Pineda de Mar és una de les
poblacions més generoses amb els seus personatges històrics. Des del
restabliment democràtic, i ara que celebrem els trenta anys dels ajuntaments
democràtics ve molt a tomb recordar-ho, la tasca d’aquest consistori en l’àmbit
cultural ha estat una referència a nivell comarcal i jo m’atreviria a dir que
nacional. L’edifici que ens acull avui ha estat seu de la Fundació Joan Josep
Tharrats, artista de qui és aquest majestuós tapís que fa de teló de fons en la
posada en escena d’aquest acte. Tharrats va ser un dels membres del grup
artístic Dau al Set, i va trobar a Pineda de Mar el destí de la seva fundació, havent exposat
els últims anys de la seva vida i havent participat decididament en un munt
d’activitats culturals de la
vila. Recordo, precisament en la sala del costat, l’antiga
sala de plens, un pregó de festa major pronunciat per Tharrats amb l’aleshores alcalde Josep Lluís
Fillat. Va ser en l’època de l’alcalde Fillat, acompanyat del regidor de
Cultura Emili Biosca,
que Pineda va esdevenir icona d’una política cultural ambiciosa i de la qual
vaig haver de ser notari com a corresponsal d’aquells anys de diferents mitjans
com El Punt, Ràdio Pineda,
Televisió Pública Pineda, Ràdio Marina i la revista Repòrter. Estic parlant de finals dels vuitanta
i pràcticament tots els noranta.
Entre els moltíssims personatges
recuperats i protagonistes culturals d’aquests 30 anys d’ajuntaments
democràtics a Pineda, en destacaria tres. El filòleg Joan Coromines,
l’escriptor Vicenç Riera
Llorca i la folklorista Sara
Llorens, prou coneguts aquí, i en el cas de Coromines, figura
de referència indubtable per a la llengua catalana i per al país. Ni Coromines ni
Riera-Llorca van néixer a Pineda, però aquí van viure els últims anys de les
seves vides. Tots dos es van instal·lar en aquesta població després de l’exili. I
és aquí on enllaço amb Manuel Serra i Moret, polític, economista i
intel·lectual a qui avui retem homenatge amb motiu del 125è aniversari del seu
naixement. Serra i Moret tampoc no era nascut a Pineda, però a través de la seva
esposa, Sara Llorens,
hi va fer cap, va ser alcalde entre els anys 1914 i 1923 i entre 1930 i 1934
per la coalició Unió
Socialista de Catalunya-Esquerra Republicana de Catalunya, i
va acabar deixant un forta petjada. A diferència de Coromines i Riera-Llorca, tant
Sara Llorens
com Manuel Serra i Moret no van tornar a Pineda després de la guerra civil
espanyola i del seu exili per diversos països d’Amèrica i d’Europa. Serra i Moret
va morir sol a Perpinyà l’any 63.
Serra i Moret es va negar a
tornar a Catalunya fins que no hi hagués un govern republicà i democràtic. Els
llegeixo el fragment d’una carta adreçada a Pere Foix, escriptor i sindicalista
que va ser biògraf de Serra i Moret. Diu:
«esteu
obsessionat pel desig de tornar a casa. I jo, que sóc a trenta quilòmetres de
la frontera i que tinc la sol·licitud dels meus familiars perquè hi vagi no hi
aniria ni arrossegat. [...] I com més temps passa i més vaig veient de
Catalunya i d’Espanya, menys ganes tinc de tornar-hi i gairebé us puc assegurar
que no hi tornaré, passi el que passi, àdhuc si es modificava el règim en un
sentit més favorable i propici. [...] Jo crec que si féssiu el mal pensament de
tornar a Catalunya, la vostra decepció i desencant fóra tal que faríeu com tots
els civilitzats que s’han repatriat, hi aniríeu a morir.»(Lletres de l’exili, p. 548)
Així, doncs, a diferència de
Coromines i de Riera-Llorca, Manuel Serra i Moret i Sara Llorens no van poder
tornar a la seva terra. Coromines i Riera-Llorca eren nascuts, respectivament,
l’any 5 i l’any 3 del segle passat, mentre que Serra i Moret era del 1884 i Sara Llorens del 1881. Això
i la feble salut dels darrers anys de la vida del polític i intel·lectual van
impossibilitar el retorn a una Catalunya democràtica. L’exili esdevé l’altre
fil conductor d’aquests quatre personatges destacats. L’esforç de l’Ajuntament
de Pineda de Mar per preservar la memòria històrica, ara tant de moda, té molt
a veure amb l’exili català, amb l’exili a l’exterior per a ser més precisos.
L’exili va marcar indefectiblement les biografies i l’obra de Serra i Moret, Sara Llorens, Riera-Llorca
i Coromines. Riera-Llorca, per exemple, va ser un dels millors narradors
d’aquesta etapa històrica, i les seves novel·les van esdevenir grans cròniques
de l’exili català. Serra i Moret precisament va ser conseller del Govern de Catalunya
a l’exili, ministre de la República Espanyola a l’exili, president del Parlament de Catalunya
a l’exili i va estar a punt d’esdevenir president de la Generalitat de
Catalunya també a l’exili. En aquest sentit, permeteu-me que us llegeixi un
fragment de la carta que Serra i Moret va enviar al seu nebot Joan J. Llorens el 23 de maig de
1954:
«Irla i
Tarradellas han intentat consumar l’atracament que tenien projectat temps ha,
aprofitant-se de la meva tribulació. Simulant uns decrets i joc de lletres més
o menys autèntiques, l’Irla ha volgut traspassar la presidència de la
Generalitat a l’ínclit Tarradellas, per a poder [...] gaudir de la seva ben
guanyada fortuna i no menys merescut repòs. Simulen la creació d’un Consell de Catalunya,
ignoren i trepitgen per tots costats l’Estatut Interior de Catalunya i
rebreguen les institucions catalanes fins a fer-les detestables. Ara s’entén el
perquè Pi i Sunyer no s’ha prestat a aquest joc brut i no ha volgut intentar de
formar el Consell o Govern que volia Irla per tal de dissimular una mica la
seva concussió amb Tarradellas. De fet, Franco no ho hauria fet més malament
car fins sembla que hagin pres model de la famosa llei de Successió
plebiscitada l’any 1947.»(Epistolari
familiar)
En el llibre Manuel Serra i Moret. Vida i obra, dels bons amics Josep Ferrer i Joan
Pujadas, editat per l’Ajuntament de Pineda amb motiu d’aquests actes de
celebració del 125è aniversari del seu naixement, es presenta l’alcalde, diputat,
conseller, ministre i president del Parlament de Catalunya
com un orador brillant i eloqüent que va saber convèncer els pinedencs (als
comicis del 1911, la vila tenia 1.893 habitants) de la necessitat d’un canvi de
govern que posés fi al caciquisme imperant. L’alcalde Serra i Moret va ser
ambiciós, atrevit i obert. Explica el llibre de Ferrer i Pujadas com l’alcalde
feia participar els pinedencs de la presa de decisions del govern local, un
aspecte que ara que celebrem els 30 anys d’ajuntaments democràtics demostra com
era d’avançat als seus temps. L’acció de govern del Serra i Moret alcalde està
molt ben explicada en l’exposició que aquests dies ocupa la sala municipal,
però deixeu-me que citi les obres més emblemàtiques: Casa de la Vila, escoles
públiques, cementiri municipal, projecte de pla general d’alineacions dels
carrers i places i, sobretot i aquí hi ha la mà de Sara Llorens, la
biblioteca, que es va inaugurar el 1922. Hi ha un aspecte significatiu de la
gestió com a alcalde que no va quedar en forma de pedra, a diferència dels
projectes esmentats, però que recull una carta adreçada a Pere Foix en què
manifestava:
«durant els anys
que jo vaig ésser alcalde de Pineda, sense fer demagògia, ni cap oposició a
l’església, varen deixar de fer-se processons i manifestacions externes del
culte. Tant la intromissió eclesiàstica, com la militar, foren extirpades de la
vida civil. [...] Mai, mentre jo vaig ésser alcalde, va sortir enlloc cap
bandera espanyola, ni el retrat del rei va figurar enlloc de l’Ajuntament, ni a
les escoles, ni tampoc hi havia el Crist al jutjat municipal. Tot això sense
soroll, en temps de la monarquia, i tenint, malgrat tot, el respecte dels
governadors civils, dels delegats d’hisenda i de les autoritats centralistes,
que reconeixien la pulcritud de l’obra administrativa i l’empenta dels
progressos urbans.» (Lletres de l’exili,
p. 151)
Educació, cultura, equipaments,
urbanisme i laïcitat. Què hi ha més vigent en el municipalisme català
pràcticament un segle després?
El llibre de Josep Ferrer i Joan Pujadas
també recull amb tota precisió l’evolució política de Serra i Moret i les seves
activitats de partit, un aspecte en què segurament ens il·lustrarà molt millor
en aquest acte el senyor Isidre Molas. Però a mi m’ha semblat també molt
vigent, perquè és un debat cíclic, això que els últims mesos es discuteix en la
política catalana sobre l’eix esquerra-dreta i espanyolisme-catalanisme, amb
una derivada que és la relació entre el socialisme català i l’espanyol, que els
últims dies es presenta mediàticament en termes de fortes tensions entre el PSC i el PSOE. Doncs això no
és nou, perquè Serra i Moret i els seus companys socialistes, des d’un
posicionament catalanista i patriòtic, ja ho van patir. Rafael Campalans, Serra
i Moret i Gabriel Alomar van promoure la Unió Socialista de
Catalunya, de la qual l’alcalde pinedenc va redactar la ponència constitutiva
el 1923. En la ponència es deia:
«Que no quedi entre nosaltres o entre cap de
nosaltres la creença o la il·lusió que la USC és un sector, una modalitat de
nacionalisme català. La USC és, i no aspira a ésser altra cosa, que la fracció
catalana del socialisme universal. La USC és el fruit legítim d’aquesta terra i
aspira a florir en el jardí multicolor de la internacional socialista.»
Socialista universal, catalanista
i patriota, honest, de formes britàniques, un home fet a si mateix que va arribar
a passar penúries, tot i que algunes biografies el presenten com el fill d’una família benestant.
En el fons va haver de tirar endavant una família sense pare ni pare amb només
16 anys. Va haver de marxar a fer les Amèriques entre l’any 1 i l’any 6 per
guanyar-se la vida i pagar els deutes familiars. Cal desmitificar i humanitzar
la figura d’aquest personatge destacat de la història contemporània del nostre
país.
De Manuel Serra i Moret, en saben
molt més les persones que m’acompanyen en aquesta taula: Ernest Benach, Isidre
Molas iAlbert Balcells.
Jo només he intentat posar en context aquest homenatge de Pineda a Manuel Serra
i Moret. Un context que pretén explicar la continuïtat lògica dels
reconeixements a Sara
Llorens, Vicenç Riera-Llorca i Joan Coromines iniciats en
l’època de l’alcalde Fillat i el regidor Biosca i la reivindicació d’aquests
dies de la figura de Serra i Moret amb l’alcalde Xavier Amor. Aquesta població és
generosa a l’hora d’acollir personatges il·lustres i després de recuperar i
reivindicar la seva memòria.
