La web 2.0 vulnera la jornada de reflexió
Arribo a casa i trobo un moment per escriure quatre ratlles després d'una estranya jornada de reflexió. A diferència d'altres jornades de reflexió, en què la gent normalment debat sobre l'opció del seu vot, aquest dissabte el tema era si calia votar o no. L'abstenció, com diria aquell, se li suposa. I com que l'excepció aquest 7-J serà el vot (si fa bon temps serà un escàndol, però mentre escric això amenaça una tempesta elèctrica d'aquelles típiques d'estiu), la candidatura triada esdevé un debat secundari, insubstancial. Aquest diumenge hi haurà uns que es quedaran a casa o aniran a escampar la boira vés a saber on, i uns altres que faran aquell exercici estrany d'anar a votar. Una mena de ritual que va en desús i que, a més, en aquests comicis europeus, té elements de particularitat. Votes o no votes? Ningú no pregunta a qui votes. Perquè hi ha els candidats d'aquí, les llistes d'allà, les anàlisis de la campanya d'un i altre, i finalment l'embolic aquest en què ens han ficat alguns que pretenen convertir el dia d'avui en unes primàries o en mocions de censura de governs i presidents diversos. Tot plegat, massa embolicat.
Però el motiu de l'apunt no era aquest, que resulta obvi i molt compartit, sinó la voluntat de fer una petita reflexió, perquè aquí les reflexions ja són petites i para de comptar. La qüestió és que això dels blocs electorals (amb la tabarra dels periodistes dels mitjans públics a cada informatiu) no té cap sentit i cal abolir-ho d'una punyetera vegada. És una anomalia en el context europeu, un reducte de la transició, com tants d'altres, per altra part. Però la segona aportació que volia fer, pobre de mi, és que aquest dissabte he flipat força cada cop que refrescava el Facebook o el Twitter des del telèfon (o terminal mòbil, com vulgueu), perquè tots els polítics i militants que hi deien alguna cosa ho feien per vulnerar impunement això que sempre s'havia considerat l'infranquejable territori de la jornada de reflexió. Amb la web 2.0, les eines participatives i tota la pesca, ens hem carregat la jornada de reflexió, que era com un territori temporal de respecte, de no intromissió. Això se n'ha anat en orris, i aquest dissabte prou bé que ho he pogut comprovar.
En l'era digital, amb Internet que va com una moto i tot Déu que hi diu la seva, les lleis electorals espanyoles esdevenen anacròniques de totes totes. No tenen cap sentit, i més val que ens hi acostumem a que els polítics, militants i simpatitzants ens emprenyin fins mig segon abans d'emetre el nostre vot. Ho fan cada cop que refresco les xarxes socials a les quals hi sóc, ja sigui des del mòbil o l'ordinador. Els únics que mantenen, i amb prou feines, aquest respecte per la "reflexió" són els mitjans tradicionals de ràdio i televisió. Amb Internet, les lleis electorals que acumulen teranyines i emeten pudor de naftalina i la vella manera de fer campanya (que no bella amb be alta) han quedat caducades.
Però el motiu de l'apunt no era aquest, que resulta obvi i molt compartit, sinó la voluntat de fer una petita reflexió, perquè aquí les reflexions ja són petites i para de comptar. La qüestió és que això dels blocs electorals (amb la tabarra dels periodistes dels mitjans públics a cada informatiu) no té cap sentit i cal abolir-ho d'una punyetera vegada. És una anomalia en el context europeu, un reducte de la transició, com tants d'altres, per altra part. Però la segona aportació que volia fer, pobre de mi, és que aquest dissabte he flipat força cada cop que refrescava el Facebook o el Twitter des del telèfon (o terminal mòbil, com vulgueu), perquè tots els polítics i militants que hi deien alguna cosa ho feien per vulnerar impunement això que sempre s'havia considerat l'infranquejable territori de la jornada de reflexió. Amb la web 2.0, les eines participatives i tota la pesca, ens hem carregat la jornada de reflexió, que era com un territori temporal de respecte, de no intromissió. Això se n'ha anat en orris, i aquest dissabte prou bé que ho he pogut comprovar.
En l'era digital, amb Internet que va com una moto i tot Déu que hi diu la seva, les lleis electorals espanyoles esdevenen anacròniques de totes totes. No tenen cap sentit, i més val que ens hi acostumem a que els polítics, militants i simpatitzants ens emprenyin fins mig segon abans d'emetre el nostre vot. Ho fan cada cop que refresco les xarxes socials a les quals hi sóc, ja sigui des del mòbil o l'ordinador. Els únics que mantenen, i amb prou feines, aquest respecte per la "reflexió" són els mitjans tradicionals de ràdio i televisió. Amb Internet, les lleis electorals que acumulen teranyines i emeten pudor de naftalina i la vella manera de fer campanya (que no bella amb be alta) han quedat caducades.