marge de si el plat és dolç o salat, la política catalana viu moments importants. El desenllaç de la negociació amb el govern espanyol del sistema de finançament de Catalunya, i de la resta de cafè per a tothom, i la sentència guillotinadora del Tribunal Constitucional més deslegitimitat de la història democràtica espanyola sobre l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català marcaran un abans i un després. El desenllaç és incert, i la gestió d'aquesta incertesa ha provocat tota mena de moviments. Hi ha un enorme nerviosisme. Por a les reaccions de propis i estranys.
Hi ha pors que paralitzen, però no és el cas d'alguns polítics que han marcat l'actualitat catalana. S'han mogut (per motius molt diversos, i no tots vinculats a l'escenari dibuixat en l'anterior paràgraf) personatges com Ignasi Guardans [Transfuguisme], Antonio Robles [ho va avançar l'ACN], Adam Majó [apartat de portaveu per això], Ferran Mascarell [s'apropa a la Casa Gran], Jaume Renyer [que plega] i Joan Carretero [que també plega]. Hi ha més casos. Aquests en són alguns. I d'altres, com Ramon Tremosa i Oriol Junqueras s'han mogut per liderar candidatures europees provenint d'una certa independència. Alguns es mouen per afegir-se a projectes (Guardans al socialista espanyol, encara que ho negui; Mascarell al d'Artur Mas, com Tremosa; i Junqueras al de Joan Puigcercós, per resumir-ho ràpid). D'altres es mouen per baixar dels vaixells polítics que ocupaven fins ara: Robles, Renyer i Carretero. En canvi, a Majó li van picar el crostó des de la CUP i prou. En l'àmbit espanyol, qui s'ha mogut fa poc i no gaire silenciosament ha estat Rosa Aguilar, l'emblemàtica alcaldessa comunista de Còrdova que ha fitxat pel govern del PSOE andalús. A nivell internacional, Nicolas Sarkozy és un autèntic crack en el fenomen de provocar moviments, especialment a les files contràries: socialistes, comunistes i ecologistes.
Tots els partits tenen càrrecs que s'han mogut. Altes i baixes. Apropaments i distanciaments. Però només en el cas d'Esquerra la tensió i l'interès mediàtic són excepcionals. Encara no hi ha finançament i encara no hi ha sentència, però les especulacions sobre el que farà o hauria de fer el segon soci del Govern són diàries. La pressió sobre els independentistes no té comparació. Ningú no ha posat el focus sobre el PSC com s'està fent amb ERC, i això que la major responsabilitat correspon al partit majoritari del Govern i, a més, company federal del partit que governa Espanya. És el federalisme i l'entesa PSOE-PSC que estan en joc. És la credibilitat dels socialistes catalans que són a Madrid: al Congrés dels Diputats (els famosos 25) i al Consell de Ministres (Chacón i Corbacho, recordin). També hi ha una derivada: la repercussió sobre CiU, partit guanyador a les urnes, però perdedor en els pactes posteriors i la gran esparança blanca a Madrid. Mas i Duran s'hi juguen també el futur, en el desenllaç que dèiem abans. Com Montilla, òbviament. Cadascú amb sentit diferent, i per raons diferents. Les dues grans forces, aquelles que governen la majoria d'institucions catalanes hegemònicament des del restabliment democràtic, són les que haurien de tenir una pressió mediàtica que no tenen. Inexplicablement.
La via ràpida, el recurs habitual, és posar tota l'atenció sobre els independentistes. Els d'un i altre bàndol aquí hi coincideixen. Uns perquè peti l'aposta estratègica dels governs d'esquerres i d'altres per evitar que hi pugui haver una altra, d'aposta estratègica, per la via anomenada nacional. Alguns cops, uns i altres coincideixen en els dos propòsits alhora. Qualsevol escenari que suposi la continuïtat d'un model polític català postpujolista inquieta nacionalistes i socialistes. Quin és el model prepujolista? El del bipartidisme. Socialistes als municipis (i diputació barcelonina i, eventualment, a Madrid) i nacionalistes a la Generalitat (i diputacions i consells comarcals de fora de la metròpoli). La fragmentació del pastís electoral (tu manes aquí, jo allà, i tots contents) i la irrupció de pactes postelectorals de geometria variable (és cert que últimament amb una clara tendència al pacte d'esquerres allà on els nacionalistes no tenen majoria absoluta o gairebé) ha coincidit amb el miratge del pujolisme: ens va fer creure que érem i que teníem més del que érem i teníem. Ha coincidit, també, amb una pèrdua de líders polítics carismàtics. En aquest sentit, la davallada de Maragall va ser determinant. I ha coincidit amb una transformació sense precedents de la societat (més en xarxa, més crítica, malgrat el que sembli), amb el cansament d'una classe política massa marcada per la transició i poc donada als canvis de veritat (mirin els polítics i diguin qui és l'Obama català) i un context de profunda convulsió: l'encaix Catalunya-Espanya, l'euroescepticisme, la globalització, la identitat amb forta immigració, el model públic-privat, i més cap aquí això de la crisi financera global i l'esfondrament de Wall Street i tots al darrere.
Amb tot aquest pa amb tomàquet, l'independentisme pateix la pressió que dèiem. Mai havia tingut tant de poder, mai havia estat tant influent ni decisiu. A nivell institucional i polític. Als despatxos i al carrer. Mirin, si no, el cas de Convergència. Que hi hagi Colom i López Tena, entre d'altres, o que molts convergents s'hagin declarat desacomplexadament independentistes. Que el PSC planti cara a Madrid, i que Montilla faci de Pujol. Que els sectors catalanistes del PSC, amb Castells al capdavant, defensin el que defensen, amb aquella disciplina que caracteritza el partit de Reventós, Obiols, Maragall, Montilla i Molas. Tot plegat, i l'ascens de la CUP, i el sobiranisme visible en sectors d'ICV, etcètera, hauria de ser llegit en termes d'èxit de l'independentisme, no pas (només) de l'autonomisme conservador ni del (promès) federalisme mètric o asimètric de tall progressista. Però les lectures depenen dels relats, i els relats els fan els mitjans, el poder, al cap i a la fi.
El poder, lluny d'apuntar qualsevol relat en aquesta direcció (amb major o menor implicació, amb més o menys honestedat), el que fa és assenyalar: "Hi ha gent que es mou: Carretero, Carretero, Carretero!" I tots pendents d'un senyor que va ser alcalde de Puigcerdà i conseller amb Maragall i que ara legítimament, després de perdre les primàries internes per dirigir Esquerra, i veient que les coses tindran desenllaç (tard o d'hora, per a bé o per a mal) ha escrit un article dient no sé què d'una candidatura transversal i d'una proclamació unilateral d'independència. Que està molt bé, sí. Però que les coses són molt més complicades que escriure un article. Que no és l'únic que entra o que hi surt, del seu partit. Que els partits, que són imperfectes i han de canviar molt i molt, que s'han de fer molt més del rotllo d'Internet, més oberts i democràtics, i tots els tòpics que sempre es diuen, són el mal menor. I ara hi ha els partits que hi ha, amb la representació democràtica que tenen. Ni més ni menys. I amb aquests partits, outsiders i gent inquieta al marge, i a l'espera de noves propostes electorals, és amb el que la ciutadania espera respostes. Per a bé o per a mal.
Hi ha pors que paralitzen, però no és el cas d'alguns polítics que han marcat l'actualitat catalana. S'han mogut (per motius molt diversos, i no tots vinculats a l'escenari dibuixat en l'anterior paràgraf) personatges com Ignasi Guardans [Transfuguisme], Antonio Robles [ho va avançar l'ACN], Adam Majó [apartat de portaveu per això], Ferran Mascarell [s'apropa a la Casa Gran], Jaume Renyer [que plega] i Joan Carretero [que també plega]. Hi ha més casos. Aquests en són alguns. I d'altres, com Ramon Tremosa i Oriol Junqueras s'han mogut per liderar candidatures europees provenint d'una certa independència. Alguns es mouen per afegir-se a projectes (Guardans al socialista espanyol, encara que ho negui; Mascarell al d'Artur Mas, com Tremosa; i Junqueras al de Joan Puigcercós, per resumir-ho ràpid). D'altres es mouen per baixar dels vaixells polítics que ocupaven fins ara: Robles, Renyer i Carretero. En canvi, a Majó li van picar el crostó des de la CUP i prou. En l'àmbit espanyol, qui s'ha mogut fa poc i no gaire silenciosament ha estat Rosa Aguilar, l'emblemàtica alcaldessa comunista de Còrdova que ha fitxat pel govern del PSOE andalús. A nivell internacional, Nicolas Sarkozy és un autèntic crack en el fenomen de provocar moviments, especialment a les files contràries: socialistes, comunistes i ecologistes.
Tots els partits tenen càrrecs que s'han mogut. Altes i baixes. Apropaments i distanciaments. Però només en el cas d'Esquerra la tensió i l'interès mediàtic són excepcionals. Encara no hi ha finançament i encara no hi ha sentència, però les especulacions sobre el que farà o hauria de fer el segon soci del Govern són diàries. La pressió sobre els independentistes no té comparació. Ningú no ha posat el focus sobre el PSC com s'està fent amb ERC, i això que la major responsabilitat correspon al partit majoritari del Govern i, a més, company federal del partit que governa Espanya. És el federalisme i l'entesa PSOE-PSC que estan en joc. És la credibilitat dels socialistes catalans que són a Madrid: al Congrés dels Diputats (els famosos 25) i al Consell de Ministres (Chacón i Corbacho, recordin). També hi ha una derivada: la repercussió sobre CiU, partit guanyador a les urnes, però perdedor en els pactes posteriors i la gran esparança blanca a Madrid. Mas i Duran s'hi juguen també el futur, en el desenllaç que dèiem abans. Com Montilla, òbviament. Cadascú amb sentit diferent, i per raons diferents. Les dues grans forces, aquelles que governen la majoria d'institucions catalanes hegemònicament des del restabliment democràtic, són les que haurien de tenir una pressió mediàtica que no tenen. Inexplicablement.
La via ràpida, el recurs habitual, és posar tota l'atenció sobre els independentistes. Els d'un i altre bàndol aquí hi coincideixen. Uns perquè peti l'aposta estratègica dels governs d'esquerres i d'altres per evitar que hi pugui haver una altra, d'aposta estratègica, per la via anomenada nacional. Alguns cops, uns i altres coincideixen en els dos propòsits alhora. Qualsevol escenari que suposi la continuïtat d'un model polític català postpujolista inquieta nacionalistes i socialistes. Quin és el model prepujolista? El del bipartidisme. Socialistes als municipis (i diputació barcelonina i, eventualment, a Madrid) i nacionalistes a la Generalitat (i diputacions i consells comarcals de fora de la metròpoli). La fragmentació del pastís electoral (tu manes aquí, jo allà, i tots contents) i la irrupció de pactes postelectorals de geometria variable (és cert que últimament amb una clara tendència al pacte d'esquerres allà on els nacionalistes no tenen majoria absoluta o gairebé) ha coincidit amb el miratge del pujolisme: ens va fer creure que érem i que teníem més del que érem i teníem. Ha coincidit, també, amb una pèrdua de líders polítics carismàtics. En aquest sentit, la davallada de Maragall va ser determinant. I ha coincidit amb una transformació sense precedents de la societat (més en xarxa, més crítica, malgrat el que sembli), amb el cansament d'una classe política massa marcada per la transició i poc donada als canvis de veritat (mirin els polítics i diguin qui és l'Obama català) i un context de profunda convulsió: l'encaix Catalunya-Espanya, l'euroescepticisme, la globalització, la identitat amb forta immigració, el model públic-privat, i més cap aquí això de la crisi financera global i l'esfondrament de Wall Street i tots al darrere.
Amb tot aquest pa amb tomàquet, l'independentisme pateix la pressió que dèiem. Mai havia tingut tant de poder, mai havia estat tant influent ni decisiu. A nivell institucional i polític. Als despatxos i al carrer. Mirin, si no, el cas de Convergència. Que hi hagi Colom i López Tena, entre d'altres, o que molts convergents s'hagin declarat desacomplexadament independentistes. Que el PSC planti cara a Madrid, i que Montilla faci de Pujol. Que els sectors catalanistes del PSC, amb Castells al capdavant, defensin el que defensen, amb aquella disciplina que caracteritza el partit de Reventós, Obiols, Maragall, Montilla i Molas. Tot plegat, i l'ascens de la CUP, i el sobiranisme visible en sectors d'ICV, etcètera, hauria de ser llegit en termes d'èxit de l'independentisme, no pas (només) de l'autonomisme conservador ni del (promès) federalisme mètric o asimètric de tall progressista. Però les lectures depenen dels relats, i els relats els fan els mitjans, el poder, al cap i a la fi.
El poder, lluny d'apuntar qualsevol relat en aquesta direcció (amb major o menor implicació, amb més o menys honestedat), el que fa és assenyalar: "Hi ha gent que es mou: Carretero, Carretero, Carretero!" I tots pendents d'un senyor que va ser alcalde de Puigcerdà i conseller amb Maragall i que ara legítimament, després de perdre les primàries internes per dirigir Esquerra, i veient que les coses tindran desenllaç (tard o d'hora, per a bé o per a mal) ha escrit un article dient no sé què d'una candidatura transversal i d'una proclamació unilateral d'independència. Que està molt bé, sí. Però que les coses són molt més complicades que escriure un article. Que no és l'únic que entra o que hi surt, del seu partit. Que els partits, que són imperfectes i han de canviar molt i molt, que s'han de fer molt més del rotllo d'Internet, més oberts i democràtics, i tots els tòpics que sempre es diuen, són el mal menor. I ara hi ha els partits que hi ha, amb la representació democràtica que tenen. Ni més ni menys. I amb aquests partits, outsiders i gent inquieta al marge, i a l'espera de noves propostes electorals, és amb el que la ciutadania espera respostes. Per a bé o per a mal.