Les coses d'en Carretero
El sociòleg Salvador Cardús sosté que som dins d'una ratera, i divendres deia que hi ha més país que política. Afortunadament. En canvi, el president d'Òmnium, Jordi Porta, fa avui una defensa tímida dels partits si bé en critica l'estratègia i la tàctica que impossibiliten que el catalanisme faci pinya en la mateixa direcció. Cardús veu els partits superats, tal com estan ara. Porta, en canvi, els dóna un cert marge de confiança, segons interpreto. Cardús, no. N'està manifestament decebut. En aquest debat -partits.sí, partits.noressorgeix el doctor Carretero. A mig camí de Cardús i Porta, el de Puigcerdà advoca per una cosa simple i estranya alhora. Dinamitar el mapa polític català. Diu, sense aclarir de quina manera, que Reagrupament és l'única solució. Que gràcies al seu partit (?) o moviment (?) hi haurà a Catalunya a partir del 2010 una foto prou definida: unionistes per aquí, independentistes per allà. I això ho aconseguirà amb Reagrupament i la campanya d'adhesions que està fent per Internet. (Caldrà veure si l'interessat suport mediàtic aconseguit fins ara perdurarà, en la mesura que l'invent pot tocar els interessos de cases grans, sociovergències i status quo diversos. Mentre l'objectiu era fer la punyeta interna a ERC, eren diversos els mitjans que hi jugaven. Veurem a partir d'ara.)
"Si cal fer un partit, el farem", diu. Un partit que es presentaria a les properes eleccions amb un únic punt programàtic, segons he pogut entendre. El punt és la proclamació unilateral (normalment són unilaterals, aquestes coses) d'independència per part del Parlament de Catalunya. Perfecte. Et presentes. Guanyes les eleccions, amb majoria absoluta preferiblement, i proclames la independència. Si és així de fàcil, fem-ho, oi? Fas un partit o moviment (això és logística menor, precisa ell), guanyes per golejada, proclames la independència i, per fer-ho més divertit, llavors un cop estàs reconegut com a Estat propi (això deu ser paperassa, quatre tràmits que alguna gestoria estaria disposada a assumir per pur patriotisme) dissols el Parlament de Catalunya i convoques novament eleccions perquè es presentin els partits de dretes, els d'esquerres, els de centre i les varietats que faci falta, però tots ja proclamats independentistes. Les anteriors eleccions havien estat més aviat en clau de referèndum. Les segones, més normaletes.
Els unionistes de quatre dies abans no es presenten, oi? Aquests han fugit o han assumit, com si aquí no hagués passat absolutament res, la proclamació d'independència. I llavors, en aquestes segones eleccions, sí que podem ser de dretes o d'esquerres, de centre o de no sé quins colors més. I llavors tots deixem de ser independentistes perquè ja ho serem, d'independents. I els que no la volien, la independència, desapareixen del mapa. Perquè el mapa estava dinamitat, esclar. Ja m'oblidava, d'aquest detall. No entenc per què ningú no hi havia pensat abans. Increïble. Deu ser la contaminació de l'àrea metropolitana o l'estrés de la ciutat. Hauríem de pujar més sovint a Puigcerdà per veure-ho clar.
Confesso que, a primer cop d'ull, capta l'atenció. És efectista, i segurament més d'un benintencionat s'hi sentirà atret. Però jo segueixo pensant que la política i que el procés d'alliberament nacional és més complicat que això de muntar un partit per al 2010 i superar el 50% com si res ["Carretera y manta"]. Cal respectar totes les opcions, i més ara que alguns proclamen la liberalització del mercat independentista. El problema de tot plegat pot ser un altre, de ben diferent. Que lluny d'incrementar suports a l'independentisme (per la via de l'augment d'escons al Parlament o també per la via de la sortida de l'armari dels escons independentistes segrestats per un mapa polític pre-dinamitat, ara penso en el grup majoritari actualment a la cambra), s'aconsegueixi l'efecte contrari. Però arribats a aquest punt, tant li fot. Sembla que quant més siguem, més riurem.
Per cert, tampoc no he entès si el nou partit (?) o moviment (?) serà de tall estalinista, com, segons Reagrupament, és actualment ERC, o assambleari, com deu ser... no sé, la CUP potser? O la CUP també és estalinista? En qualsevol cas, caldrà saber si el nou partit permetrà primàries, corrents crítics i que la militància decideixi. I si els crítics que no superen el 25% en un congrés intern quan fan articles dient que volen muntar un altre partit seran igualment admesos o què. Són detallets, incògnites. Pura logística.
"Si cal fer un partit, el farem", diu. Un partit que es presentaria a les properes eleccions amb un únic punt programàtic, segons he pogut entendre. El punt és la proclamació unilateral (normalment són unilaterals, aquestes coses) d'independència per part del Parlament de Catalunya. Perfecte. Et presentes. Guanyes les eleccions, amb majoria absoluta preferiblement, i proclames la independència. Si és així de fàcil, fem-ho, oi? Fas un partit o moviment (això és logística menor, precisa ell), guanyes per golejada, proclames la independència i, per fer-ho més divertit, llavors un cop estàs reconegut com a Estat propi (això deu ser paperassa, quatre tràmits que alguna gestoria estaria disposada a assumir per pur patriotisme) dissols el Parlament de Catalunya i convoques novament eleccions perquè es presentin els partits de dretes, els d'esquerres, els de centre i les varietats que faci falta, però tots ja proclamats independentistes. Les anteriors eleccions havien estat més aviat en clau de referèndum. Les segones, més normaletes.
Els unionistes de quatre dies abans no es presenten, oi? Aquests han fugit o han assumit, com si aquí no hagués passat absolutament res, la proclamació d'independència. I llavors, en aquestes segones eleccions, sí que podem ser de dretes o d'esquerres, de centre o de no sé quins colors més. I llavors tots deixem de ser independentistes perquè ja ho serem, d'independents. I els que no la volien, la independència, desapareixen del mapa. Perquè el mapa estava dinamitat, esclar. Ja m'oblidava, d'aquest detall. No entenc per què ningú no hi havia pensat abans. Increïble. Deu ser la contaminació de l'àrea metropolitana o l'estrés de la ciutat. Hauríem de pujar més sovint a Puigcerdà per veure-ho clar.
Confesso que, a primer cop d'ull, capta l'atenció. És efectista, i segurament més d'un benintencionat s'hi sentirà atret. Però jo segueixo pensant que la política i que el procés d'alliberament nacional és més complicat que això de muntar un partit per al 2010 i superar el 50% com si res ["Carretera y manta"]. Cal respectar totes les opcions, i més ara que alguns proclamen la liberalització del mercat independentista. El problema de tot plegat pot ser un altre, de ben diferent. Que lluny d'incrementar suports a l'independentisme (per la via de l'augment d'escons al Parlament o també per la via de la sortida de l'armari dels escons independentistes segrestats per un mapa polític pre-dinamitat, ara penso en el grup majoritari actualment a la cambra), s'aconsegueixi l'efecte contrari. Però arribats a aquest punt, tant li fot. Sembla que quant més siguem, més riurem.
Per cert, tampoc no he entès si el nou partit (?) o moviment (?) serà de tall estalinista, com, segons Reagrupament, és actualment ERC, o assambleari, com deu ser... no sé, la CUP potser? O la CUP també és estalinista? En qualsevol cas, caldrà saber si el nou partit permetrà primàries, corrents crítics i que la militància decideixi. I si els crítics que no superen el 25% en un congrés intern quan fan articles dient que volen muntar un altre partit seran igualment admesos o què. Són detallets, incògnites. Pura logística.